Franco, present!

El 20 de novembre farà 50 anys que vaig entrar a la Universitat. Si ja anàvem tard perquè s’havia assolat mig edifici, el debut va arribar amb unes vacances inesperades. La mort del dictador Francisco Franco -que el 1939 havia destrossat, entre moltes expectatives democràtiques, les de la meua família- paralitzava l’estat perquè els súbdits reteren la darrera genuflexió a l’assassí. Vaig ser el primer membre de casa a arribar als estudis superiors. Calia celebrar-ho tot junt. Potser per això, aquell 20-N, el meu amic Miquel Valls i jo vam esmorzar uns excel·lents calamarets en tinta al bar Dora de la Pobla de Farnals, una catedral de l’Horta Nord.

En algun lloc he escrit que aquell dia assenyalat inaugurava la segona etapa de la meua vida. No puc sinó confirmar-ho. La vida urbana, la seua seductora cara nocturna i la descoberta de maneres de pensar més excitants injectaren saba seminal en aquell estudiant desconcertat que mai no tornaria a ser el mateix. Fora d’hores, alguns amics una mica més majors, amb els germans Eugeni i Rafa Arnal de caps de colla, ens inoculaven somnis utòpics mentre escoltàvem Raimon, Paco Ibáñez i Georges Moustaki. El substrat reivindicatiu de tot plegat era la ruptura amb el passat franquista i la connexió amb la modernitat que representaven les idees il·lustrades de Joan Fuster i els seus «alegres professors».

Han passat cinc dècades, l’espill insolent no enganya. Però la «ruptura» de què ens parlaven Joan Garcés i Vicent Ventura a la rebotiga de cals Arnal va morir en pocs anys en un oceà de paraules engolades. Alguns dels nous sacerdots de l’època començaven a traure’n profit, d’aquell embolic fet de retòrica orwelliana. S’iniciava l’anomenada Transició cap a la democràcia formal i, a proposta dels més benpensants, va arribar el primer desengany amb la substitució d’aquella ruptura integral per una «reforma» de xapa i pintura. Les paraules tenen amos, assegurava Lewis Caroll, i no son gens innocents. La metamorfosi del llenguatge dissimulava un blanqueig del franquisme que en realitat el banalitzava i en legitimava la major part dels òrgans de poder (polític, econòmic, cultural i mediàtic). Una proposta política epidèrmica que comportava, de fet, l’abandó dels ideals de l’antifranquisme i la criminalització dels dissidents, rebatejats convenientment com a extrema esquerra extrasistema, radical, ortodoxa i melancòlica. La constitució i els estatuts d’autonomia van ser, en aquell context, els textos fundacionals d’un consensualisme fonamentalment bipartidista --amb les crosses imprescindibles.

L’eslògan celebratiu proposat fa unes setmanes pel govern de Pedro Sánchez -’50 anys de llibertat d’Espanya’- és una falsedat absoluta, llevat que prostituïm el mateix concepte de llibertat, tal com ja vam fer amb els d’amnistia i estatut d’autonomia amb què decoràvem per aquells temps els murs de la via pública. L’existència de presos a causa de la llibertat d’expressió, el poder incontrolat del sistema judicial i la monarquia, la vigència del Concordat amb el Vaticà o una arquitectura institucional tan complexa com ineficaç i ineficient (la gestió de la dana ho demostra) són forats negres en què continuen ofegant-se els somnis d’aquells «vells amics» que Rafael Chirbes ha descrit com ningú. Les polítiques respecte dels delictes franquistes durant la dictadura i la mateixa Transició són, per la seua banda, tan retòriques com insultants. La falta de «reparació» a les famílies d’executats als terrers de la vergonya, com el de Paterna, i l’equiparació en molts casos entre víctimes i botxins n’és una de les perversions més abjectes.

50 anys en són molts. Però les conseqüències del franquisme i d’aquell model reformista són ben actives. El passat, entre el record i l’oblit, és també present, per dir-ho com William Faulkner. La meua generació és la darrera que va viure aquella època d’una manera conscient. La darrera capaç de recordar, relats de part al marge, la trituradora d’esperances que ens van fer engolir amb el xarop del «consens». Una derrota estratègica que ha condicionat tota la nostra història. En bona part, una rendició que, en el cas valencià, té com a acta notarial l’Estatut aprovat sota l’ombra dels tancs i les metralletes del colp d’estat de Tejero, Milans, Maria Consuelo Reyna i companyia. Una capitulació que va inaugurar una inacabable senda de «pactes» cada vegada més barats sota l’excusa del pragmatisme. La violència -real i simbòlica- desplegada per la dreta des d’una estructura de la comunicació captiva i sobre una societat desarmada s’ha tornat innecessària. L’ofensiu per a ofrenar o el populista tots a una veu són l’expressió clara del mal franquista assumit com a normalitat. Una síndrome d’Estocolm que es presenta com a sentit comú. Pura colonització mental.

Em resistisc a creure que tinc una visió nostàlgica d’aquells temps. Només expresse ací la meua perplexitat perquè, durant cinc dècades, no s’haja elaborat cap alternativa a la mentalitat reformista. Estic en contra de la sacralització del passat, però la memòria emmordassada dels perdedors -de la Guerra i de la Transició- ha estat letal per als somnis democràtics que van conformar el nostre sistema d’idees juvenils. A fi de comptes, l’oblit comporta la impunitat dels botxins. Hannah Arendt explicava que els camps de concentració esborraven la memòria i la identitat. Jueus, gitanos o republicans espanyols deixaven de ser tals i es convertien en dígits sense cognoms. Tenim, com ens alerta Tzvetan Todorov, el deure de recordar sense sacralitzacions. Però també sense la banalització d’aquells errors polítics -parle per mi, òbviament- que ens han portar fins ací. El consens ha estat, al meu entendre, la mordassa untada de mel. Al capdavall, com va deixar escrit Umberto Eco, la discrepància és l’autèntic factor d’avanç democràtic.

D’ací a pocs anys no quedaran testimonis del franquisme ni de la Transició. Només fonts indirectes i sovint voluntàriament amnèsiques. Sense discursos alternatius, el consensualisme haurà guanyat la batalla definitiva contra els herois de la quotidianitat que han patit una política de l’oblit a major glòria de les minories selectes que ens han dirigit aquests 50 anys. «Las cosas no son como las vemos, sinó como las recordamos», assegurava don Ramón del Valle Inclán. Salvem si més no els calamarets en tinta i agraïm a la nostra «comunitat de memòria» -dels Arnals a Joan Fuster i totes les colles amistoses que hem trobat pel camí- la companyia que ens han fet mentre esdeveníem calbinistes. Vicent Ventura ens alertava per aquella època que havíem de ser modestos en les nostres aspiracions. Potser massa modestos ...

Suscríbete para seguir leyendo