El somni il·lustrat

Sóc lector addicte d’obres panoràmiques, com si diguérem d’àmplia obertura de compàs. La monografia i l’estudi microscòpic tenen una gran vigència a l’àmbit acadèmic llatí, certament. El fet, pense entre mi, ha deixat sovint de costat la perspectiva humanística d’una bona part de les reflexions intel·lectuals. I no solament en el camp de les ciències socials. La medicina, tan especialitzada, fa temps que va abandonar la mirada holística imprescindible per a entendre, posem per cas, els dolors de l’edat. No sé un borrall de Medicina, per descomptat, però la meua impressió té un fonament empíric contrastat, i vostès ja m’ho desmentiran arribat el cas.

Siga com vulga, m’agrada la mirada clàssica, extensa i ambiciosa de Fernand Braudel -que ens va redescobrir fa anys el Mediterrani. També, això va arribar després, dels monumentals treballs de Lewis Mumford com La historia de la utopías, La ciudad en la historia i La cultura de las ciudades que acaba de recuperar la meritòria editorial Pepitas de calabaza. Entre els contemporanis capitals, intente seguir tant com puc les suggeridores investigacions de Jared Diamond, de gran ambició acadèmica i alhora divulgativa; uns treballs arribats a casa per recomanació de la part jove de la família. També els llibres de la parella entre Richard Sennet i Saskia Sassen, navegants còmplices entre la investigació més informada i l’assaig especultaiu, al meu entendre el terreny més fèrtil del pensament crític -necessàriament pluridisciplirar, que és una manera de dir d’àmplia obertura de compàs.

No és fàcil trobar aquesta mena de llibres en el nostre context sociocultural, almenys així m’ho sembla. El darrer a caure a les meues mans ha estat El somni de Lucreci. Una història de la llibertat de pensament del polièdric Martí Domínguez, una de les ments més lúcides i inspiradores de la literatura i la cultura catalanes. Es tracta, en realitat, de la recuperació d’un volum la primera edició del qual es remunta al 2013 -XXXIV Premi Carles Rahola d’Assaig. Una edició ara revisada i posada al dia per l’autor amb un «epíleg» oportuníssim sobre «La condició posthumana»: un valuós assaig en ell mateix, i amb les millors virtuts il·lustrades marca de la casa.

No és la primera vegada que Domínguez ens ofereix una perspectiva general com aquesta. De fet, la trilogia novel·lística sobre la Il·lustració -Les confidències del comte de Buffon, El secret de Goethe i El retorn de Voltaire-, completada després amb la biografia del mateix Voltaire, ja tenia aquesta factura. A tots els efectes, una tetralogia sargida amb fils de coneixement a voltes difícils de conjugar com ara les ciències naturals, les belles arts, la història de les idees o l’expressió estrictament literària.

El resultat és una exploració conjunta, dilatada i voluntàriament didàctica, sobre «la darrera revolució de la ment», segons la definició que fa Marina Garcés de la Il·lustració. Una tetratologia «enciclopèdica» sobre el segle que -amb Voltaire, Diderot, D’Alembert o la imprescindible matemàtica newtoniana Madame de Châtelet- va «pensar» el món tal com el coneixem en bona part avui. Sense la impugnació de la ignorància per banda dels philosophes potser encara viuríem empresonats en el sistema d’idees que sostenia l’Ancien Régime. De fet, el triomf dissortadament parcial de la Il·lustració remarca la pervivència entre nosaltres d’una barbàrie ara rearmada amb les eines letals de la tecnologia.

El somni de Lucreci és el fil il·lustrat de la història que naix en Titus Lucretius Caro, autor de De rerum natura (De la natura de les coses), un poema didàctic de contingut protocientífic, si em permeten de dir-ho així. L’antídot primigeni contra l’obscurantisme, però considerat durant segles un producte inadequat i pervers per banda del pensament escolàstic, metafísic i finalment reaccionari. Martí Domínguez fa servir la recuperació, a la primeria del segle XV, de la darrera còpia de l’obra del poeta romà, i la seua influència en les elits renaixentistes i il·lustrades, com a fil de continuïtat temporal d’aquest pensament. Una obra global sobre aquella «condició humana» que van analitzar amb ulls i circumstàncies diferents Michel de Montaigne i Hannah Arendt. Per al lector de ment oberta, un autèntic festival de la cultura i un homenatge als homenots que, entre les vores de l’heterodòxia i l’heretgia, van establir les fites de l’avanç intel·lectual contra tota mena de tenebres. Lucreci n’és el protagonista principal però també Gutenberg, Galileu, Giordano Bruno, Descartes, Montaigne, Diderot, Voltaire, Buffon, Goethe, Erasme o Charles Darwin, entre molts altres, que, al llarg de la història, han conformat el santoral laic que ens ha llegat aquell somni que va imaginar Lucreci anys abans del naixement de Crist. Vista en perspectiva, l’única utopia que ha fugit del valor de l’Absolut i que, malgrat els entrebancs de la ment reaccionària, realimenta encara la tradició humanista.

Vista l’obra de Martí Domínguez també de forma panoràmica, podem dir que el nostre centaure de científic i escriptor s’ha convertit en un autèntic «flanêur» del coneixement, per expressar-ho com ho va fer Laure Adler respecte d’Edgar Morin en el llibre Edgar Morin. Historia(s) de vida: Conversaciones con Laure Adler. No debades la formació dual -científica i literària- de Martí Domínguez és una de les característiques essencials de la mateixa Il·lustració. El somni de Lucreci és, tal com jo veig les coses, el bastidor sobre el qual recolza el gruix de l’obra de Martí Domínguez. El solatge que nodreix fins i tot novel·les -novel·les d’idees- com L’esperit del temps o Mater, denúncies ficcionades de dos dels grans inferns del món actual.

Immergits en un nou obscurantisme postmodern de base tecnològica i mediàtica, el fil il·lustrat de la història que dibuixa Martí Domínguez és l’únic contraverí conegut contra el dogmatisme, l’antiintel·lectualisme i el convencionalisme, perns sobre els quan s’embasta i es reprodueix, si volem dir-ho com Peter Burke, la història social de la ignorància. Al capdavall, la construcció social del moviment il·lustrat i el paral·lel de la ignorància col·lectiva són els dos processos històrics de les tensions entre els quals pren resulta la forma i el relleu cada societat concreta, inclosa la contemporaneïtat. Els deliris dels totalitarismes que darrerament retornen a les nostres vides són, a fi de comptes, la impugnació obstinada i militant del Somni de Lucreci.

Suscríbete para seguir leyendo