'Insomni' de Salvador Ortells

Les hores nocturnes, sempre propícies per a la reflexió, per a la lectura i per a l’escriptura, ens ofereixen un temps que podem omplir amb poesia de la més alta volada

'Insomni' de Salvador Ortells

'Insomni' de Salvador Ortells / Levante-EMV

Daniel P. Grau

Felices gentes, ¿quién en dicha se compara a vosotros?

William Blake

Començo a llegir Insomni un dimecres laborable a les tres de la matinada. En tres hores sona el despertador i li demano que em deixi dormir una mica més. No dormo. No sé si descanso, però durant el dia, quan la son i l’esgotament m’ataquen, em resigno pensant que les hores nocturnes no han estat desaprofitades. Amb aquest llibre d’estructura aparentment senzilla, Salvador Ortells ha obtingut el prestigiós Premi Ausiàs Marc de Gandia en la seixanta-dosena edició. Dic que l’estructura és senzilla perquè el recull consta només de vuit poemes, que el títol del llibre ens obliga a pensar que es corresponen amb les hores nocturnes: «Mitjanit», «La una», «Les dues», «Les tres», «Les quatre», «Les cinc», «Les sis», «Alba».

Ara bé, si la macroestructura és d’aparença senzilla, la versificació és extremadament exigent: més de cinc-cents versos alexandrins blancs, d’una factura tècnica impol·luta combinada amb una absència d’artifici que només un poeta altament dotat pot oferir-nos. En dos poemes, «Les tres» i «Les quatre», potser quan necessita expressar-se d’una manera més narrativa, Ortells recorre, també magistralment, a una prosa espurnejada amb pinzellades d’un lirisme sobri que encaixa perfectament amb els alexandrins.

Hi ha uns quants elements en què m’agradaria insistir. La presència insistent del silenci, que sorprèn quan, precisament, el que estàs fent és expressar-te a través d’uns mots que el trenquen: «Callar per voluntat té la força del crit», ens diu Ortells en «Les tres», per continuar una mica més endavant:

Escollir el silenci no és sempre evasió, renúncia, cuirassa, fugida, oblit, mordassa. També pot ser recerca, viatge, retorn, èxode cap a una nova veu, que renaix i s’eleva a través dels batecs volcànics dels meus morts.

És la filla, Sara, a qui Ortells dedica el llibre juntament amb sa mare, qui el rescata del silenci i, en certa manera, del pes dels seus morts, de la solitud en què el sumeixen —«Sara m’agafa la mà en aquests instants de solitud». Qui li recupera la memòria i li fa venir les paraules entre els silencis i els sorolls de fons que sempre omplen la nit: sia la mar que bat sobre la costa sien els «grills incandescents» que ens fan pensar en «la més alta buidor». La memòria que fa reviure els morts, o que més aviat els manté vius fins que l’oblit els fa morir del tot —«com el temps deslliurat del passat i del futur»—, és un altre dels elements sobre els quals pivota el poemari. I els espills que hi apareixen de tant en tant, d’una manera pertorbadora, perquè alhora que ens reflecteixen ens mostren el nostre revers més obscur i desconegut i, també, el pas cap a la mort, amb algunes referències que m’han fet pensar en el trànsit dels morts en l’antic Egipte, però amb una nuesa totalment contemporània: «Ha arribat el moment de traspassar l’espill / i sirgar la barcassa que arrosseguen les serps. No calen veles, rems, queviures ni equipatges».

També trobareu en els versos d’Ortells referències bíbliques. L’autor se sent captiu, com Jonàs al ventre de la balena, quan els mots no li arriben a la ploma: «em trobe / captiu al ventre fosc d’una balena errant, / camí d’algun indret remot del full en blanc». M’ha semblat entreveure, a més a més, un diàleg, o més aviat una discussió, amb Estellés. Ortells utilitza els arxiconeguts versos en què el burjassoter intenta despertar consciències i els transforma en un antihimne que només pot entendre i compartir un pare que vol protegir els fills i que sap que fins i tot el gest més humil d’aquella personeta li omplirà el cor d’una joia incomparable, exultant:

Plenament conscient de no escollir ser poble, de no assumir cap veu que no siga la meua, i ni tan sols la meua, si no és que em contradiu. Perquè l’únic que em val —si de debò res val— és escoltar el vol de roses i violes que agites exultant quan vens de l’escola, Sara.

De fet, per damunt de tot, el que triomfa en el poemari d’Ortells és, em sembla, la voluntat de ser pare, d’estimar i protegir la filla, a qui no es pot estar d’aconsellar:

Allí, vora la mar, vora la rosa eterna, vora els terrats immòbils que retalla el capvespre, sumida en tu mateixa, intentaràs en va descobrir el sentit vertader de la vida. Intenta l’impossible, desafia els teus límits, pensa fora dels marges, no temes les cruïlles…

Segueix aquests consells, o fes just el contrari, però si descobreixes un minúscul fragment de pau vora la mar, vora la rosa eterna, vora els terrats immòbils que retalla el capvespre, no et faces cap pregunta ni esperes cap resposta.

Simplement clou els ulls, i deixa que et bressolen les ones de la mar, postrades als teus peus, que et penetre l’aroma volàtil de la rosa com un amor furtiu viscut a cor obert, que la llum sense arestes que es desprèn del capvespre et dissipe les pors com fa el bes d’una mare.

Rellegeixo aquests mots d’Ortells i m’entren unes ganes boges de posar-me a escriure. Com m’agradaria ser capaç d’escriure versos, bons versos, per a poder-los regalar a la meva gent més estimada!

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents