Un esport de risc

A poques hores d’agafar un vol cap a Nova York, un malson d’última hora ha fet que aquesta ciutat que significava casa, per primera vegada ho siga menys. Muntanyes de papers, una entrevista a l’ambaixada i una col·lecció de cartes d’invitacions d’institucions per aconseguir finalment un visat de treball, l’única forma que em permet ara mateix entrar als Estats Units gràcies a les polítiques feixistes de Trump. Coses que, més enllà d’evidenciar la bogeria dels governants d’alguns països, el que provoca és ferir l’orgull que una tenia, quan anava amb el cap ben alt per aquella ciutat caminant per Lexington Avenue com si creuara el carrer l’Enginy d’Oliva, conèixent-se tots els bars, totes les fruiteries i sabent-se de memòria en quina direcció poden conduir els cotxes en cada carrer de Manhattan.

Anar a Nova York ara mateix és un esport de risc. Per molt que ens neguem, i per molt que les ciutats no en tinguen cap culpa (i per molt, també, que Nova York siga el que més s’allunya dels Estats Units), el relat polític d’un país, quan està en mans d’aquestes barbàries de representants, d’alguna manera trenca l’emoció dialèctica (i també la intimitat) que mantens amb la ciutat. Porte dos anys viatjant a països amb més dictadures que democràcies, i al final de tot, la lliçó sempre és la mateixa: que les ciutats s’han d’estimar perquè no tots els seus ciutadans en tenen la culpa. Ahí tenim València. Però Nova York, encara que sempre serà tot, ja no és el que era. També és aquesta la meua primera Nova York sense Diane Keaton, el millor que m’ha donat Hollywood, l’actriu que duia barret perquè nosaltres, dècades després, seguirem treient-nos-el davant les seues interpretacions. Crec que no ha d’existir res més increïble a la vida que no ser conscient de la felicitat que eres capaç de donar a milions de gent que no coneixes. Com entren en les nostres cases i en les nostres vides i de quina manera s’hi queden instal·lats per sempre.

Almenys, encara ens queden moments d’esperança. I també d’il·lusió, d’optimisme i de confiança. Perquè de tots els debats inútils al voltant de la llengua en els últims mesos, de tots els focs oberts relacionats amb el valencià i que no fan més que iniciar guerres irreparables al País Valencià (perquè parlen així, utilitzant un llenguatge bèl·lic), el debat que més m’ha emocionat en els darrers temps en aquesta matèria és el que ha sorgit arran de les declaracions carregades de raons de Luis García Montero sobre la direcció de la RAE. I són diversos els motius. Però sobretot, perquè m’ha retornat l’esperança en creure que encara hi ha gent que exerceix sense por la seua responsabilitat d’ocupar un lloc en l’espai públic representant un organisme i, al mateix temps, mullar-se. La consciència de prendre partit amb allò que creus i amb les idees que defenses. I posant, per damunt de tot, el compromís amb la llengua, siga la que siga.

Ens quedem sense Diane Keaton i, amb ella, sense aquella forma única de somriure al món, però sempre ens queden exemples com el d’un poeta que, representant una institució que vetlla per la llengua, es mulla per ser fidel a uns principis, a una forma de ser i de caminar pel món de la forma més alta, tractant la llengua com el que és: una qüestió d’estat. També he vingut ara a Nova York per un altre poeta. Lorca. Recorde quan, en les primeres edicions d’aquest acte, conversàvem al voltant de la influència de la ciutat en la seua poesia, de l’arquitectura dels seus poemes, del llenguatge dels gratacels. Ara, a pocs dies de que tinga lloc la tercera edició d’aquest esdeveniment, només pense en les declaracions que Lorca va fer en l’última entrevista que va realitzar, pocs mesos abans de ser afusellat, i se m’entremescla la valentia dels dos poetes de Granada; una entrevista en la que Lorca ja parlava de la ‘máquina del fango’. Deia: «En este momento dramático del mundo, el artista debe llorar y reír con su pueblo. Hay que dejar el ramo de azucenas y meterse en el fango hasta la cintura para ayudar a los que buscan las azucenas». Era l’any 1936. I acaba dient: «Odio al que es español por ser español nada más. Porque el chino bueno está más cerca de mí que el español malo». Fa quasi noranta anys d’aquestes paraules, i estan més vives que mai.

Suscríbete para seguir leyendo