No a la guerra!

La tardor ha vingut carregada d’importants novetats editorials. Una de les més esperades ha estat Una pau cruel, de Theodor Kallifatides, volum que tanca la trilogia de la guerra en la qual l’autor suec d’origen grec retrata la seua infantesa i joventut durant el període més dramàtic de la història de la Grècia contemporània, el que va des de la invasió nazi el 1941 fins el final de la guerra civil grega el 1949, i la consegüent postguerra que va assolar un país ja de per si devastat per la misèria. Xàtiva havia somiat.

Escrita en suec en els anys 70, aquesta trilogia ha estat publicada al nostre país al llarg del 2024, tant en català com en castellà, per Galàxia Gutenberg. El passat febrer arribava a les llibreres el primer volum, Pagesos i senyors; en maig, el segon, L’arada i l’espasa; i, finalment, en octubre, Una pau cruel.

Trilogia fonamental en la producció de l’autor que, com ell mateix confessa, és la que més li ha costat d’escriure perquè necessitava abordar-la des de la distància i amb ulls crítics, sense perjudicis ni amargor, superant la bestiesa tant de sentir-se orgullós de ser grec com d’avergonyir-se de ser-ho, però sempre conscient de la subjectivitat a l’hora d’escriure una ficció en la qual els personatges i els fets són reals. Un apriorisme que fa que aquesta obra esdevinga una mena de reivindicació de la novel·la com a gènere. I açò és important.

Kallifatides converteix Ialós, un poble al sud del Peloponès, en l’epicentre del món per a plasmar la cosmovisió universal de la dignitat humana i, des d’ací, fer un al·legat contra la guerra. Un gran fresc pel qual desfilen senyors i camperols, nazis, feixistes, partisans, bojos, mestres idealistes, jueus, comunistes, capellans, forners, però sobretot dones i xicalla. Xiquets i xiquetes que, com l’autor, seran a un mateix temps testimonis i víctimes d’una ocupació i una guerra civil, als quals, ja d’adults, la fam i la misèria expulsaran del seu país i hauran de buscar un vida millor en algun altre indret del planeta.

Tant en aquesta trilogia com en altres novel·les seues -El asedio de Troya, El passat no és un somni-, Kallifatides mostra aquesta guerra grega com un paradigma de la guerra universal i multisecular, el pitjor mal que pateix la Humanitat. És una guerra concreta i a la vegada totes les guerres: la guerra de Troia i la Guerra Civil espanyola; la guerra d’Ucraïna i la de Gaza. És l’horror i la destrucció, però també la integritat i bonhomia de les víctimes.

Llegir Kallifatides és esbrinar les novel·les d’El laberinto màgico de Max Aub, Il romanzo di Ferrara de Giorgio Bassani, o Vida i destí de Vasili Grossman. També és el fresc fílmic de Novecento, de Bernardo Bertolucci, o les pel·lícules de Theo Angelópulos. És commoure’s amb la seqüencia de l’escala d’El cuirassat Potemkin, de Serguei Eisenstein, una de les metàfores visuals sobre la violència més esquinçadores que s’han fet mai. És la basarda d’Els desastres de la guerra, de Goya, i l’esglai del Guernica, de Picasso. És el trasbals del War Requiem de Britten i l’angoixa dels còmics Herba, de Keum Suk Gendry Kim, i L’abisme de l’oblit, de Paco Roca i Rodrigo Terrasa. Aquestes novel·les kallifatidianes són un clam contra la guerra; un crit per la dignitat humana enmig de l’horror d’una mateixa guerra universal i interminable.

Theodor Kallifatides va nàixer a Molaoi, Grècia, el 1938, i va emigrar a Suècia el 1964, país on viu des d’aleshores. Va començar la seua carrera literària el 1969 i ha publicat més de quaranta títols, escrits en suec i grec, que han estat traduïts a diversos idiomes, També ha desenvolupat una important tasca com a traductor del suec al grec i viceversa, traduint Ingmar Bergman, August Strindberg, Yannis Ritsos o Mikis Theodorakis. El 2017 va rebre el prestigiós premi Dobloug atorgat per l’Acadèmia Sueca. Al nostre país se li ha concedit el premi Cálamo i la Medalla d’Or del Círculo de Bellas Artes de Madrid.

Kallifatides es va presentar a casa nostra el 2019 amb Una altra vida, encara. Recorde que vaig comprar el llibre atret sobretot per la coberta en la qual s’indicava que era una traducció del grec modern: bon màrqueting per a que picarem els lletraferits patològics. Aquesta no-ficció autobiogràfica no sols em va donar a conèixer un dels escriptors europeus actuals més importants, sinó que em va colpir profundament. En ella ens conta com, amb setanta-cinc anys, va recuperar la seua llengua materna i va tornar a Grècia com un Ulisses contemporani, reflexionant sobre el sentit de la vida i l’envelliment, la immigració i el feixisme quotidià.

Escrivint aquestes notes -escriure és pensar- m’ha vingut al cap La nostàlgia, un petit i deliciós assaig de l’hel·lenista i filòsofa francesa Barbara Cassin que, de la mà d’Ulisses, Enees i Hannah Arendt, analitza les relacions entre llar i pàtria o exili i llengua materna. Kallifatides ben bé podria ser, i d’una sola vegada, els dos herois llegendaris i la filòsofa alemanya. Max Aub i Vasili Grossman també ho podrien ser.

Des d’Una altra vida, encara no he deixat mai de llegir aquest autor. Més bé, l’he devorat conforme anaven publicant-se les seues obres al nostre país: El asedio de Troya, Mares i fills i El passat no és un somni -els dos títols que el van consagrar a casa nostra-, Amor i enyorança, Timandra, Un país més enllà de la finestra, i la trilogia que ara ens ocupa.

En aquests anys de neoliberalisme, de consumisme desaforat, de nous dictadors, de multiculturalisme, de populismes, de reviscolament del feixisme, de victimisme, d’un discurs polític dominat per la moral i completament acrític, de la perduda de la consciència de classe, de la desorientació de l’esquerra, d’una Europa que no troba el seu lloc i on el canvi climàtic és una evidència; en aquests anys d’immigració, de pasteres, de fam, de falta de futur per als joves, de falta d’habitatge, d’individualisme egoista, de guerres, d’una Àfrica eixuta, de vulnerabilitat dels drets humans, de xenofòbia i de totes les fòbies possibles i impossibles, de genocidis; en aquests anys en els quals estem passant d’una democràcia liberal a un autoritarisme postdemocràtic, cal llegir Kallifatides més que mai. Pot ser que les seues idees de democràcia, convivència i dignitat humana no siguen noves, però sempre està bé que ens les recorde per a no tenir la temptació d’oblidar-les.

Suscríbete para seguir leyendo