Una dona dins un diccionari

El dia que vaig llegir a la premsa que Mazón i el conseller d’educació havien estat companys de pis, vaig entendre-ho tot. La mateixa setmana que Trump oficialitzava per primera vegada en la història l’anglès als Estats Units, a casa nostra la indecència política va propiciar que una consulta lingüística es convertira en una revolta ètica; en un acte que anava més enllà de la pròpia llengua i que apel·lava, directament, a la dignitat i al sentiment de pertinença que va aconseguir que fins i tot castellanoparlants voltaren a favor del valencià, aconseguint fer molt més sexy el valencià.

Tot forma part de l’esquizofrènia que estem vivint. Perquè mai, ni en els anys més vertiginosos de l’skyline de la corrupció al territori valencià, a un president de la Generalitat se l’havia deixat de respectar. I ara no és que haja esdevingut una persona non grata ni per als seus, sinó que pràcticament no pot ni ixir al carrer. Mentrestant reviuen amb bel·ligerància les flames per tornar a la batalla lingüística. I enmig d’aquest paisatge gairebé criminal, es publica una biografia novel·lada de María Moliner, la dona que, sens dubte, ha fet més per la llengua en aquest país: Hasta que empieza a brillar, d’Andrés Neuman. Una dona que va viure per a un diccionari. Que era, directament, un diccionari. I una biblioteca, perquè encara no som del tot conscient de la ingent feina que, durant la República, va realitzar exercint com a delegada de les Missions Pedagògiques a València. I enmig d’una vida novel·lada d’una de les figures més increïbles que ha donat la llengua, desfilen, al llarg de tota l’obra, els permanents obstacles de la RAE per admetre-la com a acadèmica. Ho recordava fa uns dies en un article Àlex Salmon; una injustícia històrica que l’hauria convertida en la primera dona en formar part d’aquesta santa institució, i citava una frase del discurs d’ingrés de Carmen Conde, on afirmava que «es imperdonable que la Academia no haya admitido a María Moliner, que hizo un diccionario ella sola, mientras que los académicos hacen uno entre todos». Encara que els temps han canviat, és increïble com el masclisme del moment continua perpetuant-se en algunes institucions. Quin orgull, quan un diccionari porta el nom d’una dona, i quina tristesa, quan un grup polític recorda el nom d’un diccionari. Una altra autora tan centenària com extraordinària, Carmen Martín Gaite, ho va tenir clar: davant la insistència de la RAE perquè en formara part, sempre va rebutjar la invitació, i en una carta a una amiga, li responia sobre aquesta decisió: «Cada día detesto más la cultura oficial y amo más mi independencia».

Ara que a casa nostra s’està atacant d’una forma ferotge la llengua, que s’estan violant, fins i tot, òrgans estatutaris creats, justament, pels mateixos partits que pretenen carregar-se-les, em pregunte on és l’oposició. Perquè des del 29 d’octubre de l’any passat, a una de les poques persones que he vist al peu del canó ha estat Pilar Bernabé, que ha actuat d’una forma exemplar des dels llocs més incòmodes. Esperant els bàrbars, que diria Kavafis, i de qui ara s’acaba de publicar una obra meravellosa, signada per Eusebi Ayensa, la persona que més en sap al nostre país del poeta grec, i que l’editorial Tres i Quatre acaba d’editar el seu El bell viatge, una travessia de la influència del poeta per la nostra cultura, des de la literatura fins a la música passant per la política. Deia Elizabeth Bishop que un poema és bo quan, després de llegir-lo, el món et recorda a ell durant les següents hores. I el que tenen els grans poetes és això, que són atemporals. Han passat dècades i dècades des que Kavafis escriuria un dels seus poemes més cèlebres, «Esperant els bàrbars», i darrere de les múltiples lectures que hi podem trobar, s’evidencia una part de la situació que vivim a casa nostra. I mentre els bàrbars desfan, avui se celebra a Carcaixent la tercera edició del Bressol literari, un somni que fa un temps van engegar Carles i Diego, els propietaris de la primera (i única) llibreria a la ciutat, on des fa un temps, al costat de la passió pels llibres, dinamitzen els seus carrers portant el millor de la literatura actual.

Andrés Neuman recorda, en la cita que obre l’obra, l’entrada de la paraula respondre al diccionari de María Moliner: «Contestar: (acepción usual, pero no incluida en el diccionario de la Real Academia Española). Oponer a alguien objeciones o inconvenientes a lo que se le manda o indica: Haz lo que te dicen y no contestes». És curiós que la RAE no tingués incorporada aquesta paraula. L’obediència sempre és més confortable i plaent que la incomoditat d’aquells que responen, però a la llarga, sempre guanya. I en els temps que vivim, ens fan molta falta llibreters que no es conformen només en posar-se a l’altra banda del taulell i dones incòmodes vivint dins els diccionaris i al peu del canó responent als bàrbars.

Suscríbete para seguir leyendo