Un dietari dels dies gats

Els motius per a començar a escriure una obra poden ser, certament, ben diversos. El que ha fet servir Vicent Borràs en Anatomia patològica. Un dietari dels dies gats —Premi València de Narrativa 2024, convocat per la Institució Alfons el Magnànim-CVEI de la Diputació de València— no és gens nou: la detecció d’un càncer que el fa passar pel quiròfan i una llarga i incerta convalescència. Hi ha mots que tot d’una ens fan pensar en la mort i càncer és, evidentment, un dels més obvis. La mort forma part de la vida però ser-ne conscient per un diagnòstic mèdic com aquest fa canviar, inevitablement, la perspectiva del dia a dia, del passat i del futur. D’això va el llibre de Borràs.

Podríem dir que és un llibre trist, però realment no ho és en excés. Tampoc és que hi hagi grans alegries, més enllà de moments puntuals, sia per notícies positives relacionades amb la malaltia —els resultats favorables d’unes anàlisis, per exemple— sia per altres aspectes puntuals, com ara una senzilla passejada per la vora de la mar. El fet que es tracti d’un dietari fa que els lectors puguem acompanyar Borràs en la seva evolució i, per tant, compartir amb ell les pors, les esperances, els desencisos, la ràbia, l’angoixa, l’estima sentida i oferta, les decepcions amb algunes persones…

Tanmateix, com a bon dietari, hi trobem des de passatges de crítica literària en comentar algunes de les lectures que està fent fins a llistes dels autors que més li agraden o que l’han marcat i la música que l’ha acompanyat durant tota la seva vida —els Beatles, per damunt de tothom. Hi ha, també, petites càpsules assagístiques, com ara una interessantíssima reflexió sobre l’art que abasta dues entrades del dietari i que podríem titular amb la primera frase del fragment: «L’abstracció de la bellesa».

Borràs inclou, a més a més, alguns textos ja publicats o que va trobant pel disc dur del seu ordinador. És, potser, la part del llibre que menys m’atrau. Tampoc no m’acaben de fer els pes els poemes propis que ens ofereix: crec que ni a Borràs mateix li acaben d’agradar —«versos maldestres», en diu, i jo no m’atreveixo a contradir-lo. Per contra, la primera entrada del llibre —no us la reproduiré—, a mi em sembla un poema preciós que em recorda alguns versos de Vicent Andrés Estelles —i estic convençut que Borràs no pensava que el que escrivia es podria llegir com un poema i menys encara que evocaria Estellés. També hi ha passatges que s’acosten a la prosa poètica que sí que em resulten ben atractius i que sí que us vull reproduir:

«Tinc tants silencis acumulats que fan un soroll terrible i indesxifrable. Un abisme fet de silencis amuntegats, com estrats geològics, com la pols de sota els mobles. Silencis. Abismes. Si algun dia arriben a esclatar…».

Al procés del càncer, s’hi afegeix un altre element que, en certa mesura, també es pot considerar com un punt i final o, si més no, com un punt i seguit: la jubilació. Després de trenta-sis anys de dedicació a la docència, arribats els seixanta anys, Vicent Borràs es jubilarà. S’hi ensuma, sens dubte, una lleugera sensació de vertigen davant un període que pot arribar a ser tan desitjat com temut: desapareix l’obligació laboral però pot aparèixer un buit en forma de temps difícil d’omplir.

Borràs pren la decisió de tancar el cercle i tornar a fer classes a Alacant, precisament la ciutat on va tenir la primera destinació com a professor a l’Institut Jordi Joan d’Alacant —després passarà pels instituts Lluís Vives de València, Carrús d’Elx, l’Hort de Feliu d’Alginet, la Murta d’Alzira i per la seu universitària de la Universitat de València a Ontinyent, a banda de fer d’assessor de plurilingüisme durant un parell de cursos al Cefire. Els seus darrers dos mesos de treball s’està en un centre de formació de persones adultes, el Francisco Giner de los Ríos. Hi dedica la segona part del llibre, «Quadern d’Alacant».

Aquest retorn als orígens fa que el llibre prengui, de tant en tant, un interessant to de llibre de memòries. Borràs recorda els primers anys de vida comuna amb la seva dona, Amparo, però també ens trobem el professor que, acabat de sortir de l’ou, ha de lluitar per fer la seva feina en un ambient hostil, impulsat tant pels pares com per alguns dels companys del claustre de professors que, el 1986, aconsegueixen que els alumnes li arribin a boicotejar les classes fent vaga. La comparació entre aquell moment i l’Alacant del 2022 acaba esdevenint una mena d’estudi, no gens acadèmic, però sí ben intuïtiu, sobre l’evolució del català a la ciutat d’Alacant.

El llibre de Borràs, i permeteu-me acabar amb això, ens va deixant caure missatges que ens obliguen a reflexionar. És, segons el meu parer, el millor de l’obra i només per això ja valdria la pena que la llegíssiu. Us n’ofereixo un parell: «Acumulem claus que obrin portes. Algunes les tanquen. La vida, al remat, també és acumular claus. Tancar i obrir portes”; “És important reconéixer i acceptar quin és el moment per a acomiadar-se en totes les facetes de la vida: en les amistats, en l’amor i, vingut el moment, en el món laboral també». Apa, ja podeu anar rumiant.

Suscríbete para seguir leyendo