‘L’anell del nibelung’: el retorn fulgurant d’Amadeu Fabregat a l’actualitat literària

No hi ha pitjor sentiment de culpa que el que hom s’autoimposa com una quimera, perquè, tard o d’hora, esdevé més real i punyent que cap altre. Aquest és un dels punts d’ancoratge, i no el menor, sobre el qual gravita la història d’Ernest Millet, el protagonista de L’anell del nibelung, una novel·la que guanya en intensitat a mesura que transcorren les prop de sis-centes pàgines de què consta. Impel·lit pel títol, el lector es preguntarà per la relació del llibre amb els drames musicals de la tetralogia wagneriana, un interrogant que ens respon el narrador omniscient quan diu, en referència a Ernest Millet, que «la passió per Richard Wagner anava lligada a la seva història personal, al pes d’una culpa que no podia ser esmentada.»

Millet, professor jubilat de Geografia Física, que viu en una indefinida ciutat del nord no és cap melòman, però sí un admirador apassionat del músic, fins al punt d’escriure una Geografia de Richard Wagner, en què detalla els viatges del compositor arreu d’Europa a fi de guanyar-se la vida o cercar el marc ideal per a inspirar-se. Des que la música de Wagner irromp en la seua vida com una epifania, Ernest perseguirà l’efecte narcòtic que aquesta produeix en la seua ànima, ja que els fantasmes del seu passat són aplacats quan assisteix a la representació d’aquestes obres i els projecta sobre certs personatges wagnerians.

La passió pel compositor de Leipzig desencadena el retorn, durant deu dies, a la seua ciutat natal, kafkianament anomenada M., per a assistir a la representació íntegra de L’anell del nibelung en un immens coliseu acabat d’inaugurar. Cinquanta anys s’interposen entre la fugida precipitada d’Ernest Millet de M., propiciada per una concatenació de morts familiars de les quals se sent culpable, i el regrés, de conseqüències imprevisibles, al mateix indret. Així, Fabregat trama una història amb diversos fils temporals a partir de les existències d’Ernest Millet i de Wagner. Una operació delicada, resolta de manera impecable.

Faríem curt, però, si ens deteníem ací en la presència de Wagner en la novel·la, perquè hi ha una sèrie de correspondències formals que demanen atenció, com ara l’ús dels leitmotivs associats a diversos personatges de la narració, que en ressalten els trets psicològics, o l’al·lusió constant a l’ocàs del món. I encara, la hipotètica pèrdua de valors derivada de la modernitat, que sovint és argüida a través de digressions filosòfiques amerades d’una ironia desesperançada que recorden Hermann Broch i Robert Musil, per mencionar dos referents de la literatura centreeuropea, tan present en el cànon literari de Fabregat, als quals podríem afegir Thomas Mann.

Però, retornant a Wagner, hi ha, sobretot, la torrencialitat sinuosa de la prosa de Fabregat, que remet al preludi de L’or del Rin, i que s’acreix al llarg de la novel·la. Arribats a aquest punt, és inevitable l’al·lusió a Proust, que coneixia bé Wagner, tal com va demostrar en La presonera. I esmente Proust i Wagner en el sentit que assenyalava l’assagista Josep Iborra quan afirmava que, entre ambdós creadors, s’hi podia fer una aproximació tècnica, ja que la frase infinita de Proust a la qual s’aproxima Fabregat va «pel camí» de la melodia inacabable de Wagner. És sabut que la història de la literatura està plena d’afortunades interaccions musicals, que han donat com a resultat obres magnífiques com Contrapunt, d’Aldous Huxley, just a partir de Beethoven, l’únic músic que va admirar Wagner.

I amb tot, un dels mèrits remarcables de la novel·la és que una escriptura tan propensa a la reflexió no tenalla la vitalitat dels personatges que la poblen, sinó més aviat al contrari, cosa que l’allunya de l’etiqueta temptadora d’«assaig novel·lat» i la situa en la «novel·la d’idees o filosòfica». I fins i tot «psicològica», perquè l’autor construeix personatges que senten, bateguen i dubten, mentre evolucionen sobre la base d’un conflicte constant. I ni tan sols la indeterminació física dels llocs on transcorre l’acció, ja siga la ciutat del nord o M., posa en entredit la versemblança del relat.

La capacitat redemptora de l’art ha estat i és un lloc comú en la cultura occidental, i en L’anell del nibelung de Fabregat és present gairebé a cada pàgina, junt amb altres grans temes com la mort, el desig i la incertesa de viure, encarnats en una galeria de personatges sotmesos pel pes de les seues contradiccions. Ben mirat, l’art i així ho inferim del desenllaç de la novel·la, que l’emparenta amb una tragèdia grega no guareix les ferides de l’ànima, però pot fer-les més belles.

Indubtablement, aquesta novel·la admet múltiples lectures: alguns «indígenes» s’entretindran a desxifrar el rerefons més o menys real de certs llocs i personatges, pensant tal vegada en aquella frase de Flaubert, que deia ser Madame Bovary. D’altres hi veuran un atac immisericorde contra la correcció política, en part per l’actitud tan poc maniquea d’un narrador que mostra com en els drames musicals de Wagner les accions més execrables dels personatges sense jutjar-los. També hi haurà lectors que hi trobaran una invectiva contra la deriva apocalíptica que ha pres el món. O un cant a l’individualisme misantròpic exacerbat, en la línia d’un escriptor com Robert Walser. Al capdavall, la multiplicitat interpretativa que suscita L’anell del nibelung és un indici de la vitalitat que mantenen els clàssics a través del temps, per sobre dels «gustos» de cada època. No és improbable que l’Anell de Fabregat haja iniciat aquest camí. Com sempre, el temps i els lectors en tenen l’última paraula.