Benesiu contra els rinoceronts

Joan Benesiu recorre les fronteres d’un passat comú per dibuixar, de nou, el territori humà que defineix Europa a ‘Terminus’, una meditació sobre el concepte del fracàs i una revolta contra l’oblit

Terminus de Joan Benesiu

Terminus de Joan Benesiu / Postdata

Manolo Gil

Mai no llig un llibre a la vegada. Abans era molt desordenat: picava d’ací i d’allà, barrejava gèneres i temàtiques sense cap criteri, per la qual cosa sempre portava uns quants títols en dansa i personificava a tothora El crit d’Edvard Munch. D’un temps ençà m’he ordenat -serà l’edat- i he esdevingut un lector dual que només llig dos llibres a la vegada: rellig un clàssic o clàssic contemporani i llig un altre títol actual. Amb açò del dualisme, no tinc gens clar que haja triomfat Plató. Servidor continua anteposant el cos a l’ànima -no sé si és per Epicur, el Marquès de Sade o Joe Orton- i, a més, sempre faig cas al mestre Joan Fuster: no sols els llibres no supleixen la vida ni la vida tampoc no supleix els llibres, sinó que l’autèntic símbol de l’hedonisme és l’aspirina. Ara els antidepressius.

He compartit la lectura de Terminus, l’última novel·la de Joan Benesiu, amb Rinoceront d’Eugen Ionescu. Ambdós títols es van trobar per atzar al sofà de ma casa. Primer va arribar Benesiu, i desconec la raó per la qual es va afegir Ionescu al meu costum de lectura dual. Els llibres busquen els seus lectors, diu Juan Villoro. No seré jo qui contradiga el mexicà. La vida sempre es serveix d’estratègies per a qüestionar la realitat. L’atzar, l’absurd i la paradoxa són algunes d’elles. La literatura també les utilitza. Ja ens va explicar Grombrowicz que escriure és un continu esdevenir interminable que desborda la vida.

De tot açó parla Terminus. Una esplèndida novel·la que no sols és viatge, misteri, tractat d’arquitectura contemporània, memòria, reflexió del fracàs i recerca identitària, sinó també una diatriba contra el cartesianisme. No debades, Miklos Kormos, un dels personatges de la novel·la, afirma en un moment determinat que resulta indigne que els humans no deixen una finestra oberta per a les coses improbables. Jo diria que la culpa no la té Descartes sinó la gentada que aplica les sues teories fora de context.

La improbabilitat és una constant en l’obra de Benesiu que, amb aquesta nova novel·la dona un pas endavant més depurat, més diàfan, sense oblidar la seua fascinació per l’Europa Central, tota una marca de la casa com l’Imperi austrohongarès ho va ser per a Berlanga. No podem aproximar-nos a la cultura europea sense Mitteleuropa, i açò és indigest per alguns meridionals que només saben que Sissi era Romy Schneider.

En aquesta nova novel·la, Benesiu revisita de bell nou Magris i Sebald, però també ens cola Musil, Cărtărescu, Wittgenstein, Heidegger i el cinema d’Ingmar Bergman. Fonts literàries i cinematogràfiques per a reflexionar sobre la identitat i els límits -ja ho havia fet a Gegants de gel i Serem Atlàntida-, els derrocs morals de l’eurocentrisme, les distorsions i les coses inconcluses. Com molt bé diu el narrador al final de la novel·la, cal deixar les coses inacabades per a que els que vinguen darrere de nosaltres es miren en els espills de les rèpliques que els tocarà viure. I això és el que ens deia Grombrowicz quan parlava de literatura.

