‘Sine querela’? La culpa en Joan Lluís Vives

Sempre m’ha semblat revelador que Joan Lluís Vives triara com a lema ‘Sine querela’. Si l’emperador August utilitzava ‘Festina lente’, divisa que també va adoptar Erasme, Vives va fer seu aquell ‘Sense queixa’, on expressava la idea d’acceptar la vida i les seues dificultats amb serenitat i resignació, sense lamentacions innecessàries. Una màxima que sembla brollar de l’estoïcisme més pur, i que posada al costat del ‘Festina lente’ d’Erasme, hi ressona quasi com una rèplica.

Per això, m’ha semblat molt oportú que Francesc-X. Blay Meseguer emprara aquest lema per a titular la seua narració biogràfica sobre Vives: Sine querela. Memòries (apòcrifes) de Joan Lluís Vives (ed. Afers). Blay és un gran especialista en l’obra vivista, i anteriorment ja havia publicat un volum molt complet de pensaments del filòsof valencià, Sentències de Joan Lluís Vives (Universitat d’Alacant) i té en premsa un altre interessant estudi titulat Joan Lluís Vives i l’amistat. Una aproximació a l’entorn del filòsof (IAM). Per tant, aquesta biografia novel·lada té un indubtable interès, no sols per l’arriscada aposta de donar veu al filòsof, sinó també per la seguretat amb què l’autor empra les influències vivistes, com Erasme, Guillaume Budé o Frans van Craneveldt. De fet, el llibre s’inicia amb una carta a Craneveldt, on li lliura el manuscrit autobiogràfic, que ha escrit en «la meua dolça parla valenciana», amb la intenció que el custodie i a la seua mort, junt amb la seua esposa Margarita, decidisquen si és apropiat o no la seua publicació.

El punt d’arrancada d’aquesta autobiografia apòcrifa és, per tant, molt seductor. I Blay de seguida aconsegueix trobar el to literari, cosa veritablement difícil i admirable. Això fa que el llibre es llegesca amb interès i que a poc a poc anem endinsant-nos en la seua espectacular història vital, que no és una altra que la de l’humanisme del segle XVI, amb Thomas More o Erasme de Rotterdam com a grans caps de colla. Si bé More va escriure Utopia i Erasme l’Elogi de la follia, Vives no va arribar a publicar cap obra amb un impacte comparable; però, malgrat això, sens dubte és un humanista del seu nivell, i la seua trajectòria ofereix moments veritablement fascinants, com ara l’estada a la cort anglesa d’Enric VIII. Així doncs, i per matisar un poc aquesta ficció literària, l’autor de vegades abusa de les enumeracions i de les referències, fet que pot dificultar una mica la lectura, i hauria estat interessant incorporar-hi més el diàleg o l’estil epistolar per dotar el relat de més dinamisme.

I, tanmateix, llevat d’aquest apunt menor de caràcter literari, Francesc Blay ha realitzat un excel·lent treball de divulgació sobre la vida del filòsof valencià, que —tal com assenyala Francesc Pérez Moragón en l’extensa introducció— era el propòsit principal. I el resultat és un Vives ple de dubtes i de remordiments. A l’inici del llibre diu: «No me’n queixe (sine querela); accepte el que la providència m’ha enviat». Aquesta acceptació o resignació resulta encara més admirable si considerem que son pare fou condemnat per la Inquisició i cremat viu, acusat de judaïtzant, i que, anys després de la mort de sa mare, les despulles d’aquesta foren profanades, exhumades i, finalment, reduïdes a cendres en plena plaça pública. En aquest sentit, Blay novel·la els dubtes del filòsof quan la seua família li prega reiteradament que acudisca des de Flandes a València, per tal de salvar la vida de son pare. Finalment, va emprendre el viatge cap a València, i va decidir fer-lo per mar, per evitar França i els perills de la guerra. Però passant per Anglaterra s’hi va aturar. I escriu Vives, segons Blay: «Sempre m’ha quedat el dubte, ben dolorós per a mi, de si, malgrat tot, hauria d’haver-me presentat a València i tocar totes les portes que haguera tingut a l’abast; però no ho vaig fer i aquesta espineta l’he portat sempre al cor».

Aquesta espineta? Caram! Vives va témer caure en mans de la Inquisició, i malgrat que el procés a son pare va durar dos llargs anys, amb tortures incloses, no va reunir prou valor per a viatjar a València. En realitat, aleshores ja era una personalitat a Europa, i fins i tot li havien proposat la càtedra a Alcalá de Henares que havia ocupat Nebrija, i el duc d’Alba li havia ofert entrar de preceptor dels seus fills. És a dir, estava molt ben relacionat. I escriu Blay, excusant l’absència de Vives: «L’espectacle era esborronador: un cadafal, muntons de llenya encesa i els condemnats cridant de dolor davant d’una plaça plena de curiosos, però també de parents i amics que sofrien en silenci tanta crueltat. No puc llevar-me del cap com degueren patir el meu pare, l’àvia i dues ties més quan, en un auto públic de 1524, van ser cremats». Allò és més que una espineta, o fins i tot que una espina...

Per això, sempre he pensat que el cridaner ‘Sine querela’ de Vives era una manera d’arraconar aquells pensaments tan dolorosos. Una forma de continuar endavant, de mirar al futur, i de foragitar de la seua ment aquell passat tan dramàtic. Una mena d’amulet contra la memòria: quan va abandonar els seus a la seua terrible dissort.

Suscríbete para seguir leyendo