Josep Piera: "No sabria diferenciar la vida de la literatura"

El sol es deixa veure després de dies d’aigua sense treva. Els núvols fumegen encara baixos entre muntanyes grises i fredes. És l’espai de Josep Piera, el lloc de vida convertit també en imaginari literari. Una inscripció a mà assenyala el camí a la casa de l’escriptor, que espera xafant terra i mirant el cel. No es queixa de les pluges. Tot el contrari, l’home fet en la vida del camp presagia una bona primavera d’hivern (mira què en diuen algunes paraules) després de les tempestes. Hem arribat fins al lloc de Piera en la Drova, a la vora del Mondúber, per parlar de Tot són ones (Afers), el llibre que recull una part important dels seus articles de premsa, molts en aquesta capçalera (Levante-EMV) i que continuen intensament vius: un munt de reflexions sobre el país (en el sentit ampli), la identitat i la Mediterrània que extracten el Piera dietarista. Una fràgil escala espiral (com la vida) condueix al seu estudi, ple de llibres, records i amb un verd intens regalant pau en les finestres, des d’on mirar les ones de la vida. «Els valencians tenim una identitat, però no la volem», raona Piera sobre la condició valenciana.

¿La vida, al final, tot són ones? ¿Tot va i torna?

Però no torna mai de la mateixa manera. Quan jo era molt xiquet, posguerra pura, anàvem a la Manxa i un record que tinc és eixir a un pati i veure un toll d’aigua gelat com un espill. Agafar una pedra, tirar-la sobre aquell vidre, veure com se’engolia la pedra i de repent es tornava a tancar. No se m’ha oblidat. A partir d’ahí sempre he cregut que les ones n’hi ha de dos tipus i que la vida és una espiral. Per tant, mai res no es repeteix, però sí que passem per àrees d’influència semblants. Res no torna. M’agrada recordar, però no sóc nostàlgic. Recordar no vol dir voler tornar a ser, vol dir passar-se la pel·lícula.

Té mala premsa la nostàlgia.

No sent nostàlgia de res. La vida s’ha de viure en cada moment al màxim de les pròpies possibilitats, simplement per a tindre material quan vinga l’època del record.

¿A això et dediques ara?

Sí, bàsicament. A mirar per la finestra, què dic jo, ara que tenim un munt de pantalles.

¿La teua pantalla és el record?

La finestra. I el record. Perquè me’l fabrique jo. No soc masoquista. Hi ha gent que li dol molt el record perquè els que l’han impactat són els negatius. Jo preferisc recordar allò positiu, encara que s’haja perdut, perquè tot es perd en la vida, fins i tot la mateixa vida. ¿I per això hem d’estar amargant-nos a tothora?

La reflexió és d’algú que ja no és carn fresca, aquell títol iniciàtic.

Jo no soc, ni puc ser, ni vull tornar a ser el què vaig ser als anys 70. Fins i tot si mire, veig com d’ingenus van ser i com ens la van pegar. Però és el que tocava també.

¿Amb el temps eres més savi o això són collonades?

Perds en uns aspectes el que guanyes en altres coses. La saviesa, amb un punt pretensiós, és la capacitat de raonar per a controlar els instints. La vida és viu des dels sentits, però es raona per a equilibrar el dolor, les pèrdues, fins i tot les follies.

¿I l’escriptura cada vegada costa més?

Va a èpoques. Ara no escric pràcticament. En altres èpoques he pogut fer en un mes un llibre en una espècie de deliri.

¿Però ara no escrius aleshores?

No. Ara estic delectant-me acabant un llibre que porte deu anys escrivint, que és com si no volguera acabar-lo, perquè aleshores m’entretinc, polint com petites joies.

¿És poesia?

La poesia ja no vol vindre amb mi. La meua manera d’entendre la poesia no és la nostàlgia ni la reflexió pura i dura. És més una poesia de desig. Jo no sé escriure del dolor. Sé escriure del desig des del desig; de l’amor, des de l’amor, però del dolor, no. Per al dolor doneu-me una pastilleta. No sé patir.

¿Pegues moltes voltes al cap sobre la mort i l’absència?

