Crònica sentimental d’una derrota

Cròniques que justifiquen les lleialtats dels dos autors, Joan-Carles Martí i Toni Mollà, respecte dels seus equips: el València CF, en el cas de Martí, periodista, subdirector de Levante-EMV, i el Barcelona FC, en el cas de Mollà, periodista i sociòleg, antic seguidor d’un València irrepetible a l’època de Pesudo, Sol, Mestre, Vidagany, Roberto, Paquito, Guillot, Poli, Ansola, Waldo i Claramunt, fins que la instrumentalització política que va irrompre en plena transició democràtica, o com es vullga dir, per afavorir els interessos de la dreta -la indígena i la centralista-, van expulsar-lo, com a tants d’altres, de la causa, fins a trobar refugi en el Barça, aleshores i ara l’equip rival per excel·lència del Madrid, amb un component identitari distint del València. El Barça havia sigut «més que un club», en el sentit que representava, com va definir Manuel Vázquez Montalbán, una mena d’exèrcit desarmat d’una Catalunya amb la sobirania perduda des del 1714. L’oposició al règim ajustada a les mesures d’un camp de futbol i onze jugadors, sovint amb l’arbitratge en contra. I si el València CF viu moments dramàtics des del fons de la taula classificatòria, el Barça tampoc està per a tirar coets, atesa la gestió opaca i dubtosa de les últimes directives. Venudes les joies de la família i sense horitzó que assegure l’equilibri financer perquè el club no canvie de mans, sembla que per a garantir la continuïtat de la jovenalla que trau les castanyes del foc i encara entreté la parròquia, només queda per subhastar el pati de butaques del Camp Nou en construcció.

El llibre de Martí i Mollà és una troballa de relats emotius, instants inoblidables, jugades espectaculars, de gols que van assolir la glòria i d’allò que podríem qualificar el valor terapèutic del futbol. Però, alhora, és una crònica de la devastació de patrimonis públics a favor d’interessos privats. O de la manipulació descarnada, però fàcil i previsible, d’una societat profundament acrítica i dòcil com la valenciana. Sense oblidar les complicitats delictives entre mitjans de comunicació, directives i poders amb enorme capacitat de coacció, capaços d’anular voluntats populars i dinamitar plans d’ordenació urbana.

En la societat de l’espectacle, quan la política es converteix en entreteniment, el futbol esdevé un instrument polític. Una dinàmica que es veu reforçada per un deteriorament progressiu dels espais de participació activa i reflexiva dels electors, que es veuen reduïts a la condició d’espectadors involucrats únicament des de l’àmbit emocional. El futbol és el camp en què l’univers simbòlic (el nostre equip) s’imposa sobre la racionalitat (som ciutadans perquè paguem impostos, tenim accés als serveis i al control pressupostari). Sentiments i estímuls viscerals son elements que han estat perfeccionats pels règims totalitaris, pel feixisme, pel comunisme dictatorial i per tota classe d’estats amb temptacions autoritàries. Espanya no ha sigut cap excepció i en els intents de refermar una identitat imposada d’ençà del segle XVIII, cada dia més desdibuixada, es nodreix, ara i adès, de l’equip de referència -el Real Madrid- i de la selecció de futbol masculí. Alhora, per a mantenir l’hegemonia simbòlica, impedeix que Catalunya, Euskadi o altres perifèries instauren les respectives seleccions esportives. Tot el contrari del que ocorre en una vella democràcia com el Regne Unit, en què competeixen les alineacions d’Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord, sense que el món s’afone.

El Real Madrid ha sigut i és un instrument extraordinari de promoció del poder, primer de l’estat central, després del franquisme i ara d’aquesta democràcia de perfil baix. Abans de convertir-se en un dels grans manifassers de l’estat, el seu president, Florentino Pérez, també va flirtejar amb la política cara vista. Però l’empresari va canviar l’estratègia fins a convertir-se en amo i senyor, establint les pròpies regles de joc des de les bambolines de la política, per a assolir els objectius. En el Bernabéu o en l’inescrutable món del negoci.

Els autors conclouen que la discrepància entre seguidors de dos equips tan allunyats per motius irracionals, és el combustible de les afinitats escollides a partir d’aquell consens de mínims que, en el seu cas -i en el de tants d’altres- és tota una declaració sentimental i política: Sobretot, que perda el Madrid. 

Suscríbete para seguir leyendo