Una batalla contra els valencians: un diagnòstic incòmode

No gaire sovint el títol i el subtítol d’una obra concentren tanta informació i d’una manera tan clara com en l’esplèndid llibre de Vicent Flor que tinc a les mans. De fet, jo m’atreviria a agrupar-los en un de sol de manera que em sembla que explicaria encara millor no sols de què va el llibre, sinó què ha passat al País Valencià durant els darrers cinquanta o seixanta anys. La meva proposta fora aquesta: Una batalla per la cultura contra la llengua dels valencians. O més condensat encara: Una batalla contra la cultura dels valencians. O, senzillament: Una batalla contra els valencians. Perquè del que es tracta, en el fons, és de mostrar el procés de desintegració d’un col·lectiu humà, el nostre, constituït sobre la base d’uns elements culturals ben concrets.

Com ben detalladament explica Flor en l’apartat corresponent, els textos de Contra la llengua dels valencians. Una batalla per la cultura provenen d’una part inèdita de la seva tesi doctoral, L’anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del discurs del blaverisme —l’Editorial Afers en va editar magníficament el cos principal en Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana (2012, reedició de 2022)— i d’una sèrie d’investigacions publicades inicialment en revistes acadèmiques entre 2010 i 2018. Tot això, amb una posada al dia de dades que situen totes les anàlisis en el moment actual.

El context polític que vivim al País Valencià no és gaire propici per a les tesis que defensa Flor —és la manera més suau que he trobat de dir-ho. Els atacs contra la llengua i contra la identitat dels valencians han arribat a situacions extremes, fins al punt que, per exemple, des del Consell de la Generalitat s’ha arremès contra una institució estatutària que polítics de la mateixa corda van impulsar sota els auspicis d’Eduardo Zaplana, a la darreria del segle passat: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Potser per això Flor hi emfatitza el to reivindicatiu, fins i tot combatiu. No s’està, tampoc, d’acusar amb nom i cognoms determinats personatges que històricament han impulsat campanyes espanyolistes disfressades —o sense disfressar— de defensa de la valencianitat. El secessionisme lingüístic ha estat la pota principal de lluita contra les tesis fusterianes, acompanyat d’altres aspectes simbòlics, com ara el nom del territori, la bandera i l’himne, que Flor també estudia, sempre amb ulls de sociòleg i politòleg que no amaga la seva ideologia —ja em perdonareu que sigui tan categòric: els sociòlegs que posicionen el seu discurs en paràmetres d’apoliticisme l’únic que intenten és enganyar-nos. Al darrere hi ha, segons Flor, un supremacisme cultural espanyol.

Un dels elements clau del llibre és la voluntat de Flor de fer veure la situació a aquells que no en són conscients o que no en volen ser conscients, que jo diria que són, malauradament, una gran part dels nostres conciutadans. I ja em perdonareu el lleuger to condescendent d’aquesta afirmació, però és que no el puc evitar. «Contra la llengua dels valencians és un conjunt d’anàlisis i de reflexions que inviten, doncs, a impugnar l’statu quo actual i, en concret, a posar en dubte com és d’acollidor el Regne d’Espanya envers una part significativa de les persones que hi viuen», afirma Flor ja en les pàgines introductòries del llibre.

La de Flor és, sens dubte, una anàlisi dura —perquè la realitat és dura i pot arribar a ser-ho encara més— però no pessimista. Al darrere hi ha una voluntat de despertar la consciència cívica dels valencians. Només si som capaços de copsar el punt del qual partim, aconseguirem caminar cap als objectius que ens proposem. El procés no serà fàcil: els canvis socials mai no ho són. Però és que les coses que valen la pena no se’ns solen oferir sense esforç. Aquest és, potser, el gran valor del llibre: transformar la lucidesa en compromís i el diagnòstic en esperança.

He somiat tantes vegades un país en què llibres com el de Flor no calguessin… Com que soc utòpic, continuaré pensant que algun dia això serà possible. Només espero que no sigui perquè hem desaparegut del tot.

Suscríbete para seguir leyendo