Efectes col·laterals de la guerra

La referència del títol d’aquesta novel·la d’Urbà Lozano a la cançó de Raimon és més que evident i ens situa, indefectiblement, en els anys foscos de la guerra i la postguerra. Ara bé, els versos de Raimon són tant un cant a la memòria dels avantpassats que han mantingut la lluita en silenci com un crit d’esperança per la lluita que han —que havien— d’emprendre les noves generacions, un crit que no tinc clar que hagi sonat tan alt com el cantant de Xàtiva havia somiat.

En D’un silenci antic i molt llarg —Premi de Narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx 2022—es barregen les històries vitals de dues famílies d’Alginet, a la Ribera Alta, que podríem considerar que pertanyen als dos bàndols de la guerra del 1936 al 1939. Tanmateix, com va passar en molts pobles i tret de casos tristament particulars, aquestes dues famílies formen part del gruix de la gent que pateix el que podríem considerar efectes col·laterals de la tragèdia, perquè no són gent que s’hagi significat d’una manera especial. Dit d’una altra manera, ni els conservadors són feixistes ni els rojos són especialment extremistes —i perdoneu-me el maremàgnum terminològic pel que fa a denominacions polítiques.

Tenim, d’una banda, Santiago, un seminarista que ha de fugir d’Alginet després de l’esclat de la guerra per evitar la persecució a què eren sotmesos els eclesiàstics. En la seva fugida fins a Bunyol, l’ajuda gent d’ideologies diferents, cosa que inicialment el sorprèn. I tenim, d’altra banda, Sabin, un basc assignat com a cap de secció de la fàbrica d’armes establerta al poble que s’enamora de Lídia, òrfena de mare i filla de Nicolau, un llaurador que duu l’Hort de la Paret, propietat dels Monfort. El fet de ser un treballador altament qualificat a la fàbrica republicana acaba essent el motiu que, acabada la guerra, permetrà a un dels rics del poble aprofitar-se de la situació per a obligar el sogre a prendre una decisió que marcarà les seves vides.

En principi, no hi ha relació entre totes dues famílies i el tractament que dona Lozano als personatges principals ens fa sentir empatia per tots dos, perquè comparteixen un tret que va molt més enllà de les ideologies: són bona gent. Per a mi, aquest és el missatge principal de la novel·la. És, si més no, en el que em vull quedar i el que m’obligo a reivindicar sovint. Afortunadament, la majoria dels humans, independentment de la ideologia que té, és bona gent. O això vull pensar fins que alguns individus em demostren el contrari.

La història de Sabin i Santiago, que s’inicia al setembre de 1936, es completa amb la dels seus descendents i arriba pràcticament fins als nostres dies. He de dir, i situo aquest comentari en l’àmbit dels gustos personals, que jo he gaudit més dels capítols del passat més remot que dels més recents, tot i que la reivindicació que Urbà Lozano fa dels llauradors de la Ribera m’ha arribat al cor. La crítica a la insostenibilitat de l’agricultura minifundista pròpia d’aquesta comarca és, de ben segur, extensible a la resta del país, però el que conta Lozano ho he viscut de tan a prop que m’hi sento reflectit. Ara bé, trobo extremadament lloable l’esforç que fa Lozano per recuperar la veu de tantes persones que s’havien refugiat en el silenci per intentar oblidar el patiment d’aquells anys extremadament durs.

No em puc estar de remarcar la qualitat del treball lingüístic que fa Lozano en aquesta novel·la, sobretot en l’ús d’una fraseologia genuïna del tot arrelada al seu territori particular, amb referències que s’intueixen com a exclusives d’Alginet en alguns casos, però que el context fa que els lectors d’altres contrades les puguin entendre sense dificultats —algunes de les notes a peu de pàgina que hi incorpora em resulten sobreres en aquest sentit, però ben probablement alguns lectors les agrairan. També resulta ben atractiu el tractament que dona a l’espanyol que fan servir els catalanoparlants de la Ribera o les mostres del dialecte de les zones xurres del País Valencià, a banda de les frases en basc que, de tant en tant, deixa anar Sabin, o la presència de l’esperanto. El joc amb els antropònims també mereix una anàlisi atenta, en què ara mateix no entraré però que fareu bé de tenir en compte.

Tot plegat, tret d’alguna llicència literària que em sembla que només gent ben atenta detectarà i que us convido a resseguir, D’un silenci antic i molt llarg esdevé una novel·la rodona, d’aquelles que han de servir per a recuperar la memòria dels que van patir la guerra i la postguerra sense cap altra culpa que trobar-se al lloc que no tocava.

Suscríbete para seguir leyendo