Exercicis bèl·lics

Fa uns dies vaig viatjar a Sidi Boud Said, al nordest de l’Àfrica. Comissariava el Festival de Poesia de la Mediterrània a l’Instituto Cervantes de Tunísia, i jo, que venia d’un malestar que durava més o menys des de l’inici de la guerra d’Ucraïna i s’havia allargat fins a l’esclat de la invasió de Gaza, només arribar a l’aeroport de Cartago vaig decidir que aquell viatge -i la situació en que me’n anava- ben bé mereixia, per primera vegada a la meua vida, desconnectar el telèfon mòbil. I per mi allò va ser alguna cosa semblant a la felicitat: perdre’m pels carrers de les ciutats, tornar a guiar-me, com abans, amb els mapes de la recepció dels hotels subratllant itineraris amb el bolígraf, entrar als locals sense consultar prèviament les crítiques gastronòmiques. Com tornar a la infantesa.

Des de la televisió tunisiana seguesc l’atac terrorista que acaba d’esclatar contra Israel. En una guerra les morts sempre són xifres, i quan es tendeix a l’abstracció el volum de desgràcia sempre perd importància en un mar de dades sense rostres. Per més que Borges ens va ensenyar a trobar emoció en l’àlgebra, les proporcions, els números transfinits i les xifres matemàtiques, les lletres són sempre més empàtiques que els números. I mentre continua el conflicte, a casa nostra és protagonista amb nom i cognoms la desgràcia d’un jove que ha mort en una estació ferroviària. Soc un animal de tren, acostume a fer una mitjana de mil quilòmetres setmanals en aquest transport, adore els grans passatges de la literatura que passen en vies ferroviàries, des de Tolstoi fins a les pàgines en què Theroux explica com aquest mitjà de locomoció ha tingut una influència determinant en el jazz, coincidint l’era del gènere musical amb el regnat del ferrocarril: «los músicos sólo tenían la opción de viajar en tren, y el tiempo bombeante, el traqueteo y el silbato solitario se deslizaron hasta las canciones». I, malgrat ser el meu mitjà de transport preferit, sempre he odiat la Renfe, i sempre m’ha costat entendre com una entitat pública empresarial pot permetre’s luxes d’una inhumanitat extrema, com he presenciat en tantes ocasions al llarg de tants anys.

M’agrada la Renfe tan poc com les sucursals bancàries. Fa uns mesos van obrir una nova oficina al meu poble, van fusionar treballadors d’una altra entitat i, entre totes aquestes operacions, vaig entrar a formar part sense demanar-ho d’un programa de clients que s’anunciava ple de privilegis, i de seguida em van assignar un assessor que immediatament va començar a trucar-me un parell de voltes a la setmana. Es preocupava per com estava i de cop passava a oferir-me un producte nou cada vegada: plans de diversificació, assegurances, fons d’inversió, alarmes, i vaig començar a estressar-me. Em costava dormir. Un dia que vaig anar a l’oficina, en entrar al despatx del gestor m’ensenya, amb una tranquil·la alegria, un catàleg de totes les malalties que podia arribar a tenir, com si es tractara d’un comercial d’automòbils, i les assegurances de les que ells disposaven. Arribava inquieta per la persecució telefònica i vaig acabar, en aquell despatx, amb ansietat. De seguida va unir-se a la reunió la directora de la sucursal, coneixedora ja del meu malestar i em pregunta, immediatament, pels meus llibres. Que com anaven. Que es compraria l’últim. Sí.

Soc neuròtica, i moltes de les meues pors, que abans amagava i m’avergonyien, ara puc explicar-les sense problemes davant d’un auditori ple de gent. Des de la dificultat per pujar ascensors fins a aquestes situacions quotidianes en sucursals bancàries que poden arribar a superar-me i que, donada la meua ineptitud per a certs tràmits, estan arribant a tenir en mi un fort component bèl·lic. Com l’hostilitat que hi ha, de forma desmesurada, en l’ús del llenguatge en massa àmbits. Recorde la primera vegada que vaig sentir violència -sense motius- en la llengua. Era menuda, i m’irritava d’una forma feroç cada vegada que entrava en un mercat i veia la paraula «pera conferencia». Em superava, i encara ara em molesta, però no deixa de fer-me una certa gràcia recordar la manera en que, sense motius, m’indignava. Pera conferencia.

Fa uns dies he tornat a sentir hostilitat amb l’ús de les paraules, però d’una manera més fosca i allunyada de les manies infantils. Jo, que tinc amics de tots els partits polítics, he de reconèixer que la meua primera experiència en tractar, fa uns dies, amb un alt càrrec d’un partit d’extrema dreta, m’ha fet sentir com un personatge dins la novel·la d’El pianista del gueto de Varsòvia o en la destinatària de la lletra violenta d’una cançó de reggaetton. Dec conèixer gent que vota aquest partit, perquè si no, estadísticament els números no ixiríen, però és un fenomen estrany, el que està passant: el primer que et diu un alt càrrec d’aquest partit és que ell no és votant d’aquest partit. A mi no m’importa massa a qui voten els que no voten un partit constitucional -siga d’esquerres o de dretes-, però no deixe de reconèixer que és un fet curiós, aquesta primera carta de presentació que es dona sense demanar explicació. De tant en tant, llegeixc per curiositat algunes lletres de reggaetton, perquè fa temps que pense que aquest gènere musical és un dels grans culpables de l’augment de la violència de gènere entre la població jove. Però és sorprenent veure que el seu llenguatge agressiu s’estén més enllà d’aquesta franja d’edat. A la pel·lícula Ferida, de Louis Malle, hi ha una escena en la que un dels seus protagonistes diu «Recorda-ho: la gent ferida és perillosa, sap que sempre pot sobreviure».

Fa més de quaranta anys que Susan Sontag va escriure un mític assaig sobre la malaltia i les seues metàfores on reflexionava sobre la representació literària de les malalties oncològiques, en com al llarg dels temps s’han generat discursos diferents al seu voltant i com la societat s’hi referia a elles, sovint emmascarant-les, amb l’ús d’un lèxic bèl·lic. La forma més sana d’estar malalt, deia Sontag, és fugir de la metàfora. Però per sort, encara ens queden les metàfores per protegir-nos de la realitat en la bellesa de les coses, com la visita fa uns dies de Meryl Streep a Oviedo, que en un discurs bellíssim sobre el seu ofici i la necessitat d’empatia davant un món hostil, es preguntava si és una impostura, voler abraçar el món, interrogar-lo o mirar-lo a través d’altres ulls, d’altres experiències, i, en referència a Lorca i el seu final, l’actriu va acabar afirmant: «Les coses es repeteixen. Veig que tot és una terrible repetició». 

Suscríbete para seguir leyendo