La mort la tinc molt present, però no li pegue voltes perquè sé que és una ximpleria. Sé que ha de vindre i sé que cada volta em queda menys. Tinc 78 anys. No em pensava mai haver arribat a una edat com aquesta. Crec que això és gràcies a la ciència mèdica, perquè sempre he estat fràgil i delicat. Fantàstic i molt actiu mentalment i atrevit per a moltes coses, però fràgil. Ara m’esgote. Ara em prepare per al viatge sedentari.

¿Quin viatge sedentari?

He sigut un gran viatger i entenc la vida com un viatge. Ara el meu viatge és la finestra. Mire per la finestra, o per les pantalles, o pels llibres. Tot són finestres. I amb això òmplic el temps, perquè la vida és temps, com si tocara una campana.

¿El passat és en blanc i negre o en temps com aquests, durs i foscos, el passat pot tenir més color que el present?

És curiós com la fotografia en blanc i negre ha acabat expressant la realitat del segle XX quan la realitat no és en blanc i negre. I ara és el contrari: ens emociona una foto ben feta en blanc i negre, perquè veiem la no realitat. Però el segle XX no s’entén sense la fotografia, la que millor ha expressat el segle.

Això i el cinema, ¿no?

El cinema és a la narrativa el que la fotografia és a la poesia. La fotografia és un instant capturat que es transforma i canvia. No es congela, perquè amb el temps veus coses noves. Jo soc de l’època del cine en technicolor i de la fotografia en blanc i negre.

Una bona època. ¿A hores de ara ja eres un clàssic de la literatura?

Això és cosa de l’edat. Si no t’has mort, doncs ja t’enterraran. També de la voluntat de perdurar. Perquè si escrius en una llengua minoritària i amenaçada, que tot i que ha avançat en molts aspectes, hi ha problemes congènits que volen anar a matar-la, a fer-la desaparèixer, arriba un moment que la literatura ho és tot per a tu. Jo no sabria diferenciar la vida de la literatura i la literatura de la vida.

¿L’actitud envers la llengua dels valencians és com era quan començares a escriure?¿Trobes autoodi? ¿Estem millor o pitjor?

Quan comences a ser conscient que tens una llengua que té una tradició mil·lenària i que formes part d’eixa tradició, i que la ignores i que la necessites conèixer, heretes una consciència. Perquè jo sempre dic que els valencians venim d’una tradició d’oblits. Ens han pegat tantes pallisses col·lectivament, que la gent s’ha fet covarda i no vol clavar-se en baralles. Pense de vegades que creu que les té perdudes.

¿La de la llengua és una batalla perduda?

No vull opinar, perquè l’esperança i el futur no se sap. Si el valencià mor, poden morir centenars de llengües arreu del món, fins i tot el castellà, que es pot convertir en un patuès de l’anglés.

Parlaves abans dels valencians col·lectivament. ¿Què som? Dius en el llibre que «un poble de vençuts que només recorden derrotes». Un «poble de conversos». ¿Som un poble sense una identitat clara?

La tenim, però no la volem.

¿Per què?

Perquè ens pegaran, ens tancaran, ens apallissaran, ens afusellaran. Mira el moment actual. Jo no pensava tornar a veure amb quin atreviment l’extrema dreta diu el que diu i com nosaltres callem. ¿Per què callem?

¿Perquè tenim por de tornar al passat?

Ells no tenen por. Els importa una bleda si són constitucionals, anticonstitucionals o el que siga. Tenen la tradició del poder. Nosaltres, la resistència, però no armada, perquè si no, tens totes les de perdre.

¿Millor que la resistència siga només intel·lectual?

Però no ser submís i covard, sinó ser qui ets. Som com som ‘i punto’. No li peguem més voltes. Portem cent anys discutint si són verdes o madures. Som idiotes. ¿En cent anys no li trobem una resposta?

Ara estem en un moment on políticament es fomenta la divergència lingüística. Des del poder polític s’intenta segregar i dir que el valencià es una llengua diferent. ¿Tot són ones?

Volen eliminar-te, però no volen tindre mala consciència, perquè voldria dir que s’han autoeliminat. És l’autoodi del que parlaves abans. Esperen que et muires de mort natural i hi ha que es posen nerviosos i han creat un conflicte que no saben resoldre. El més important és que eixa llengua està viva. Tu i jo estem parlant ara. Mira, hi ha un poema de Teodor Llorente.

