De la solitud i l'amistat

Fa ja molts anys, en la meua època de mestre d’escola, solia organitzar l’activitat didàctica al voltant de determinats «centres d’interès». En els cursos elementals, les estacions —llavors encara n’hi havia— eren un dels meus preferits. Després, el tema variava segons criteris «circumstancials»: la història, la geografia o les matèries curriculars n’eren la base. Ara m’adone que les meues lectures es congreguen també a l’entorn de punts temàtics. La visita a una llibreria, la recomanació d’un còmplice o una referència de premsa pot ser-ne el desencadenant. L’edat i la meua condició de jubilat hi deuen influir d’una forma potser inconscient. Siga com vulga, la solitud i l’amistat són els temes més o menys difusos que organitzen a hores d’ara el meu flux de lectures desordenades.

Respecte a la primera, la mort de Paul Auster em va fer rellegir La invenció de la solitud, el llibre, coses de l’atzar, amb què havia descobert anys arrere l’escriptor novaiorquès. Un títol, al costat del Diari d’hivern, encara al capdavant de les meues preferències austerianes. Curiosament, la societat tradicional de què soc fill no coneixia el significat de la solitud, un estat en què, per paradoxal que semble, vam caure quan descobrírem sense brúixola geografies i tribus ignotes. La teranyina tecnològica ens ha confirmat, finalment, la nostra condició d’éssers solitaris. Ara bé, la solitud té un sentit heterogeni segons les etapes biogràfiques. Potser per això Fay Bound Alberti va escriure que «la soledad no es una cosa estática sino una bestia proteica que cambia con el tiempo». El Diario de una soledad que descriu May Sarton des de New Hampshire no té res a veure, posem per cas, amb La invenció de la soledat del nostre David Vilaseca ni amb la Soledad voluntaria que reivindica el francès Olivier Remaud com una victòria contra aquelles avinenteses que ens condicionen l’existència sense demanar-nos permís.

Immergit en aquest centre d’interès dual, han caigut a les meues mans dos llibres que ja formen part de la meua lleixa d’honor. D’una banda, La passió dels estranys de Marina Garcés, una filòsofa la lectura de la qual freqüente amb interès renovat des de fa anys. El segon —Un elogio de la amistad de Geoffroy de Lagasnerie—, trobat per atzar a l’aparador d’una llibreria, descriu la relació amistosa de l’escriptor amb els seus col·legues Didier Erilon (Retorn a Reims) i Edouard Louis (Quien mató a mi padre) com un projecte existencial compartit. El llibre de Garcés és més generalista, de major amplària de compàs teòric, potser més «filosòfic». El de Geoffroy de Lagasnerie, més concret, més literari i de mirada potser més «sociològica». Sobta, per cert, que no hi haja cap referència creuada entre els dos pensadors que, per a mi, sempre aniran del bracet.

El lector dirà que solitud i amistat són estats complementaris i que el segon és la rèplica del primer. Jo mateix hauria signat l’afirmació fa uns anys. No és fàcil mantenir els amics de la infància o de la joventut, per exemple, a l’edat adulta. Ni ells ni nosaltres no som els mateixos, i l’afecte intrínsec de la relació també ha evolucionat. D’altra banda, conceptes aparentment tocants a l’amistat com l’amor, la intimitat, inclòs el sexe, també han sofert les corresponents metamorfosis. En tot cas, l’amistat és un vincle tan rellevant i dens com els esmentats, però em fa l’efecte que d’un ordre «emocional» distint. No és debades que l’espai social que ocupen siga antitètic. La parella, per exemple, sol buscar la «intimitat» de la casa. Per contra, la «privacitat» de l’amistat sovint pren tot el sentit al cafè, al pub o al club. La intimitat és personal; l’amistat, cívica. Per això l’amic s’estarà de travessar les distàncies íntimes i respectarà els codis i significants personals de l’altre.

A diferència del que suggereix Marina Garcés, em fa l’efecte que l’amistat no és una «passió». De fet, sovint és el contrari, tal com l’entenc jo. L’amistat és un vincle d’afecte i de confiança que, a diferència de l’amor —passional o romàntic— es basa en una lleialtat racional i de lliure disposició. La passió sol comportar alguna mena d’urgència. L’amistat, per contra, és antitaquicàrdica i parsimoniosa. «Ens estimem i ens tenim confiança» és una definició col·loquial però definitiva de l’amistat. La confiança no demana passió sinó responsabilitat recíproca. Alguns asseguren que, en l’amistat com en l’amor, s’ha de donar sense esperar res a canvi. Hi estic en contra perquè «l’amistat és l’antítesi de la dependència» en paraules de Marina Garcés. Per descomptat, les passions amoroses i/o sexuals queden al marge de l’amistat, encara que siguen compartides i desitjades. De fet, els amants o els enamorats no són amics —com no ho són pares i fills ni mestres i alumnes. Les relacions econòmiques tampoc no poden ser amistoses. Per això les amistats «interessades» no són tals. Per si era poc, l’amistat té una gramàtica implícita que no cal verbalitzar. La necessitat d’expressar l’amistat és la prova de la debilitat del vincle. Per això l’amistat sol incloure-hi el secret, i la seua eventual revelació és un acte de traïció radical i sense perdó. El traïdor —com el meninfot o l’irresponsable— no té amics, per descomptat. El narcisista o el nihilista tampoc. Finalment, l’amistat és impermeable al veredicte dels «altres». És en aquest sentit que Geoffroy de Lagasnerie afirma que «l’amistat comporta una vida més enllà del reconeixement».

«Perquè ell era jo i jo era ell», escriu Montaigne quan perd el seu amic Étienne de la Boétie. La prova de foc de l’amistat contemporània no és l’emmirallament en l’altre sinó, ben al contrari, la gestió de la discrepància dins de la relació. Com jo veig les coses, l’amistat és un deure moral i té a veure amb la llibertat, però també amb el compromís per damunt del desacord. El fet exigeix una mentalitat oberta a les diferents formes de l’alteritat. Una manera de pensar liberal, en el seu ple sentit. L’amistat és finalment el vincle privat més rellevant. Un vincle laic i antijeràrquic, independent de Déu i de les institucions estatistes. Per això mateix se’m fa difícil imaginar l’amistat entre membres de diferents classes o estatus social. No hi té lloc la veneració ni el paternalisme. Els esnobs del llenguatge la solen confondre amb la camaraderia, la fraternitat o la sororitat. No són sinònims, llevat que tinguem una idea entre folk i new age de l’amistat.

En fi, com la solitud i l’amistat, el pensament també és circumstancial. Això és el que pense jo ara i ací. I tal dia en farà un any, espere que en vida de tots vostès. 

Suscríbete para seguir leyendo