Com ja passava a Serem Atlàntida, l’argument de Terminus és molt senzill, si és que podem dir que aquesta metanovel·la té fil argumental. Hi ha un narrador fugisser, que entra i ix, que segueix els personatges i que, al final, alça acta. Els narradors són sempre notaris. La novel·la conta el viatge de Teresa per Hongria, Àustria i França. Aquesta professora de l’Escola d’Arquitectura de València està preocupada per la desaparició del seu alumne Carles Miquel, Terminus, que treballa en una tesi sobre Atlantropa, un projecte disbaratat de l’arquitecte Herman Sörgel que pretenia solucionar els problemes energètics i territorials d’Europa Occidental construint presses a Gibraltar, Dardanels i entre Sicília i Tunísia per a crear una gran central hidroelèctrica. El periple de la protagonista i la recerca de l’alumne esdevenen l’eix narratiu de la novel·la. Però aquesta retòrica narrativa -se’n parla molt de retòrica en aquesta obra-, no deixa de ser una paradoxa. Com Serem Atlàntida, Terminus és un text collage composat per una sèrie de narracions fictícies i no fictícies, de texts i metatexts que construeixen un imponent metadiscurs. Avís a navegants: a les novel·les de Benesiu, i sobretot en aquesta, ens hem d’acostar sense cap interpretació que puga enfosquir la bellesa del text i entorpir el plaer de la lectura. Un avís que us faig de la mà de Susan Sontag per a què gaudiu de cada pàgina i no defalliu davant de l’aclaparadora globalitat de la novel·la. Llegir Benesiu és anar contra el cartesianisme del plantejament, nus i desenllaç; és fer sempre una lectura inabastable. Llegir no és un acte limitat, perquè, com ha apuntat en més d’una ocasió Joan-Carles Mèlich, tota lectura és infinita.

Teresa viatja de València al fictici Tükörváros, i d’ací a Budapest, Viena i París. Resulta curiós com Benesiu utilitza el concepte Tükörváros -ciutat mirall-, tant habitual -explícita i implícitament- en les distòpies, des d’El castell de Kafka a Els androides somien xais elèctrics? de P. K.Dick, i des del Blade Runner de Ridley Scott al Matrix de les Wachowski, on realitat i ficció es barregen per a parlar-nos de simulacres en els quals la identitat i la individualitat es dissolen. Aquest és el gran tema de Terminus: el simulacre i l’evanescència de la persona en una societat fallida.

Teresa viatja pel brutalisme arquitectònic europeu, per certa arquitectura de ciment, pels llocs fracassats de les glòries efímeres, ara inútils o amb una utilitat diferent a la que havia previst el poder. La protagonista fa un recorregut pel nou estadi del València C.F., l’imaginari Museu de la Metal·lúrgia dels antics esplendors comunistes -prototip fictici de molts altres edificis reprovats comunistes i capitalistes- i Les Espaces d’Abraxas, de Ricardo Bofill, a Noisy-le-Grand, a les rodalies de París, la major urbanització de vivendes socials construïda a França després de la Segona Guerra Mundial, un exemple innovador convertit hui en un embossament de marginalitat, delinqüència i narcotràfic. Terminus és un viatge per alguns edificis que han esdevingut miratges o eufemismes de la modernitat frustrada d’Europa o d’una Europa naufragada abans nàixer, però que tenen la seua pròpia semàntica. Així, aquest viatge acaba sent una recerca de l’oblit i el desvaliment que busca allò que ja no hi és: la memòria que ningú troba a faltar, però que hi és i forma part del relat de la Història.

Ens fan falta més novel·les com Terminus, especialment en un món literari com el nostre que té més jugadors de cinquet que escriptors que arrisquen i facen avançar la literatura. Necessitem més autors cosmopolites com Benesiu que lluiten contra els rinoceronts, com fa el protagonista de l’obra d’Ionescu, per a alertar-nos dels perills de ser una bèstia més del ramat. Va ser un encert que Benesiu i Ionescu s’ajuntaren al sofà de ma casa. Les coses existeixen al món per atzar o per necessitat. Ho va dir Demòcrit i jo ho he recordat fent de Terminus i Rinoceront una infinita lectura dual.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents