La BBC, l’empresa de comunicació pública més important del món, es troba en ple procés de refundació. La metamorfosi, impulsada en darrera instància per la revolució tecnològica, afecta totes les esferes de l’activitat corporativa, incloses la gestió i usos de les infraestructures immobiliàries. De fet, després de vora 90 anys dedicats a la ràdio i la sonorització de programes, la BBC trasllada els vells Maida Vale Studios de la City of Westminster, a un nou emplaçament.
Davant dels canvis previstos per als mesos i anys vinents, les institucions britàniques dissenyen un pla d’acció per tal que aquella àrea de Londres -on també hi ha els mítics estudis d’Abbey Road- no perda indústria cultural: un sector econòmic considerat estratègic per a una ciutat massa inclinada a activitats pròpies de les anomenades global cities com les financeres i el turisme. En aquest context, les esmentades indústries -contingut discursiu o ideològic a banda- tenen un altíssim valor econòmic que les societats més creatives incentiven amb la finalitat de condicionar un model econòmic arrelat als reptes contemporanis. Els països nòrdics europeus, però també els Estats Units i el Canadà, l´Índia o el Japó inverteixen fortes quantitats en aquestes activitats. En aquesta línia, el Regne Unit, amb la potentíssima locomotora de la BBC com a punta de llança, fa anys que pensa i dissenya futurs possibles per a unes empreses comunicatives concebudes al seu dia per a uns temps analògics a punt de passar definitivament avall. La mateixa BBC avança, en aquest sentit, que, durant la dècada vinent, abandonarà les seues emissions convencionals de ràdio i televisió que transformaran les lògiques internes de tota la seua cadena de valor empresarial: producció, distribució i consum inclosos.
Tornat d’una estada familiar a Londres, i de tafanejar sense presses per aquella zona de Paddington Recreation Ground, el cronista recupera les rutines quotidianes que li organitzen la vida lenta en què viu passablement conformat per imperatiu biològic. Coses de l’atzar, ara fa uns dies, la visita quasi ritual al Mercat del Cabanyal el va portar a baixar xano-xano l’Avinguda Blasco Ibáñez de València des del tram de les facultats universitàries en què ell mateix va deixar anys de docència en una vida anterior. Abans d’arribar al mercat, a mà dreta, passat més de mig camí, el cronista ara empeltat de flâneur domèstic troba l’antic edifici on, durant vora 25 anys, hi hagué les instal·lacions de Ràdio 9, l’antiga ràdio pública dels valencians, la façana de la qual ha esdevingut un llenç de proves de grafiters més o menys rebels. Allà mateix, mirant fixament aquella entrada tancada incomprensiblement a pany i clau, el cronista jubilat recorda que, precisament en aquelles instal·lacions, hi va signar, un any abans de les emissions inaugurals d’octubre del 1989, un contracte de treball que el lligaria a l’empresa Radiotelevisió valenciana fins el tancament traumàtic a mans del Partit Popular del 29 de de novembre de 2013 -la setmana vinent en farà 10 anys de vergonya infinita.
Immergit en pensaments impossibles de governar, el flâneur encara respira per una ferida que, contra les seues amortitzades esperances, les dues legislatures botàniques no van estanyar. De fet, pensa entre ell, la desitjada alternança política a la Generalitat era la condició necessària, però del tot insuficient, per rescabalar-nos col·lectivament d’aquella barbaritat valenciana i recuperar uns mitjans de comunicació que, sense pretendre’n cap comparació, eren el pal de paller d’una indústria cultural que, des de llavors, malviu entre el no-res i la misèria. Però, contra tot coneixement empíric dels sistemes comunicatius contemporanis, els intel·lectuals, artistes i professionals del Govern Botànic van dissenyar -aparentment «des de zero»- una entitat empresarial -la CVMC, de la qual depèn À Punt- que, per raons pressupostàries evidents i de concepció econòmica neoliberal explícita, ni té cap futur per ella mateixa ni complirà mai les funcions d’arrossegament sobre el sector privat que esperàvem d’un govern suposadament socialdemòcrata. Les partides es guanyen quan s’arreglen, i aquella partida botànica la van arreglar per a perdre-la.
Totes les ciutats tenen les seues icones de referència. Però també les seues cicatrius. Les primeres solen formar part de l’imaginari col·lectiu. Les segones passen desapercebudes per a la majoria dels vianants, cadascú a la seua. Llevat, per descomptat, de les cicatrius d’aquells grups socials que les van patir en carn viva. Per això, més enllà del significant plàstic i visual, el seu significat profund depèn d’allò que Umberto Eco anomenava el «sentit contextual» de la icona: les condicions que li aporten una determinada càrrega semàntica o la contrària. Algú ha mesurat, continua el cronista amb les seues enrònies, la càrrega semàntica real i les conseqüències econòmiques i culturals d’aquella liquidació empresarial en una societat postindustrial sense referents col·lectius fora de la ruralitat nostàlgica i el sentimentalisme?
Davant d’aquelles instal·lacions clausurades pel PP i oblidades pel Botànic multicolor, el flâneur pensa que aquella cicatriu tatuada és, en qualsevol cas, la major vergonya dels governs valencianes, inclosos els encapçalats per Ximo Puig i Mònica Oltra que, per si era poc, han deixat pas a un Consell reaccionari que, a diferència de l’esquerra, sol complir les promeses i les amenaces. Allà plantat, el cronista també recorda aquella nit de les ones apagades per la policia, ironies de la vida, dita «autonòmica». I ves a saber per quina associació d’idees, li ve al cap La ciutat cremada, aquella pel·lícula que Antoni Ribas va dedicar a la Setmana Tràgica de Barcelona. En algun moment de la pel·lícula, creu recordar el cronista, uns joves ardorosos tomben un tramvia i són detinguts. El sogre d’un d’ells n’adquireix el vagó i el situa en la seua empresa, segons diu explícitament, com a «Monument a la falta de sentit comú». El flâneur implora als grafiters de guàrdia que completen la seua obra sobre la frontera de Ràdio 9 amb aquella mateixa llegenda estampada sobre l’arc coronat de l’entrada. Recordant el primer ofici que va exercir en aquella casa, el cronista proposa una adaptació del missatge a la genuïnitat idiomàtica: «Homenatge al poc trellat».
