La Venècia imperfecta de Predrag Matvejević

Quino, el marit de la meva estimadíssima amiga Asunta, visita Venècia un parell de vegades a l’any. De fet, la visita sempre que pot i sempre la té al cap. Quino és un enginyer amb una sensibilitat humanística excepcional, que sens dubte ha heretat de son pare, Joaquín Arnau, un arquitecte brillantíssim capaç de construir una casa que per fora sembla una torre inexpugnable i per dins és totalment oberta, capaç de connectar l’arquitectura amb la pintura, la literatura, la música, de moure’s entre la teoria i la pràctica de la professió amb una gran naturalitat i d’arribar al seu alumnat com només els docents apassionats poden.

Per contra, jo només he estat a Venècia una vegada, unes hores de fet, aquella Pasqua llunyana de 1985 en què vaig fer el viatge de final de curs —avançat, òbviament— des de Xàtiva a Itàlia amb autobús. Feia tercer de BUP i, si us soc sincer, només recordo la sensació d’immensitat que em va fer la plaça de Sant Marc —que potser no és tan gran com jo la recordo. Els records que tinc dels canals, crec que són fruit exclusivament d’imatges fotogràfiques o cinematogràfiques o de textos literaris. Però bé, al capdavall, la memòria, la construïm amb els elements que podem.

Estic convençut que Quino fa anys que ha llegit, en la versió italiana, el llibre de Predrag Matvejević L’altra Venècia. Jo ja el tinc entre els que em serveixen per a fornir els meus records de Venècia. I hi ocupa un lloc privilegiat, perquè és un llibre magnífic. Diu Matvejević en l’entrevista que li va fer el seu amic Giacomo Scotti, el traductor de l’obra a l’italià —que Pau Sanchis Ferrer, el traductor al català, hi incorpora amb molt bon criteri; el cos del llibre, el tradueix del croat—, que es va resistir moltíssim a acceptar la proposta del Consorzio Venezia Nuova perquè un savi li havia dit: «No descriguis llocs per on ha passat molta gent; algú ho ha fet abans que tu, i potser més bé», i també «Guarda’t bé dels llocs comuns, evita’ls». Afortunadament, Matvejević s’aferra al segon consell per poder evitar el primer i regalar-nos un text preciós, amb una càrrega poètica profunda, que se centra, precisament, a mostrar-nos les petiteses, els secrets, les imperfeccions, els rastres del pas del temps que modifiquen o fins i tot destrueixen per construir noves realitats, les coses amagades sovint a la vista de tothom.

Les ciutats solen ser plenes d’aquests detalls que només uns ulls curiosos poden veure. Són aquelles coses que pocs guies mostren als turistes i que difícilment trobarà per si sol el turista àvid per aparèixer immortalitzat davant el monument més característic de cada lloc. A mi, per exemple, em va costar deu o quinze anys adonar-me que València és increïblement bonica si mires cap amunt, però no pel cel, que sovint és monòton i amb una llum excessiva, sinó per com acaben els edificis. Vaig fer-ne centenars de fotografies quan les càmeres encara es carregaven amb rodets. Les fotografies no són gaire bones, però em vaig comprar un teleobjectiu per poder veure els detalls d’aquells múltiples coronaments que ens ofereixen els edificis de València, especialment pel centre i pels barris que encara conserven una arquitectura genuïna, no globalitzada.

La Venècia de Matvejević és precisament aquesta, la Venècia oculta, la Venècia que ja no existeix però que persisteix, la Venècia particular, personal, nodrida de lectures d’obres poc conegudes, de vegades trobades casualment en llibreries de vell, la Venècia que Matvejević, un apassionat de la cartografia, ens presenta amb vistes, plànols, gravats, xilografies, dibuixos, cromolitografies que només tenen en comú el fet que són tots anònims:

Sovint em demano si Venècia té prou nostàlgia de si mateixa. És capaç de plànyer-se de tot el que va ser i que ja no es, del que va poder ser i, probablement, no serà mai? A mi m’ha transmès, entre altres coses, una nostàlgia pels mapes antics, els portolans, els isolari, les vistes i els plànols de la ciutat que van fer mestres coneguts o dibuixants anònims. Amb tot això, amb aquesta nostàlgia, escric aquestes ratlles.

Una Venècia en què, sense cap mena d’artifici literari, sembla que no hi ha turistes. I això que Venècia és potser la ciutat turística per excel·lència, fins al punt que costa pensar que hi hagi res més que turistes, costa pensar que algú visqui realment a Venècia.

He escrit tot això sense llegir el pròleg de Raffaele La Capria i l’epíleg de Pau Sanchis. No volia contaminar la meva percepció del llibre de Matvejević amb aquestes aproximacions. Ara ja els he llegits i us puc dir que vosaltres no us els podeu perdre. No us caldran per gaudir amb l’obra del croat, però la complementen a la perfecció.

I sí, he de tornar a Venècia. Ho faré amb L’altra Venècia sota el braç i, si puc, amb bona companyia. Feu-ho vosaltres també.

Suscríbete para seguir leyendo