Vicent Soto, condemnat al silenci

Fa uns dies, de manera fortuïta, em vaig trobar a Internet una fotografia de La Zancada, novel·la per la qual Vicente Soto va guanyar el Premi Nadal l’any 1966. Va ser a un portal de compra-venda i venien el llibre per 3€. Tornar a veure aquella coberta després de tants anys va fer sentir-me Proust mullant la magdalena en una tassa de til·la, que és com dir que aquest autor forma part del meu univers literari i sentimental des de que tenia onze anys. Les nostres vides lectores estan plenes de misteris que no responen a la lògica aristotèlica. Òbviament, vaig comprar el llibre i he començat a escorcollar la xarxa. Les obres de Soto, quasi totes exhaurides, són difícils d’aconseguir en l’actualitat.

La primera vegada que vaig veure un exemplar de La zancada va ser l’any 1967 a casa d’un conegut de la meua família. Em va atraure la coberta amb la silueta d’un jove i un gos. En aquell temps, jo era un xiquet feliç i indocumentat, com deia Garcia Márquez, que no sabia res del Premi Nadal ni molt menys d’aquell autor. Tot va canviar quan el meu conegut em va comunicar que Soto era valencià. En la foscor del franquisme, saber que un valencià guanyava premis nacionals, i més per una cosa tan elevada com un llibre, era com augmentar l’autoestima a força càpsules de pericó.

Per a aquell xiquet de família treballadora i represaliada que era jo, que col·leccionava cromos de Vida y color, que els seus herois eren El Santo i els futbolistes Guillot i Waldo, els llibres, més enllà de l’Enciclopèdia Àlvarez, li resultaven estranys i fascinants. A ma casa, com a moltes cases valencianes que havien perdut la guerra només en teníem, i d’amagat, La araña negra i Entre naranjos de Blasco Ibañez. Algun dia hauríem de parlar de la importància que té l’autor de La barraca en el foment lector, sobretot per a les famílies valencianes republicanes illetrades. ¿Quantes persones es feren lectores seguint els enfrontaments de Batiste i Pimentó a l’Horta de Benimaclet?

Pocs anys després, quan cursava 6è de batxillerat a l’Institut Benlliure de València, vaig tornar a escoltar el nom de Vicente Soto. Eduardo Alonso, aleshores professor de literatura, era un entusiasta divulgador de la seua obra. Sempre reivindicaré els meus professors de secundària que m’ajudaren a donar les camallades reals, simbòliques i emocionals necessàries per a entrar en el món dels adults i tindre consciència. Els professors de la universitat no em deixaren, ni de lluny, la mateixa petjada o, al menys, no en soc conscient.

Després del que vaig aprendre a l’Institut Benlliure, Soto va esdevindre per a mi un autor d’intermitències. En els últims cinquanta anys he llegit alguns dels seues llibres, tots esplèndids, i he conegut alguns trets de la seua biografia, ambdues coses han fet que el reivindique sempre que puc, com estic fent ara.

L’autor de Tres pesetas de historia, com molts altres escriptors de la generació dels 50, entre ells Concha Alós i Rodrigo Rubio, només per citar alguns amb vinculació valenciana, no només va viure expatriat sinó que va ser injustament condemnat a la insignificança, que és molt pitjor i més cruel que el silenci. Resulta paradoxal veure com mentre al nostre país se li reprova, a la Universitat Ca’ Foscari de Venècia se li elogia. Són els contrasentits de la literatura a casa nostra.

Vicente Soto (València, 1919-Madrid, 2011) va estudiar Dret a la Universitat de València i va formar part d’El Búho, el grup de teatre de Max Aub. En acabar la guerra civil, es trasllada a Madrid a causa de les pressions de les autoritats franquistes per haver lluitat en el bàndol republicà. Treballa d’administratiu en una companyia d’assegurances i freqüenta la tertúlia literària del madrileny Café Lisboa on es reunien, entre altres, Francisco García Pavón, Juan Eduardo Zuñiga i Antonio Buero Vallejo. Fruit de l’estreta amistat amb l’autor d’Historia de una escalera és l’extensa correspondència que van mantindre els dos escriptors fins la mort del dramaturg l’any 2000. Una antologia d’aquestes cartes va ser publicada l’any 2016 per la Fundación Banco de Santander amb el títol de Cartas boca arriba, volum que constitueix l’autobiografia epistolar de dos intel·lectuals d’excepció i una esplèndida crònica cultural de la postguerra, la Transició i la democràcia no exempta d’esperances frustrades i decepcions.

Al no adaptar-se al franquisme i no poder mantindré econòmicament la seua família, s’autoexilia al Regne Unit el 1954, establint-se a Londres on arribarà com a turista i sobreviurà treballant primer de rentaplats i més tard de gerent d’un restaurant del Soho. També va ser crític teatral de la BBC -en aquesta companyia britànica de radiodifusió treballava Arturo Barea-, professor d’espanyol, director d’una revista tècnica i traductor. Soto aconseguirà l’estabilitat laboral durant els anys 60, el que li permetrà disposar de temps per a dedicar-se la literatura. A Londres escriurà quasi tota la seua obra, sempre en espanyol, el que per a ell serà un lenitiu contra el traumatisme de l’expatriació.

Influït per Kafka, Faulkner i els autors de boom llatinoamericà, va desenvolupar una obra molt personal, al marge de la literatura espanyola oficial del seu temps, però, com diu Eduardo Alonso, pròxima a la d’altres escriptors valencians com Azorín, Gabriel Miró, Francisco Brines o César Simón. A més de l’esmentat Premi Nadal, al llarg de la seua carrera va rebre el Lope de Vega per la comèdia infantil Rosalinda, el Novelas y Cuentos per Casicuentos de Londres, el Hucha de Oro y el Gabriel Miró pels contes La prueba y El girasol, i el de la Crítica Valenciana per la novel·la Mambrú no volverá. També va ser finalista del Premi Internacional de Novel·la Plaza i Janés amb Una canción para un loco. Malgrat aquesta trajectòria, Soto continua sent un desconegut per a la majoria de la crítica literària oficial i, òbviament, per als lectors.

L’exili espanyol mai no s’ha contat bé. No sols tenim l’exili dels intel·lectuals que deixaren Espanya en acabar la guerra civil, sinó també el d’aquells altres, com Soto, que havent perdut la guerra, no van voler viure sota la misèria moral i econòmica del franquisme i van fugir a països de l’Europa industrial durant els anys 50 i 60 buscant llibertat i millors condicions de vida per a desenvolupar les seues carreres artístiques i literàries. Aquests últims van ser considerats emigrants econòmics i no polítics. La democràcia, amb una gran dosi de sentimentalisme, va recuperar molts dels primers, els exiliats de renom que van fer la guerra, però als segons, als que el franquisme va abocar a l’emigració amagant l’autoexili, no els ha arribat ni la justícia poètica tant del gust d’alguns escriptors actuals. La misèria moral, els perjudicis econòmics i de classe també compten a l’hora de recuperar la memòria. Però encara que els amanuenses del relat oficial no se n’adonen, aquests detriments són les urpes de l’ostracisme que, més prompte o més tard, acaben esgarrant la narració reconeguda i assumida per l’statu quo. Ja toca que Vicente Soto torne de l’exili.

Suscríbete para seguir leyendo