Angélica Liddell: Udola

Porte un parell de setmanes llegint tot el que cau a les meues mans de la dramaturga, actriu i escriptora Angélica Liddell. M’encanten els seus llibres tríptics que constitueixen, en cada cas, un personal Jardí de les delícies dramatitzat, amb permís de Hieronymus Bosch i sense tanta càrrega moral. Feia temps que havia llegit La casa de la fuerza, però aquests dies he gaudit, entre altres obres liddellianes, del Liebestod, una magistral reflexió al voltant de la mística religiosa, el toreig de Juan Belmonte, el bou, el sexe, el sacrifici ritual i la mort. Una metàfora pròxima i precursora de Tardes de soledad d’Albert Serra, pel·lícula que també he gaudit recentment. Aquests dos artistes gironins -Liddell és de Figueres i Serra de Banyoles- tenen universos paral·lels. Són dos creadors de la transgressió que fan confluir el mite i el rite d’Antonin Artaud i l’eros i thanatos de Georges Bataille amb la poesia de Pasolini.

Llegir només els textos de la Liddell és una manera incompleta d’apropar-se al seu art, sobretot tractant-se d’una artista total i multidisciplinar que barreja creació artística i biografia. Que jo sàpia, mai no ha actuat a València. Quan he manifestat públicament aquesta queixa, algun que altre programador se n’ha eixit per la tangent. Reconeguda per mig món i maltractada per la critica nacional més reaccionària, la gironina es prodiga poc al nostre país -el Temporada Alta de Girona, el Grec de Barcelona, els madrilenys Teatres del Canal i poca cosa més-, raó suficient per a fer l’esforç de portar-la a València. Clar que ací certes coses són difícils perquè ni superem el provincianisme ni la cultura oficial valenciana acaba de trobar el seu lloc al panorama nacional i internacional. Encara no hem deixat de confondre cosmopolitisme amb franquícia, i això és un drama. A més, per no tindre ja no tenim ni ‘cultureta’. No sé que farem en un futur immediat amb tanta Èrato tocant la lira, la turistificació desbocada i la identitat -no confondre amb la cassalla i l’esmorzaret- en tractament psiquiàtric. Estic convençut que si Bertolt Brecht i Kurt Weill visqueren, farien una nova versió valenciana de Mahagonny.

És difícil llegir un text dramàtic sense conèixer la seua dramatúrgia. Els textos de la Liddell no tenen cap acotació i ens obliga a fer una lectura intensa fixant-nos en els valors literaris. Són textos lliures, salvatges, cruels, poètics, fets de sang i semen. Textos que no deixen indiferent, que bramen, que udolen. Monòlegs amb una poètica de la violència, del sexe, del sacrifici, del sagrat. No oblideu que la nostra cultura judeocristiana està fonamentada en la mística del sacrifici, des del sacrifici d’Isaac a la Crucifixió de Crist al Gòlgota, sempre amb l’assentiment del pare. Sense un boc expiatori, sense la violència del sacrifici sagrat, sense la benedicció del patriarcat celestial i terrenal, no hi ha redempció que valga. I si no hi ha redempció, el cristianisme es queda sense el seu dogma principal. I això ho sap molt bé la Liddell. «Y por eso hablo, hablo y hablo, para no perder la razón de puro terror [... ] Y ahora tengo que vivir así, con todos estos demonios y fantasmas, y otros seres sin nombres y sin patria que me rodean constantemente, acosándome, avergonzándome, torturándome», ens diu a Dämon. El funeral de Bergman, la seua darrera obra publicada per La uÑa RoTa.

Dämon. El funeral de Bergman va ser estrenada, amb direcció de l’autora, en la inauguració de la 78 Festival d’Avinyó el 29 de juny de 2024, una edició que va estar dedicada per primera vegada a la llengua espanyola i que, també per primera vegada, va ser inaugurada amb un espectacle escrit i dirigit per una dona, fites que ací van passar sense pena ni glòria. La publicació d’aquesta obra ha coincidit amb la de Caridad -també a La uÑa RoTa-, un nou llibre tríptic liddellià en el que trobem Antipatriota, el text publicat en el programa inaugural del Festival i que va moure un bon aldarull. Una lloança a Cervantes, al Quijote i a l’idioma, a més d’una duríssima crítica a la societat espanyola: «España es un país de envidias donde no se respeta la cultura».

Dämon no sols és la cerimònia de la malaltia, la mort i la ràbia, sinó també un cant d’amor al teatre i, sobretot una defensa de la llibertat d’expressió sense concesions: «Una defensa del arte, es decir, una defensa de la libertad de emoción. El arte defiende la libertad de todos [...] Si el miedo supera la rabia, el artista muere [...] Los artistas pertenecemos a esa estirpe de locos, bufones y enanos solitarios [...] No tenemos ningún poder, sino que dependemos de todos los poderes, sociales, culturales, económicos y políticos, suficiente motivo para cuestinarlos».

Angèlica Liddell va ser denunciada pel crític francés Stéphane Capron, creador del lloc web Sceneweb, per sentir-se insultat a l’estrena de Dämon, a Avinyó. A l’inici de l’obra, la gironina va fer dramatúrgia d’algunes crítiques contra ella publicades als diaris, inclosa la de Capron. Al text dramàtic, Liddell va canviar la ‘p’ del cognom francès per una ‘b’, i el crític, que entenia l’espanyol, es va sentir ofès. «La dramaturgia es un acto estético. Responde a las leyes del arte [...] A los artistas españoles, en particular, las comisarías nos recuerdan a la represión franquista, es decir, al fascismo. Acudir a la Policía a denunciar a una artista por sentirse ofendido a causa de un juego artístico de palabras, integrado en la dramatúrgia de una representación teatral, en estos tiempos oscuros, donde las políticas autoritarias se ciernen sobre nuestras cabezas, ¿no es un acto increíblemente errado? ¿Acaso el arte es asunto de la Policía?», udola la Liddell a l’epíleg de Dämon. Silenci. Cau el teló.

Suscríbete para seguir leyendo