El teu estimat poeta Teodor Llorente.

El reivindique molt perquè m’emociona, es diu ‘El mal ensomni’. Hi ha al final una velleta que està cantant una cançó de bressol al seu net. Ella està morint. I en eixe moment el poeta acaba dient «Dolça llengua dels meus avis. Jo no vull creure en la mort». Encara m’emocione… Doncs això és el que ens diuen uns: ¿per què seguim en una llengua que ningú no usa...? Ara bé, durant els darrers 50 anys, per ser positiu, i és un mèrit de la nostra generació, hem creat una llengua culta, una llengua que serveix per a tot, amb una gent preparada intel·lectualment i artísticament. Això és estar viu. Això és una llengua viva. Una llengua romànica costa molt de matar. El que passa és que ara hi ha una extrema dreta que va a per tots aquells que són els seus contraris.

¿La gent de casa bona estima més el valencià que abans? Ho dic pel comentari que fas en el llibre de la teua primera visita a Barcelona.

Abans ací es canviava de llengua com de pis. La gent del poble se n’anava a la ciutat i es disfressava i que no se li notara que fora de poble. Aleshores, a les criades, se’ls parlava en valencià, perquè quedara clar que era de poble. Jo el primer dia que vaig anar a Barcelona amb el pare, estàvem dinant en una casa burgesa, i allí tot el món parlava català, menys Donya Teresina, que quan es dirigia a la minyona li parlava castellà. Eixe dia vaig rebre una lliçó de sociologia molt clara. Els rols es giraven. Les senyores ací es pensaven que eren més senyores si parlaven castellà i allà era al revés. Allà el català tenia prestigi perquè estaven contents d’haver-se fet rics amb la seua faena. Era molt d’una època.

¿I ara?

Ara ens està passant que per primera vegada sentim cançons modernes dites en la llengua que parlem. I això és un trasbals emotiu molt fort. Ens han creat un conflicte d’una cosa que entre nosaltres no ha sigut mai un conflicte. M’ha ocupat molt la sintetització entre llengua popular i culta per a construir una llengua literària que no resulte aliena al lector i que tinga diferents nivells. Per això em molesta tant aquella gent que li encanta discutir.

¿I tot el nostre fet diferencial hortofructícola s’ha anat per l’aire en els últims 50 anys?

Sí, i em preocupa molt i és una mostra més d’eixe autoodi o desmemòria del llaurador. No hem sabut crear una tradició literària. Tota la meua generació som la plusvàlua de la taronja. Hem estudiat i hem viatjat gràcies a la taronja. I fa pena pensar la incapacitat que la societat valenciana ha tingut de no saber mostrar que ha suposat la taronja en la vida civil, social i cultural.

Parles en passat, com un món que ha desaparegut.

Que està agonitzant. Igual m’equivoque. No soc un economista, però m’he criat rebolcat en muntanyes de pomes d’or (taronges). Eixe és el món de la meua infantesa. No sé els diners en què s’han invertit.

Sí sabem que va vindre el turisme massiu i de seguida un urbanisme depredador.

Depredador i ignorant. No va ser així al principi, al menys en Gandia, el que conec, on comencen imitant Marsella: edificis de tres plantes i luxe. Després naix una nova generació d’especuladors que d’arquitectura no en volen saber, només compten bitllets.

¿El canvi climàtic i el debat del negacionisme t’afecta?

Abans els llauradors deien ‘l’aigua per on passa banya’. Ara portem l’aigua empresonada al servei de la vida pública. Tenim unes comoditats impossibles d’imaginar. Fem un consum d’aigua que no sé per quant multiplica el que abans podia fer-se. Ningú no ens diu els milions de litres d’aigua contaminada que tirem a la mar, perquè el turisme és la gran font d’ingressos i amb això estem podrint el Mediterrani: no hi ha carranquets a la vora ni res. Ara és una mar morta, calenta. És a dir, és una evidència el canvi climàtic. Una altra cosa és l’ús ideològic que en puguen fer uns i altres i la mania actual d’exagerar.

Exagerar és una dèria actual?

És una neurosi. Per a anar tots als psiquiatres. Perquè la repetició sistemàtica d’una notícia per conscienciar, diuen, és perquè darrere hi ha uns interessos. Quan era xiquet hi havia mil tipus de formigues, i de granotes. Ocells ací encara n’hi han, però en molts llocs ja no se’n veuen amb la varietat que se’n veien. Tot això forma part d’aquest procés d’autoodi. Si tu no estimes la teua llengua, la cultura, la teua tradició, el teu país, el teu paisatge, el teu món, la teua memòria..., si tu no saps valorar el que tens, ho tires al fem. I sàpies que estàs tirant al fem la teua vida.

¿La solució és decréixer, anar cap enrere?

La solució, si jo la tinguera... No ho sé. Ho veig molt malament. Sóc un privilegiat. ¿Qui és conscient que darrere d’un aparell com eixe [toca el telèfon mòbil] estem destruint tant?

Les terres rares, de les que es parla ara.

A vegades em fa pensar. Si els optimistes de la revolució industrial, que feien poemes al ferrocarril, veieren en què s’està convertint el món, què dirien. Per altra banda, clar, en molts aspectes hem millorat.

Vivim molt més temps.

Jo en soc un exemple. Jo portaria 40 anys mort si no fóra pels avanços tecnològics de la ciència. Ara, hui en dia el problema són aquestes maquinetes perverses [els mòbils], que són la pura perversió, perquè a molta gent li fan creure que això és la realitat, i això és la realitat que uns volen que tu entenguis com a realitat. És com la IA.

La IA també escriurà articles.

Això li costarà més. Mals articles serà més fàcil. I mala poesia.

Però sobretot és que ja no mirem a la finestra.

Li fas més cas als aparells que al que tens davant de la teua pròpia vida. I això sí que és una malaltia. Jo crec que vivim en una societat malalta, però és la que tenim.

¿I com anem d’intel·lectuals en aquesta terra? ¿Els trobes a faltar?

No és que no hi haja gent que escriga bé, és que a cada u l’han tancat en una gàbia. El problema ara és com comparteixes els coneixements, quan cadascú el que vol és tindre la raó i imposar-se en el mercat a l’altre. És la mentalitat. Vam riure de Trump, però veurem Gaza convertit en un ‘ressort’. Ho veurem.

¿Aquesta pau és una solució mercantil?

Ara tot és festa i en dos dies el drama ja no existirà. Vivim l’instant, no es donen compte, i tampoc no cal donar-se compte, perquè la vida és això. A la gent el que li dic és ‘viviu’. És l’únic que teniu. Viviu, sentiu, patiu quan toque. Llegiu la Bíblia si voleu i vos ho diran els antics, perquè és l’únic que tens. Perdre tota la vida per a guanyar molts diners sempre ho he trobat una idiotada, perquè guanyaràs molts diners, però hauràs perdut la vida guanyant-los. La pandèmia som nosaltres. Som una espècie a extingir. Quan un animal es fa una plaga, acaba autodevorant-se. I el món que ens dibuixen és una elit que fabricarà fills en fàbriques de disseny i una robòtica humanoide o esclavista que treballarà per a l’elit.

¿Tot és liberalisme?

Ni això. Tant de bo foren els liberals del XIX. És pitjor.

¿Autoritarisme?

És un feixisme amb corbata. No com el tenim pintat amb uniforme militar, alçant el braç i cantant el Cara al sol. Crec en les elits. Com les avantguardes, són necessàries, perquè fan avançar la humanitat. Ara, si el que es genera és una mentalitat perversa, hi ha una malaltia. I es diuen cristians! ¿Què tenen de cristians? Pura retòrica. Com la dels que es diuen comunistes. És un bla bla, bla. És la sensació que tinc des de la meua soledat, he sigut sempre molt individualista.

Almenys podem obrir la finestra i menjar de tant en tant una paella.

La paella és una cosa sagrada, no és una broma, perquè fas rogle, una expressió que només en valencià es pot entendre. L’important és viure. Viu. Viu acceptant i disfrutant. I desitjant i volent, i amb tota la complexitat que té la vida. Algú dirà: això què vol dir? Ai! Jo què sé.

Suscríbete para seguir leyendo