Elogi de la soledat

L’editorial Adesiara acaba de publicar Els somiejos del passejant solitari, de Jean-Jacques Rousseau, en l’acurada traducció de Glòria Farrés. La lectura d’aquest text del filòsof francès resulta d’allò més estimulant per als temps que corren. Perquè ningú com Rousseau ha cantat la soledat, el dolç caminar sense objectiu, l’íntima consciència d’estar a soles, el gust per respirar a l’aire lliure, lluny de la gran ciutat i de les seues demoníaques perversions i vulgaritats. Rousseau és el solitari per excel·lència, i com ens explica Glòria Farrés en la brillant introducció, en aquest llibre decideix descobrir-se interiorment: «Aquí em tens, doncs, sol damunt la terra, sense cap germà més, proïsme, amic ni societat que jo mateix». I afegeix: «Però jo, deslligat d’ells i de tot, ¿què sóc jo mateix? Això és el que em queda per descobrir».

Rousseau se sent perseguit per tots, i és un gran esquizofrènic. Descobreix per totes bandes traïció, maledicència, enveja. La seua vida és tot un seguit de trencaments personals: amb Diderot, amb la marquesa de l’Épinay (que l’havia acollit a casa seua, al famós Ermitage), amb Hume, que el va convidar a Anglaterra, i acabaren com el rosari de l’aurora. I ara, Rousseau, després d’escriure Les confessions, on desvela, entre moltes altres coses, els seus amors adolescents amb Mme de Warens, vol aprofundir encara més, i estudiar-se en la més absoluta soledat. I per a això, empra la promenade, aquella caminada balsàmica i terapèutica, pels boscos suïssos que acompanya amb el seu gust a herboritzar. I d’aquesta manera, Jean-Jacques parla amb les plantes, amb les pedres, amb la natura que l’envolta i s’auto-psicoanalitza, i se sent reviure.

És un cant a la soledat com n’hi ha pocs. Vauvenargues, un altre il·lustrat primmirat, va escriure en el seu llibre d’aforismes que «la soledat és a l’ànima el que la dieta és al cos», i Rousseau, per dir-ho així, es posa a dieta de la gent. En el seu Discurs sobre l’origen i els fonaments de les desigualtats entre els homes, que fou una de les causes de la ruptura amb Diderot (com va recrear magistralment Antoni Marí en El camí de Vincennes), ja proclamava amb una violència inèdita que la vida en societat era la que envilia l’home, i que, en canvi, l’home en el seu estat natural i salvatge era innatament bo. I, tanmateix, Rousseau se sent constantment atrapat per aquesta societat, que el persegueix per herètic i alhora el cobeja com a autor famós. D’aquesta manera, busca en la passejada una fugida cap endavant, alliberant-se de les constriccions de la fama, i dialogant amb ell mateix i amb les plantes que descobreix al seu pas: «Allà vaig trobar la canuguera, el ciclamen, la magraneta borda, el gran laserpici i algunes altres plantes que em van encisar i em van distreure una bona estona. Però, dominat insensiblement per la forta impressió dels objectes, vaig oblidar la botànica i les plantes, em vaig asseure damunt uns coixins de licopodi i de molses, i em vaig posar a somiar de gust pensant que era allà, en un refugi desconegut de tot l’univers, on els meus perseguidors no em desterrarien».

On els meus perseguidors no em desterrarien... En aquell paisatge covat i allunyat de tot, envoltat de plantes delicades i rares, Rousseau se sent salvaguardat del món. I, tanmateix, aquesta imatge romàntica de la natura és del tot distorsionada per una percepció antropocèntrica. La natura no és el regne de la bondat, sinó més aviat tot el contrari, un escenari de pugna constant per sobreviure, com pocs anys després descriurà amb excepcional mestria Charles Darwin. Voltaire es desesperava i deia que Jean-Jacques estava boig i que sentint-lo li entraven ganes d’anar a quatre grapes. Una situació que Palissot, un anti-il·lustrat amb pedigrí, portaria a l’escena en l’obra Els filòsofs, representant Jean-Jacques d’aquella manera, i proclamant que aquell era el seu estat més natural. Una obra que fou un gran èxit a París.

I, malgrat tot, quan avui en dia llegim les belles frases de Rousseau deixant-se endur per la bellesa del paisatge viscut en la més absoluta soledat, sentim un gran enyor i una espontània simpatia. Ah, qui poguera com ell abandonar-ho tot, llançar per la finestra el fatal smartphone, abandonar per a sempre les xarxes socials i l’allau d’insults que es dispensen uns i altres, viure lliure de la campaneta del WhatsApp, dels missatges grupals, del peremptori correu electrònic i de tota la resta! Sí, ja m’enteneu, quin alliberament! I no sentiríem cap mena de FOMO (com diuen els adolescents) per l’espectacle perdut, per la trobada fallida, per la festota a la qual no hem pogut o volgut assistir. Perquè en el fons, i a la manera de Montaigne, Rousseau en aquest llibre es planteja la pregunta de qui soc, i com un anacoreta que busca la fe, va a la recerca de la seua naturalesa. I fins i tot és possible que tinguera part de raó, i que aquest excés de relació social en el qual habitem constantment, interconnectats en tot moment, i mostrant-nos a tota hora, no ens haja fet més feliços ni millors persones, ans al contrari, haja exacerbat les nostres misèries humanes, d’una manera inimaginable.

Retornem, doncs, a Rousseau. Comprem una guia de plantes i endinsem-nos sols en el bosc!

Suscríbete para seguir leyendo