Peggy Guggenheim i algunes reflexions culturals

Qui em coneix bé sap del meu esbalaïment per Peggy Guggenheim. No ho he amagat mai: més d’un m’ha escoltat dir sota els efectes de dos gin-tònics que Peggy Guggenheim soc jo. Una boutade de gran plomatge digna d’un personatge de Copi o Manuel Puig, escriptors i marabú que sempre cal reivindicar pel bé de la nostra salut mental contracultural. Per moltes reencarnacions que visca i per molt bufat que estiga, és obvi que ni he tingut ni tinc ni tindré el poder adquisitiu de Peggy, ni molt menys la seua col·lecció d’art, la seua nòmina d’amants, les seues bat glasses, els seus gossos Lhasa Apso, ni em fotografiarà mai David Seymour. En qüestions d’èxtasi admiratiu cal respectar sempre el Bernini que tots portem dins. A més, ja ho he dit moltes vegades, soc una persona de classe treballadora contradictòria i d’esquerres que no es penedeix de les seues contradiccions.

Peggy Guggenheim va ser una addicta a l’art amb bona butxaca. Extravagant, nassuda i sexualment promiscua, la seua fortuna econòmica li va permetre col·leccionar compulsivament art modern -va arribar a tindre més de 400 peces-, vestits, arracades i amants fins a convertir-se en un museu vivent, com li agradava dir. Una icona de la modernitat que, de manera provocadora però amb criteri innovador, va saber barrejar amb èxit l’art del segle XX amb el glamur, les xafarderies i els mitjans de comunicació, habilitat que no tenen la majoria dels col·leccionistes i mecenes actuals, inclosos els que viuen entre el Sénia i el Segura.

Des de finals dels anys 30 -va començar la seua col·lecció el 1938 amb una peça de Jean Arp- i fins la seua mort el 1979, Peggy va seguir els passos de Gertrude Stein. Si aquesta i la seua parella Alice B. Toklas són fonamentals per al cubisme al ser les primeres col·leccionistes d’obres de Picasso, Matisse, Derain, Braque i Gris, Peggy resulta essencial per al surrealisme i l’expressionisme abstracte per l’impuls que va donar a les carreres de Pollock, Motherwell, Baziotes, Brancusi, Cocteau, Kandisky, Giacometti, Moore, Kiesler, Calder, De Chirico, Klee, Rothko i tants i tants altres. Sense la seua col·lecció, la galeria Art of This Century que va dirigir a Nova York i el museu al Palazzo Venier dei Leoni que va fundar a Venècia, no es pot entendre una part fonamental de l’art del segle XX. Un mecenes, ha explicat Alfred H. Barr, Jr., no és únicament un col·leccionista que reuneix obres d’art per plaer o un filantrop que ajuda els artistes o funda un museu públic, sinó una persona que és responsable tant de l’art com de l’artista i que disposa de mitjans i voluntat per a fer-ho, que és el que van fer aquestes tres dones. Una diferència important entre elles i altres col·leccionistes actuals.

Coincidint amb el 45 aniversari de la seua mort, Lumen ha reeditat les seues memòries, Confesiones de una adicta al arte, una versió resumida de la seua autobiografia Out of This Century, que va veure la llum el 1946 i va ser reeditada el 1979 amb importants afegitons. Unes confessions que dibuixen un fresc vitalista i desvergonyit del món de l’art i el col·leccionisme del segle XX. Comencen amb els records d’infantessa de l’autora als EUA i acaben el 1958 amb la seua tornada a Nova York per a resoldre uns problemes legals amb Lee Krasner sobre l’obra de Pollock, moment que Peggy aprofita per a fer unes reflexions encara vigents que mostren la seua decepció sobre l’evolució de l’art modern i el col·leccionisme. A finals dels cinquanta, Peggy considerava que l’art s’havia convertit en una gran operació comercial on el que menys importava era l’art. Es comprava per esnobisme, per inversió o per evitar pagar impostos; els preus eren inaudits i els artistes, al menys els nord-americans, només podien vendre unes poques obres a l’any perquè eren ells qui pagaven els impostos. Els col·leccionistes, per la seua banda, seguien les indicacions dels seues assessors com si foren el déu de la cotització i emmagatzemaven les peces sense veure-les. Alguns, inclús, havien fundat museus per a major glòria del seu ego i dels beneficis fiscals.

"No m’agrada l’art de hui", va escriure al final de les seues memòries. "Crec que l’art se l’ha emportat el dimoni de les finances. Molts em culpen del que es pinta actualment perquè vaig ajudar a nàixer un nou moviment artístic, però no soc responsable. En aquell moment, als EUA, hi havia un moviment innovador pur i era necessari que nasquera un art nou: l’expressionisme abstracte. El vaig promoure i no em penedisc. Però el segle XX ja ha produït massa genis i caldria deixar el camp en guaret. Actualment, els artistes s’esforcen massa en ser originals, per això ens trobem amb tanta pintura que ja no ho és. Vivim moments de col·leccionisme, no de creació".

Aquestes reflexions són un bon punt de partida per a raonar sobre l’actual col·leccionisme públic i privat, els museus i les fundacions, l’art contemporani amb les noves corrents i la interdisciplinaritat, la precarietat dels artistes, els poderosos assessors, les galeries, les fires i el negoci de l’art, la política cultural absent, la tímida llei de mecenatge, el turisme i la "chabacanería" que vivim a casa nostra des de temps immemorials. Tot açò m’ha fet recordar les paraules de Carlos Pérez, el que fora conservador de l’IVAM i del Reina Sofia, quan afirmava que València era la capital de la modernitat impossible. Hui, amb la majoria dels artistes valencians sobrevivint com poden, l’IVAM i el Centre del Carme en caiguda lliure, Bombas Gens reduït a una atracció del National Geografic per a escolars i jubilats, i el Tunnel for unfolding time d’Olafur Eliasson, del Centre d’Art Hortensia Herrero, utilitzat com a ganxo d’un ridícul spot institucional de promoció turística de la Comunitat Valenciana, les paraules de Pérez resulten més adients que mai. Amb la sempre anèmica política cultural valenciana, el calaix eixut per l’infrafinançament autonòmic, la sempiterna falta de relat i la síndrome del matalafer que pateixen la majoria dels polítics i gestors culturals valencians d’un i altre color quan arriben al poder, no m’estranya que Màlaga s’haja convertit en la gran capital cultural de la Mediterrània. A València, per exemple, hem perdut la identitat i ningú la troba a faltar. Coses de l’aculturació al servei del turisme barat. En fi, llegiré Peggy. Al menys, em faré il·lusions amb les bat glasses. Més val això que res.