Els bons mestres

Reedició de Açí s'acaba tot

Reedició de Açí s'acaba tot / Levante-EMV

Àngels Gregori

Deia Max Aub que una persona no és del lloc on ha nascut, sinó d’allà on ha estudiat el batxillerat. A l’institut on vaig anar celebren el seu mig segle de vida, i m’han demanat que vaja a parlar. Si quan feia l’E.S.O. m’hagueren dit això, crec que tota la classe hauria rigut. Vaig ser una alumna tan poc modèlica com exemplar. I va ser, al mateix temps, una època escandalosament apoteòsica. Hi ha un poema meravellós de Jacques Prévert, «Le cancre», que parla de la rebel·lia d’un mal estudiant que, al mateix temps, no el va privar d’una felicitat màxima a l’aula. I a propòsit d’aquesta invitació, he pensat molt, aquests dies, en els mestres. Perquè l’escola, al País Valencià, no ha pogut descansar mai en pau, ni tan sols en els millors anys d’un govern progressista. Ara ja es troba en mans d’una altra lliga, més alineada amb les atrocitats dels grans mandataris que estan prenent possessió en els governs de les grans potències del món, i als que l’educació els importa el mateix que a mi un torero. Resulta curiós que, amb la quantitat de casos d’assetjament sexual cap a menors que s’estan denunciant en els últims temps al nostre país des de l’àmbit educatiu, quasi tots provinguen de col·legis privats o concertats. Poques vegades de l’escola pública i en valencià.

Quan pense en les mestres del País Valencià, pense en Albert Camus, en la carta que va escriure al seu mestre de primària després de rebre el Premi Nobel de Literatura, en el seu agraïment etern cap a la persona que li va ensenyar a llegir i a escriure. Quan pense en les mestres al País Valencià, pense en els meus de fora de l’escola. En Francisco Brines, que sempre em va dir que el luxe més gran que podia tenir algú és fer de la seua vocació una professió. I en Josep Piera, que en les meues crisis i fòbies docents sempre em deia, seriós: tu, mentre «complisques», els teus pares mai no et diran res. Quan pense en els mestres em ve al cap Daniel Pennac, un dels escriptors més importants dels nostres dies, que al seu llibre autobiogràfic, Mal d’escola, va explicar com va viure el fracàs escolar, i donant llum a aquesta experiència, en el moment de la publicació del llibre es va desencadenar tot un debat sobre l’educació a França. Inimaginable a casa nostra. I pense en Víctor del Árbol, un autor d’èxit a l’estranger, i en el dia que en una emissora de ràdio explicava obertament que, quan anava a l’escola, li deien que acabaria sent un delinqüent. Fa un temps, Murakami, dirigint-se a l’alumnat d’un centre educatiu d’Oviedo, els va alertar: els que traieu males notes sereu millors novel·listes.

Els bons mestres sempre ens guien pels camins més interessants. Encara que no siguen els més eficients en termes de rendibilitat, i a mi, cada vegada m’interessen menys aquells que busquen la eficàcia de les coses. Els bons mestres són aquells que van donant ales als joves i deixant deixebles pel camí. I res, mai, no és casual. Aquest mes es reeditarà una de les obres més personals i fonamentals de Josep Piera, Ací s’acaba tot, i més que la nova posada en circulació d’aquest títol, que també, el que em fascina és que vinga de la mà de Cap de brot, un nou segell editorial amb seu a Girona impulsat per un grup de joves entusiastes als qui se’ls desitja molt de futur en el camp de l’edició. Un títol apocalíptic i més que adient per als temps que vivim.

Els bons mestres ens porten molta feina perquè ens passem la vida intentant no decebre’ls, encara que siga en un art tan inútil com és la literatura. Me’n recorde tot el temps, dels bons mestres, de la legió que tenim al País Valencià; mestres que, malgrat tot, obrin cada dia les escoles per ensenyar-nos a llegir per aprendre a sospitar. El Joan Josep Isern sempre diu que quan li pregunten per què escriu certes paraules en minúscula, respon que per la mateixa raó que escriu amb majúscula paraules com Escola, Biblioteca o Hospital, perquè a sa casa les majúscules només les reserven per a qui se les mereixen. Totes les majúscules que el govern valencià actual arrasarà com si es tractara d’una dana.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents