‘L’Albufera de València’, de Joan Fuster

Un Fuster inusualment íntim ens fa de cicerone per un paisatge que coneix a la perfecció i que va escriure per encàrrec el 1970

Joan Fuster.

Joan Fuster.

Daniel P. Grau

Quan vaig veure les primeres imatges dels efectes de la dana, vaig haver d’apagar la televisió immediatament. El color i la textura del fang em van fer venir a la ment, com una glopada de dolor, tot el que vaig haver de passar per la pantanada de 1982. Quan uns dies més tard una amiga ben estimada em va dir que no es podia llevar de damunt la pudor d’aquell fang, la vaig tornar a notar: és una pudor que s’impregna al cervell, tant o més que a les mans o a la roba. Abans d’apagar la televisió, vaig sentir que un geògraf afirmava que la inundació havia fet que l’Albufera de València recuperés momentàniament l’espai primitiu. Vaig pensar tot d’una en la magnífica obra de Vicenç María Rosselló, que n’explica amb detall l’evolució, però vaig preferir animar-me contrarestant el dolor per la dana amb el text fusterià i les fotografies de Francesc Jarque. Momentàniament, em vaig sentir reconfortat.

Joan Fuster va escriure L’Albufera de València el 1970. Va ser un encàrrec de La Rosa Vera, una editorial dedicada a la bibliofília, i en aquella primera edició, de només 120 exemplars, no tenia les fotografies de Jarque, sinó disset gravats al burí, també magnífics, de Jaume Pla. Parèntesi: si algun dia em voleu fer un bon regal, ja sabeu en què us podeu gastar els diners. També he pensat que potser li’l puc furtar a un amic que en té un, però no sé si el Vaticà manté la pena d’excomunicació per a qui furta llibres. Sigui com sigui, deu ser un pecat mortal, i en aquest cas concret, si més no, una bona putada per al propietari.

Afortunadament, l’edició de Bromera amb les fotografies de Jarque que us comento resulta molt atractiva i sens dubte més assequible. Pertany a la col·lecció «Grans Obres» i, per tant, és de gran format, amb tapa dura i sobrecoberta i introducció i notes a càrrec de Josep Franco. És la que us recomano, per a vosaltres i sobretot si voleu quedar d’allò més bé quan feu un regal. Si el pressupost és més exigu, no patiu, en teniu una edició de butxaca, amb el mateix text fusterià i també amb introducció i notes de Josep Franco, tot i que són diferents, i fins i tot unes propostes didàctiques.

Si mai heu llegit Fuster —vull pensar que tots n’heu llegit alguna cosa—, ja sabeu que sol escriure en primera persona. El jo fusterià és omnipresent i, sovint, rotund, fins i tot quan dubta, cosa que també fa sovint. Sorprèn, però, que aquest jo no se’ns presenti associat a la seva vida. Els records i les anècdotes personals són pràcticament inexistents en la seva obra. Per exemple, en el seu llibre de referència pel que fa a la descripció del territori, El País Valenciano (Destino, 1962), que jo he qualificat com una guia d’autor, i que, si no vaig errat, és l’únic de la seva amplíssima producció que té una dedicatòria —«Als meus pares»—, només us trobareu Fuster d’una manera extremadament subtil quan, en descriure Sueca, diu: «Cuenta con más de 20.000 habitantes, uno de los cuales es quien esto escribe».

En L’Albufera de València les descripcions traspuen estima pel paisatge i proximitat amb la gent que l’habita. Sense excessos, els records estrictament personals hi apareixen fins al punt de fer-nos certes confidències tocades d’una lleugera efusió, de nostàlgia fins i tot, en un to narratiu ben inhabitual en Fuster:

«El senyor Faus, campaner de la parròquia de sant Tomàs i carlí com el meu pare, tenia obert un esta bliment d’hostalatge, més aviat sòrdid, on jo vaig anar a raure en la meua època d’estudiant univer sitari. La dispesa es deia Pensión Maravilla, i en aquell moment —la dècada dels 40— consti tuïa una dramàtica experiència alimentària. Ens hi donaven a menjar uns lle gums penosos, uns filets genialment prims i extrets de bèsties indefinibles, unes bledes sense salvació».

Feu-me cas: L’Albufera de València —com la llacuna mateixa— és un regal per als sentits. Busqueu-vos una bona companyia, passeu per la llibreria i després llogueu una barca i que les mans expertes d’un pescador us facin navegar pel lluent mentre aneu llegint els mots de Joan Fuster.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents