En casa de don Miguel

M’agrada visitar les cases en què han viscut i treballat escriptors. Més enllà de la «poètica de l’espai» de què parlava Gaston Bachelard, les condicions materials en què van escriure les obres són un valor afegit per al lector desficiós. Sempre, per descomptat, que no estiguen massa reconstruïdes -com les de Saramago o Pessoa, a Lisboa. El Chateau de Saché, a prop de de Tours, per exemple, emmarca l’insomni creatiu d’Honoré de Balzac. També el Mas Pla, a l’Empordà, o Itzea, la residència dels Baroja a Bera, són palaus de la grafomania. A la casa Fuster, a Sueca, destaca que no tinguera despatx de treball. Fuster escrivia al mateix lloc que rebia els amics, sense rutines tampoc en la manufactura dels seus escrits. «I com escrius?» -i vaig preguntar en una ocasió. «Col·loque el full de paper a la màquina, escric el títol del paperet i mamprenc. Quan duc hora i mitja, ja perd diners ...», va contestar-me sense gota d’ironia. Fuster no escrivia, com tants altres, buscant la glòria literària ni la construcció romàntica del propi mite. Ho feia, fonamentalment, «per a passar casa».

Fa uns dies vaig visitar Salamanca, una ciutat amable amb el turista que passeja entre pedres icòniques: de la plaça de les catedrals a la Universitat -una de les quatre històriques, amb Bolonya, La Sorbona i Òxford- a l’Arxiu de la Guerra Civil, ara de la Memòria històrica. Per al turista cultural, Salamanca és també la ciutat de Miguel de Unamuno, un dels pilars de la cultura espanyola del segle XX, i l’ombra del qual s’allarga encara entre les generacions que determinen l’hegemonia cultural carpetovetònica. Nascut a Bilbao el 1864 i doctorat a Madrid el 1884 amb una tesi sobre l’èuscar -Crítica del problema sobre el origen y prehistoria de la raza vasca-, Unamuno va escriure alguna obra en aquest idioma, però prompte va polemitzar apassionadament amb Sabino Arana, pare del nacionalisme basc, amb qui s’havia disputat una càtedra que va guanyar finalment un tercer, Resurrección María de Azkue Aberastu, primer president d’Euskaltzaindia, l’Acadèmia de la Llengua Basca. Pocs anys després, Unamuno va guanyar la càtedra de grec de Salamanca, on va arribar el 1891 i on desplegaria la seua activitat acadèmica. Persona d’una gran popularitat, Unamuno va esdevenir una espècie d’home-institució tan potent que, juntament amb Ortega y Gasset, van convertir-se en la parella de referència intel·lectual de l’època. Gràcies al seu poder acadèmic i simbòlic, Unamuno va ser nomenat tres vegades rector de la universitat de Salamanca. Primer, pel dictador Primo de Rivera; després, pel govern de la República; i finalment per Franco, a favor de qui s’havia posicionat després de l’Alzamiento. Tres voltes nomenat a dit, tres voltes rebel i tres voltes destituït pels que l’havien nomenat.

La casa-museu d’Unamuno, en origen una dependència adossada al claustre universitari, es troba a pocs metres de l’aula en què impartia classes i del Paranimf on tingué lloc el conegut incident amb Millán Astray, el fundador de la Legión. Aquell 12 d’octubre de 1936, l’autor de Del sentimiento trágico de la vida representava el govern franquista. «Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio» va contestar Unamuno aïrat a un dels oradors. «Callar, a veces, significa mentir, porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia». «¡Viva la muerte!» va udolar Millán Astray. «Acabo de oír el grito necrófilo y sin sentido de ¡Viva la muerte! Esto me suena lo mismo que ¡Muera la vida! Y yo, que me he pasado la vida creando paradojas que provocaron el enojo de los que no las comprendieron, he de decirles, como autoridad en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente», retrucà don Miguel. «Muera la inteligencia», conclogué el legionari. «Este es el templo de la inteligencia» -insistí Unamuno, i sobrat d’autoestima com anava, rematà: «y yo soy su sumo sacerdote. (...) Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir, necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España». Enfrontat al darrer patró, Unamuno es va recloure a casa i morí als pocs mesos. El fèretre, portat als muscles de falangistes, va ser soterrat als crits de Viva España i Viva Franco, braç en alt tots els assistents.

Vaig llegir Unamuno el darrer any de batxillerat per obligació d’un professor que no per casualitat també ens va fer ressenyar El criterio de Jaume Balmes. No recorde que ningú em parlara llavors del fil de pensament conservador que unia els dos filòsofs. Passat els anys, en descobrir el Diario íntimo de Miguel de Unamuno, vaig entendre millor el patró d’idees d’un home de missa diària durant molt de temps. Vaig tornar a Unamuno dues dècades després per les referències de Rafael Ninyoles i Joan Fuster, que en aquella època m’ajudaven a créixer gràcies a una relació tan informal com pedagògica. En toc cas, la insistència unamuniana en l’ésser nacional d’Espanya al marge de contingència i circumstància, me’l va fer antipàtic de seguida. Per a Unamuno i l’alineació del 98 -amb Sánchez Albornoz, Menéndez Pidal, Ortega, Américo Castro, Maeztu, Madariaga o Ganivet-, Espanya era una abstracció impermeable que, a mi, ni em movia el cos ni la ment. Ben mirat, l’essencialisme estantís -el fil que naix en Parmènides- té en Unamuno el seu màxim exponent. Per contra, Fuster i Ninyoles -des de l’assagisme i la ciència social, respectivament- son fills d’Heràclit. No hi havia color.

Per desgràcia, el pensament d’Unamuno y los demás, per dir-ho com Fuster, ha esdevingut el solatge del nacionalisme espanyol encara vigent. Un discurs pessimista i nostàlgic l’ambigüitat del qual ha provocat, en paraules de Vázquez Montalbán, que «puga ser reivindicat igualment per les derivacions del feixisme i pels rebrots de l’acràcia intel·lectual». Una mentalitat que ha impregnat fins i tot bona part del pensament nostrat, sovint tan substancialista com l’adversari que creuen combatre. Lector veterà d’Unamuno i oposat frontalment a l’essencialisme com a sistema operatiu i mental, al cap dels anys me n’adone que en realitat sempre m’ha interessat més la vida de don Miguel que la seua prolífica obra. Una vida riquíssima, que en van ser moltes, decidida i valenta com només un home d’autoestima desbordant pot arribar a tenir davant dels poderosos. La vida novel·lesca d’un lector poliglot, pare de vuit fills i que -a diferència de la seua mentalitat nacional- va viure entre idees ondulants davant de la circumstància i la contingència. Potser aquesta és la més gran i divertida de les seues paradoxes. I potser per això mateix, en homenatge i reconeixement, Joan Fuster sentenciava en «El caso de don Miguel», article publicat el 1971 a La Vanguardia, que «Unamuno era un espectáculo intelectual, una Conchita Bautista de la cultura». Visitada la casa-museu i rellegides algunes pàgines del Diario íntimo al Cafè Novelty de Salamanca, on Unamuno també tenia càtedra, el dictamen fusterià és un merescudíssim elogi al qual m’afegisc devotament.

Suscríbete para seguir leyendo