Et trobe a faltar, Susan Sontag

El 28 de desembre de 2004, ara fa vint anys, ens va deixar Susan Sontag. No sols David Rieff, el seu fill, es va quedar orfe, sinó també moltes altres persones que ens considerem els seus deixebles per la manera que tenia d’entendre la cultura, la societat i l’activisme. Aquesta novel·lista, assagista, dramaturga i cineasta, però sobretot figura totèmica de la cultura, com la va definir el seu biògraf Benjamin Moser, representa el paradigma per excel·lència de la intel·lectual pública nord-americana del segle XX. Una dona que dinava amb Leonard Bernstein i Richard Avedon, berenava amb Jacqueline Kennedy i els periodistes del Vogue i sopava amb el director del MoMA i els responsables del Premi Pulitzer, però sempre sense oblidar mai qui era i quin era el seu compromís. Un perfil difícil de trobar en l’actualitat per molt que cerquem similituds en Rebecca Solnit, Vivian Gornick, Joan Didion o, amb major distància, en Fran Lebowitz. Totes elles intel·lectuals sofisticades inequívocament americanes, com el Marlboro i el Prometeu daurat del Rockefeller Center de Nova York. La Sontag va ser i serà sempre la Sontag: una marca registrada que, quan va morir, es va trencar el motlle. Amb aquesta frase cite de bell nou Moser i la seua monumental Sontag, vida y obra, guanyadora del Premi Pulitzer de Biografia 2020.

Aquesta novaiorquesa de referents culturals europeus, elegant i magnètica, feminista compromesa, lliure en la seua sexualitat, antibel·licista manifesta, sofisticada a les revistes més exclusives dels EUA i Paris, va saber incloure en un mateix rang l’art acadèmic i el rock and roll, la pornografia i els happenings, la fotografia i la publicitat, el consum d’imatges i la guerra, a més de la malaltia amb les seues metàfores morals. Ens va ensenyar que tot és cultura, i que aquesta és alguna cosa més que allò que hi ha als museus, a les llibreries i al cinema. Va ser una humanista oberta sempre a les noves propostes que va enderrocar els murs que separaven l’alta i la baixa cultura, el que és popular del que és culte, la frivolitat de la serietat, l’art amb majúscules de la cultura de masses, tot amb el permís de Theodor Adorno i Walter Benjamin, als quals va llegir abans que la teoria crítica formara part dels programes d’Humanitats de les universitats nord-americanes, com ella mateixa relata a Renacida. Diarios tempranos 1947-1964. La Sontag ens va fer entendre la modernitat en un sentit ampli i ens va alertar dels perills de la postmodernitat que se’ns venia damunt.

Nascuda a Nova York el 1933 amb el nom de Sue Rosenblatt, va adoptar el cognom Sontag del seu padrastre. Llicenciada en Filosofia i Lletres per les universitats de Chicago i Harvard, va completar estudis a les universitats de Berkeley, Oxford i Paris. Va ser professora de filosofia al City College i al Sarah Lawrence College de Nova York. També va treballar al departament de Religió de la Universitat de Columbia. Casada amb Philip Rieff, pare del seu únic fill, més tard mantindria relacions amb l’escriptora Harriet Sohmers Zwerling, la dramaturga Maria Irene Fornés i la fotògrafa Annie Leibovitz.

Els seues primers articles els publica a Chicago Review, però a partir dels anys 60 col·labora intensament amb les revistes Harper’s, The New York Review of Books i The Partisan Review, així com amb les editorials Farrar i Straus and Giroux.

Al llarg de la seua vida va participar activament en els principals debats intel·lectuals de l’època: es va oposar obertament a la guerra del Vietnam i a tots els conflictes bèl·lics; va denunciar les violacions dels drets humans a Cuba, per la qual cosa es va enfrontar públicament a Gabriel García Márquez; va criticar el comunisme i els règims totalitaris; va viure en primera persona la guerra de Bòsnia i el setge de Sarajevo, on va dirigir el muntatge de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett; va condemnar la fàtua decretada contra Salman Rushdie i es va preguntar si l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York no estaria relacionat amb la política exterior dels EUA; va defensar el feminisme i va lluitar contra la sida. Per les seues postures, els mitjans de comunicació amb els que treballava van rebre pressions per a que no publicaren els seues articles.

Sontag va creure fermament en el compromís dels intel·lectuals i la seua participació en la vida política i social. Sempre va destacar la importància del pensament crític i analític per a comprendre la societat i les relacions humanes. Si estiguera viva, sabríem perfectament quina seria la seua postura davant Trump i la involució de la societat americana, les guerres d’Ucraïna i Gaza o el reviscolament del feixisme. La Sontag sempre animava els intel·lectuals a involucrar-se en el compromís social i polític.

Han passat 20 anys des de la seua mort i les seues idees continuen sent rellevants a l’hora de parlar d’art i l’ètica de la representació. Sobre aquestes qüestions va ser molt contundent en Contra la interpretación: la interpretació excessiva enfosqueix el significat de l’art. En La enfermedad y sus metáforas i El sida y sus metáforas, va explorar les significacions culturals i socials de la malaltia i va desafiar la tendència a considerar-la com un fracàs moral o un castic. En Sobre la fotografia, ens va ensenyar com aquesta revela o amaga la veritat. Finalment, en Ante el dolor de los demàs, va analitzar com l’impuls de mirar imatges de violència ens fa insensibles al patiment de les persones.

Actualment, no en tenim intel·lectuals com la Sontag, sobretot a casa nostra. Tampoc hi ha debats, i sense ells no hi ha pensament crític. S’ha canviat la dialèctica pels saraus banals on tothom està encantat de fer-se fotos i penjar-les a les xarxes socials. L’absència del compromís polític i social d’una gran part dels professionals de la cultura és manifesta, especialment en un ecosistema cultural oficial finançat amb diners públics com el nostre, on mai se supera l’obvietat, la superficialitat i l’endogàmia. Parlem de llibertat d’expressió i triomfa l’autocensura per tot arreu. La cultura de masses i la societat de l’espectacle han fet que el professional de la cultura esdevinga un socialité. Què lluny queda el Faust de Goethe! Actualment ni Faust vol ser jove -una gran part de la cultura oficial és naftalinosa i neofòbica-, ni en tenim cap Mefistòfil de pedigrí que aposte per polítiques culturals públiques que connecten amb la societat actual i supere els canònics grupuscles nepòtics, ni hi ha cap Prometeu disposat a furtar el foc als déus. Afortunadament, els joves estan generant els seus propis projectes culturals i les seues narratives passant de tot i de tots. Què lluny queda el que pensava l’autora de L’amant del volcà! Com et trobe a faltar, Susan Sontag!

Suscríbete para seguir leyendo