Postal de Cadis

Si els cronistes no ens enganyen, les primeres falles de Sant Josep es remunten a la darreria del segle XVIII. Una cosa o altra havien de fer per entretenir-se en una època tan convulsa com aquella. Un temps de crisi profunda, en el sentit gramscià: l’Antic Règim començava a donar símptomes d’erosió però les idees modernitzadores no acabaven de quallar. La potentíssima noblesa valenciana defensava els senyorius contra les revoltes camperoles i també contra les minories actives que importaven les idees il·lustrades del nord enllà dels Pirineus. En aquell llarg procés, la historiografia local d’encuny romàntic elevava als altars dels «aimadors de les glòries valencianes» un modest palleter, Vicent Domènech, que amb un tros de faixa roja per bandera va declarar la guerra a Napoleó, poca broma, al crit de «visca Ferran VII i mort als traïdors». També per aquella època de canvi històric tan rellevant, una colla de 23 valencians es van desplaçar a la ciutat de Cadis, al cap de baix d’Europa, per a participar en l’elaboració de la que serà la primera constitució liberal de l’estat. Liberal de l’època, no cal dir-ho, que els textos no s’entenen sense els seus contextos.

Tot això ho pensa el turista desfaenat que va decidir passar les falles d’enguany precisament a la rodalia de la ciutat de Cadis, un ull al Mediterrani i l’altre a l’Atlàntic. La pluja persistent li impedeix de fer les sendes programades pel parc natural de la Serra de Grazalema, cosa que l’obliga a bambar entre les majestuoses parades de peix del Mercat d’Abastos de la ciutat a la recerca de la barra adequada per a tastar les mítiques tortillas de camarones, els cigrons amb llagostins i las papas con choco acompanyades d’un confortable vi blanc. Com solen dir, d’un gran mal, sol resultar-ne un bé millor. L’elegant cafè Las Cortes de Cádiz, al cèntric carrer de Sant Francesc, convida a deixar passar la vesprada sense presses, després de visitar l’Oratori de Sant Felip Neri -un edifici de planta el·líptica: com si fora un hemicicle- on precisament el 19 de març de 1812 es va proclamar aquella constitució batejada amb el nom oficiós de La Pepa. Un edifici barroc, al mateix centre de la ciutat, resguardat dels possibles atacs de les tropes de l’invasor.

Entre el kid de supervivència per a aiguats i altres imprevistos de la «societat del risc» que va diagnosticar Ulrick Beck, el turista ha portat de casa Els valencians de les Corts de Cadis, un llibre, aparentment modest, de només 70 pàgines, que el malaguanyat historiador Manuel Ardit va publicar el 1968 a Barcelona en el segell editorial de Rafael Dalmau. Segons la inscripció feta a llapis a la portadella, el llibret li va costar al seu dia100 pessetes. Mentre el turista aixoplugat es disposa a fullejar-lo, sona de fons Havaneras de Cádiz, escrita pel sevillà ultraconservador Antonio Burgos, però cançó elevada a categoria d’himne oficiós de la ciutat per Carlos Cano, un granadí d’esperit roig que va dignificar coples, tangos, fados i havaneres, camins segurs a la melancolia pròpia dels dies de pluja. El cambrer que serveix el segon cafè, atent a les expressions no-verbals del turista quan sona la tornada de l’havanera, li assegura que aquesta -Y verán que no exagero si al cantar la habanera repito: La Habana es Cádiz con más negritos, Cádiz, La Habana con más salero- és obra de Lola Flores. Potser no és debades que Lola Flores com les Corts de Cadis tenen museu a la ciutat.

A poc a poc, el turista-lector queda atrapat pel treball de Manuel Ardit. La lectura primmirada del Diari de Sessions d’aquelles Corts ja hauria valgut tots els agraïments a un historiador que n’ha tingut ben pocs. L’anàlisi, capítol per capítol, de les postures dels diputats valencians durant aquells debats és la crònica i l’acta notarial dels interessos defensats o combatuts durant les reunions. Gràcies a Ardit ens assabentem, d’entrada, que la majoria de les senyories hi intervingueren poc o gens. Són, diu Ardit, «els típics diputats muts» que el lector, ves a saber per què, associa de seguida a les Corts Valencianes o les dues cambres espanyoles -Congrés i Senat- on tants altres diputats potser honoren amb la seua mudesa els desplaçats a Cadis. Això no obstant, també hi hagué, s’afanya a ressenyar Ardit, una minoria ben activa «quan els debats toquen problemes que afecten de manera particular València». De fet, els diputats valencians intervingueren molt especialment en les discussions sobre el problema senyorial -una conseqüència lògica, remarca l’historiador, de la duresa del règim senyorial, la pressió de la revolta al camp i la consciència política d’una incipient burgesia. Tanmateix, quan les sessions es dediquen a temes llunyans o diguem-ne generals, «els nostres diputats no hi intervenen en absolut». És, entre altres, el cas dels debats sobre els territoris americans o -ai!- sobre la llibertat d’impremta, en què cap valencià no tingué el mínim interès a dir ni pruna. Per la seua banda, en les discussions sobre la «sobirania popular», Francesc Xavier Borrull -que amb Sombiela eren l’ala reaccionària de la delegació valenciana- va proposar que fora una «sobirania compartida pel rei i el poble». Finalment, també és perla d’interès la constatació que els neoforalistes valencians defensaren el manteniment de la Inquisició o que els més oberts de ment -com Joaquim Llorenç Villanueva, capellà il·lustrat i liberal- proposara, en un sentit no massa diferent, «altres tribunals protectors de la fe catòlica». Com és sabut, encara tardaria molts anys a arribar a València el moviment laïcista d’encuny també francòfon.

Passades les falles, a casa i una primavera que despunta roïna per als al·lèrgics, el turista desficiós, mentre s’enyora ara amb Las havaneras de Cádiz en la veu de Sílvia Pérez Cruz, recorda que «el famós decret de 4 de maig de 1814, pel qual l’obra dels liberals de Cadis era liquidada» es va signar precisament a València. No serà el darrer colp d’estat que té la ciutat com a escenari, això els boomers ja ho sabem. Potser per això o ves a saber per què, el turista recorda així mateix aquelles paraules de Joan Fuster en el documental Esta es mi tierra que li va dedicar TVE el 1983. «Soy de Sueca, esta es mi tierra, però si alguna vez me pierdo no estaré aquí sinó en Florencia». O a Bergen, que tant se val. 

Suscríbete para seguir leyendo