Per a saber un poc més d’Agermanats i de Maulets

Fa pocs dies, vaig tindre l’ocasió de presentar una novel·la a la Casa de Cultura de Xàtiva, per iniciativa del bibliotecari municipal. Es tractava d’El Surdo, maulet, de Vicent Hernàndez i editada per Denes, l’editorial que va crear Francesc Ferrer i Pastor, el benemèrit lexicògraf a que tan devem els valencians que vam aprendre a escriure en valencià en els anys foscos del franquisme.

Hi vaig tindre ocasió de congratular-me públicament de l’existència d’una novel·la que, a més d’estar ben escrita –lectura fàcil i fil narratiu molt clar-, ens acostava a un dels moments poc coneguts de la història valenciana. Que en té molts de moments poc coneguts, malauradament.

Em congratulava perquè, ens agrade o no, sovint es fa més amable –i, doncs, més divulgable- l’acostament als fets històrics mitjançant una novel·la que el que fa un tractat d’història a l’ús.

En aquest cas, el fil narratiu salta coherentment dels assumptes que neguitegen a una família de llauradors pobres de Manuel, en la governació de Xàtiva, en la segona meitat del segle XVII, als afers de les revoltes de la Segona Germania de finals de segle i de l’alçament maulet del primeries del XVIII. No debades, en la presentació del llibre estaven presents l’alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà, i el de Manuel, César Carbonell.

Una novel·la ben escrita en castellà, tot i que, reconec, que esmussa les dents els diàlegs en castellà dels protagonistes, bona gent de Manuel, de Xàtiva, de l’Ènova –fent harca per una disputat d’aigües- de Setla (un caseriu prop de Muro d’Alcoi), Alfarrassí, Agullent, Ràfol d’Almunia, Gandia, Muro, Carlet, de la Torre d’en Lloris, i de tants llogarets i alqueries dels voltants de la capital de la governació, de Xàtiva.

La virtut de l’autor ha estat escriure la novel·la de la manera més versemblant possible donat que tracta d’un fet històric real, que ell mateix ha anat desentranyant pas a pas, amb el mateix mètode d’un historiador professional. Ell que no ho és.

De fet, Vicent Hernàndez –l’autor- és una persona vinculada a la gestió empresarial, però que mai no ha perdut el seu interès per la literatura des de ben menut. I per la recerca històrica de més gran, com demostra el seu llibre Història de Manuel fins l’enfrontament del 17 d’abril de 1706. Potser, el títol d’aquest seu llibre d’història situa millor que res el context històric en el que l’autor planteja la narració.

Situem-nos, però, uns anys abans, a principi del XVII, quan l’expulsió dels moriscos. Concretament el 1609. Un terç de la població valenciana és foragitada de les nostres terres, que eren també les seues.

Una autèntica neteja ètnica per raons del fanatisme religiós, que abundava aleshores. Una neteja ètnica, però, que deixava una bona part de les terres de conreu sense mans per a treballar-les. Unes mans molt barates – de poble vençut- a sou dels seus senyors, els quals quedarien amb les terres ermes fins que no aconseguiren mans substitutes.

Però, la Corona no els desempararia, als senyors, per salvaguardar els interessos mutus. Pensem que la revolta de les Germanies del segle anterior, el 1520, havia significat no només l’enfrontament dels menestrals contra les oligarquies urbanes del Regne de València, sinó també dels llauradors cristians contra els senyors de la terra. Sense l’ajuda del rei Carles I d’Austria, potser, els Agermanats podrien haver guanyat.

No fou així i les conseqüències foren, lògicament, d’un lligam cada volta més fort entre rei i nobles valencians, amb una creixent dependència d’aquests amb aquell, per por a unes noves Germanies. Molt significatiu, que les grans famílies aristocràtiques valencianes s’emparentaren amb les seues homòlogues castellanes, a recer de la Cort de Madrid.

De fet, ran l’expulsió dels moriscos, no només els va eximir de pagar els censals als seues creditors urbans sinó que va permetre que els substituts dels moriscos tingueren les mateixes horribles condicions de treball.

Per a acabar-ho d’adobar, els llauradors de les terres de reialenc –les que no pertanyien a feus nobiliaris- tenien unes clares millors condicions de vida i treball. Podeu imaginar la barreja de submissió, però també d’indignació que això anava produint entre els afectats amb el pas del temps. On no tenien quasi ni per menjar, entre la gran part de les rendes del camp que anaven a mans dels senyor i de tota mena d’impostos i de sufragament de donacions a l’Església.

No digam els sentiments de ràbia i d’impotència que tenien quan veien que eixes condicions de vida perjudicaven greument la criança dels fills i, pitjor encara, que, de seguir les coses així, el futur continuaria sent molt negre per als que vingueren darrere.

Amb la segona generació de repobladors aquests sentiments creixien, si més no. A diferència dels pares, que havien rebut casa –la de moriscos expulsats- i terres per a treballar, ara es preguntaven el perquè d’eixes condicions humiliants de treball.

