Contra el victimisme

L’any 1994, el crític cultural Robert Hughes va publicar La cultura de la queja. Trifulcas norteamericanas, al meu parer la millor exploració assagística sobre el victimisme cultural i ideològic que s’escampava entre els sectors intel·lectuals. El llibre es referia específicament als Estats Units. Però, rellegit a hores d’ara, s’avançava al que anys després anomenaríem cultura woke i altres fenòmens de la postmodernitat com l’«estetització» del món —inclòs el món de les ideologies— o la recerca obsessiva d’alguna mena d’«autenticitat» —dues tendències, per cert, ben disseccionades pel sociòleg francès Gilles Lipovetsky.

Passades tres dècades, aquell llibre ha esdevingut un manifest que, com tants papers soterrats per les modes de la indústria cultural, caldria recuperar a fi d’entendre, entre altres assumptes d’interès, les derivades del pensament social.

Precisament durant les darreres dècades, el victimisme s’ha tornat una actitud —individual i col·lectiva— que sargeix un autèntic sistema d’idees desgraciadament transversal a sectors de dreta i també d’esquerra. En realitat, un mecanisme de defensa que descarrega de responsabilitats les elits davant del món capitalista que s’estén sense alternatives, a cavall de la globalització i els seus factors connexos. La victimització també exculpa aquests sectors de tota autocrítica i n’impedeix la mínima rectificació.

Tzvetan Todorov va escriure que «ningú no vol ser una víctima. Però tothom vol haver-ho estat». Per paradoxal que semble, la condició de víctima —sobretot si és una condició imaginada— funciona com arma llancívola contra un agressor suposadament objectiu, responsable definitiu de totes les nostres mancances, fracassos, actituds i comportaments. Siga real o imaginada, les conseqüències de la victimització solen ser les mateixes perquè, d’acord amb el teorema de Williams I. Thomas, «allò que les persones defineixen com a real ho és en les seues conseqüències». La víctima, en aquesta circumstància, exigeix una reparació permanent i sempre insuficient que reforça el catàleg dels greuges i tranquil·litza les persones i grups socials passives i queixoses . Una reparació exigida sovint des d’una superioritat moral que aporta precisament la mateixa condició de víctima. «La queja», escrivia Robert Hugues, «te da poder, aunque ese poder no vaya más allá del soborno emocional o de la creación de inéditos niveles de culpabilidad social». Un poder sacerdotal que també sovint pren forma de xantatge.

L’antropòleg Manuel Delgado —estudiós dels fenòmens religiosos— manté que no hi ha creences falses precisament perquè són creences. Els sentiments de persecució, engany i agressió de la víctima solen organitzar-se en una constel·lació d’idees que aporta un sentit quasi ontològic a la víctima i el seu món particular. De fet, en les cultures de solatge religiós —com la nostra: de base greco-llatina i judeo-cristiana—, la queixa sol dirigir-se al deu totpoderós corresponent. Segles després, l’humanisme, gràcies a Déu, va representar un primer punt d’inflexió i ens va fer responsables de nosaltres mateixos. És una de les millors herències de la Il·lustració radical i la modernitat, les quals van reforçar les actituds propositives de les minories actives i les seues lluites cíviques per la millora de la vida concreta sobre la terra. Com deia adés, l’esperit woke que s’escampa ara arreu del món occidental —passeu-me’n l’esquematisme— ha recuperat aquell toc queixós i autoexculpatiu davant de tota mena de diversitat o disfunció social, malgrat que el mateix concepte woke —que té l’origen en el moviment afroamericà— significava inicialment «estar desperts» contra les agressions i a punt de resposta immediata. Una antítesi —el de l’esperit woke primigeni— de la cultura de la queixa que denunciava Robert Hugues. Però els usos intencionals del llenguatge, rarament innocents, tenen aquestes perversions. No debades l’esperit woke, tal com el coneixem, és així mateix el regne de l’eufemisme, el circuml·loqui, l’etiqueta i l’envoltori de cel·lofona.

Per si era poc, el victimista se sent poc o gens reconegut i eternament desaprofitat. Però sol malgastar tots els seus esforços a buscar-ne els responsables mentre, catedràtic del pessimisme, es refugia en una misantropia autocomplaent que alimenta amb la lectura compulsiva de literatura finalista —Emil Cioran i Thomas Bernhard en lleixa d’honor—, d’altra banda, un excel·lent entreteniment per a les hores crepusculars de l’estiu. Immergit en la desconfiança contra qualsevol predisposició activa, i impermeable a la vida imperfecta i circumstancial, amb perdó per la doble redundància. Militant, això sí, de la queixa infantil davant les institucions socials —no solament administratives— que, en la seua ignorància oceànica, es neguen a reconèixer l’excepcionalitat creativa de les víctimes suposadament expulsades del sistema, no importa quin. En els casos més patològics, el darrer projecte del misantrop narcisista —una varietat molt «culta» de la víctima— és dedicar la vida retirada i sovint clandestina —de la qual també se’n queixa— a la gestió d’una posteritat que, per definició, no és d’aquest món però que finalment els farà la justícia que se’ls ha negat en vida.

Un viatge de retorn nostàlgic als orígens del pensament absolut de tall metafísic. I tanmateix em fa l’efecte que, en la passivitat del victimista, hi ha, subjacent, un ressentiment contra la pròpia indecisió vital. Però, sobretot, contra l’acceptació que, en aquest món, els autèntics herois no són els éssers romàntics que ens ha venut la indústria literària i cultural sinó persones de carn i ossos que, com explica Sergi Pàmies en un dels seus contes, no fugen amb l’atractiva rossa que els ofereix luxúria eterna sinó que, escoltada educadament la proposta, tornen a casa a preparar el sopar dels fills. No els en parles tampoc, de tot això, perquè qualsevol discrepància sobre les seues granítiques conviccions s’entendrà com una agressió que realimentarà el victimisme preventiu.

Al capdavall, el victimisme és una varietat de la paranoia més delirant i obsessiva, una malaltia de mala seguida que hauríem de mirar de tractar amb tota mena d’antídots homologats o alternatius, que tant se val. I això no obstant, com assegura provocativament Slavoj Žižek, la llum que alguns optimistes patològics ens obliguem a veure a l’altra banda del túnel és potser la del tren que ens atropellarà definitivament. Ves a saber...

Suscríbete para seguir leyendo