Aquest és el context de la novel·la en la que, com diu el prologuista, l’historiador Antoni Furió, l’autor aconsegueix «armar un artefacte literari consistent en el que s’imbriquen sense grinyolar la seua història, la de Tono Alasaña, el Surdo, i la història general, la dels llibres i els manuals d’història».

Tot aconseguint que un episodi important –però poc conegut, insistisc- de la nostra Història arribe a la gent de manera amable en forma de narració novel·lada. Un episodi sobre les condicions de treball d’una bona part de famílies valencianes que tindrà dos grans finestres pel que es farà visible.

Una, l’anomenada Segona Germania de 1693, liderada per Josep Navarro, amb Francesc Garcia com a ideòleg. Una Germania vençuda per la força de les armes però que no renunciarà a revoltar-se una altre vegada quan les condicions ho permeteren

Com que aquestes condicions es donaran amb l’alçament Maulet, de la mà de de Joan Bautista Basset, en el marc de la Guerra de Successió a terres valencianes, entre 1705 i 1707, aquesta serà la segona finestra de visibilitat històrica.

De la que Xàtiva, per cert, en fou també una malaguanyada protagonista en tant que fou cremada pel Borbó, el 1707, l’any següent dels fets de Manuel i després de la Batalla d’Almansa. Els socarrats de Xàtiva no ho obliden.

Tant, que, el 1956, en ple franquisme, el prestigiós jurista i historiador Carles Sarthou, arxiver municipal, feu posar cap per avall el retrat de Felip Vé que hi havia al Museu de Belles Arts de Xàtiva. O, com en plena pre-autonomia valenciana, el 1978, s’erigí un monuments als maulets en la porta de Sant Francesc de la ciutat, en presència del president Albinyana.

Aquells fets tan aspres per a gran part de la pagesia valenciana, el nostre protagonista, un llaurador de segona generació, Tono el Surdo, els viurà amb intensitat i lluitarà valentment en ambdues ocasions. Des de Manuel, des de la governació de Xàtiva, per la millora de les condicions de vida de tots els llauradors, com ell, de totes les terres de senyoriu del Regne de València.

Sincerament Vicent Hernàndez, té l’habilitat narrativa de fer-nos comprendre per què el Surdo es rebel·la, per què, sense formació militar, lidera un important contingent d’Agermanats, primer, i anys després, els seues successors, el Maulets de la comarca.

Ens explica per què té dret a un lloc en la nostra història. En tant que és un exemple d’heroïcitat quasi anònima, però que el seu exemple acabarà recorreguent pobles i ciutats incitant a la rebel·lió front a les injustícies. Fent-ho des del seu món inicialment tancat de Manuel.

La novel·la ens transporta a aquell món del Surdo, a les seus formes de vida, a aquells poders locals de la senyoria i el batlle tan inclements a les necessitats dels que tan durament treballen la terra. Amb el poder judicial, l’Audiència, sense fer-se’n càrrec de les seues reivindicacions, tot esgotant la via pacífica.

Ens transporta a l’ambient de les famílies joves i no tan joves, amb Josepa, la dona de Tono, com a persona que acabarà sent mare dels seus fill i que, sense voler, farà dubtar al marit de moltes de les seues decisions a l’hora de marxar a fer front als dolents, als Botiflers.

També de l’ambient de les colles d’amics –de Bernat, Ximot, el Tort-, de la taverna, on es divertiran però també on conspiraran per tal de construir una bona defensa dels interessos anti-senyorials.

A les relacions dels pobles de la contrada –la majoria entre murs i que tancaven la porta d’entrada del poble per la nit- amb la capital, Xàtiva, i els seus notaris i burocràcia, però també el lloc per on la gent aconseguia saber del món, més enllà de la pròpia contrada.

Fins i tot quan l’exèrcit Botifler ignorava de vegades llocs com Manuel en les seues infamants marxes des de Alzira o cap a Alzira. Malauradament, no fou el cas del 17 d’abril de 1706, tot cal dir-ho, on es van passar per les armes tots els homes i cremar tot el poble. Un tràiler de la pel·lícula que l’any següent patiria la capital, Xàtiva.

L’autor també palesa el paper de l’església i del clergat de parròquia, sempre movent-se entre mantindré l’ordre constituït (el primer rector, don Vicent) i posar-se de part dels que veu que es rebel·len contra una situació injusta evident (el Segon rector, don Gaspar), en el dia més assenyalat i terrible de la història del poble, el 17 d’abril de 1706.

No amague que estic fent una invitació a la lectura de la novel·la pel seu valor intrínsec, però també perquè permetrà endinsar-se al lector en aquella societat valenciana tan desconeguda. Desconeguda per als que vinguérem després, doncs ja s’encarregaren els vencedors d’eixa i de totes les guerres posteriors d’amagar la part de la història que no els interessa que es conega.

Els historiadors contemporanis i els novel·listes compromesos amb el seu poble van obrint badalls en el mur de la ignomínia del silenci. Aplaudim aquesta actitud i fem-los costat llegint les seus obres. Comencem per aquesta, la novel·la de Vicent Hernàndez, El Surdo, Maulet.

Suscríbete para seguir leyendo