Ànima d'haiduc

Désig de ser un indi és una de les petites faules de Kafka que més m’agraden. Ser un pellroja i cavalcar a través del vent, sense esperons, sense regnes, en llibertat. Llegint les històries d’haiducs del romanès Panait Istrati (Brăila,1884 - Bucarest, 1935) he recordat aquesta faula. La memòria fa que la lectura sempre siga un joc de matrioixques.

Els haiducs eren una mena de bandolers que, als Balcans, defensaven els pobres i lluitaven contra els rics i els invasors turcs en nom de la llibertat. Molt prompte passaren a la literatura com a personatges llegendaris, encara que no són els únics a les lletres universals. La literatura està plena de bandolers i corsaris alliberadors, com Robin Hood o Serrallonga. Herois que lluiten contra l’opressió en defensa de la pròpia identitat, la igualtat i la justícia social. Mai sobra recordar-ho fent ús d’un arravatament romàntic en el més pur estil Lord Byron, sobretot ara que ser lliure i lluitar per una societat igualitària defensant la justícia i la dignitat humana s’han convertit en trets vintage. Vist el panorama, no ens ha d’estranyar que cresquen els populismes i el feixisme.

De tant en tant, m’acoste a les literatures balcàniques. Visite autors com Ivo Andric, Ismaïl Kadaré o Mircea Cărtărescu que, tot i que gaudeixen de certa presència en el mercat internacional, no acaben de traure el cap davant del cànon de les literatures occidentals dominants, com els passa a totes les literatures de les llengües minoritàries. La cultura és una realitat holística en la qual tot és un tot i no una suma de parts. En una realitat multicultural com la que vivim, la literatura, parafrasejant l’inici de l’Acta Constitutiva de PEN Internacional, no hauria de conèixer fronteres, però aquestes, intencionades o no, malauradament existeixen.

Per a trencar les fronteres literàries necessitem les traduccions perquè no sols connecten diferents idiomes, sinó perquè faciliten la comunicació i l’intercanvi d’idees, qüestions indispensables per a ser crítics i cosmopolites. Sense les traduccions moltes literatures estarien condemnades al silenci i el món, com és obvi, restaria incomplet i empobrit culturalment. D’açò encara no s’han adonat alguns responsables en l’àmbit políticament fragmentat de la literatura catalana, malgrat els esforços d’algunes institucions. Traduïm a la nostra llengua minoritzada, però els nostres autors no són traduïts a altres llengües majoritàries, al menys en la mateixa proporció. ¿Per què els escriptors valencians que escriuen en català no estan traduïts a l’anglès, francès, italià, alemany o, simplement, al castellà? Aquest drama és fruit d’una política cultural nefasta que arrosseguem des de fa anys i que ha produït una sobreabundància de mediocritat i una flagrant carestia d’intel·lectuals. Tot escriptor ha de tenir un compromís intel·lectual amb la societat, però ara tot són fotos de saraus endogàmics. Des de l’estoïcisme més brutal ens hem acostumat a no pintar fava i a perdre identitat. Per això cal ser un Lord Byron bidireccional, cap a dins i cap a fora, amb ànima d’haiduc, perquè, com deia Joan Fuster, tota política -cultural, afegisc jo- que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. A més, estan les enveges, el favoritisme i el nepotisme que exerceixen el món acadèmic, la crítica literària, el mercat i les institucions públiques. Interessos, la majoria de les vegades extraliteraris, que fan molt de mal a la literatura perquè és aquesta la que menys els importa.

La llibertat de l’indi, l’esperit d’haiduc i l’apassionament de Byron m’han vingut al cap llegint Istrati, el gran condemnat a l’ostracisme de la literatura balcànica. Un proscrit més de les lletres universals. ¡Què difícil és escriure en llibertat quan vius en mans de circumstàncies alienes i subjectives! Gràcies Cal Carré. Gràcies Antònia Carré per posar a l’abast del lector català l’obra d’aquest romanès universal fora de modes i pressions. Gràcies Anna Casassas per les traduccions. La literatura serveix per a intercanviar idees, per a créixer culturalment, per crear conflictes, no per a nodrir l’ego i adreçar-se a lectors panxacontents. Istrati m’ha portat a la reflexió sobre el compromís de la literatura amb la societat. Ho reitere.

Aventurer, poliglot -parlava romanès, grec, turc i francès, llengua que va aprendre de manera autodidacta-, Istrati va ser un haiduc de cor, sempre perseguint la llibertat i reivindicant els drets dels treballadors, com ho demostren els nombrosos articles que va publicar en la premsa. Fill d’una bugadera romanesa i un contrabandista grec, va exercir els oficis més peregrins mentre viatjava sense passaport per Egipte, Síria, Líban, Grècia i Itàlia. El 1913 s’instal·la a París i, com a pacifista, es posiciona contra la I Guerra Mundial. Tres anys després, ja amb passaport, viatja a Suïssa, on va rebre amb entusiasme la Revolució d’Octubre perquè li va fer albirar un nou món igualitari per a les classes desfavorides.

El 1924 publica Kyra Kyralina, que serà el llibre més venut a França eixe any, èxit que li farà guanyar-se el qualificat del Gorki dels Balcans, mentre la crítica també el compara amb Jack London, Joseph Conrad i Rudyard Kipling. Afí al règim bolxevic, va tornar a Romania el 1924, any que es prohibeix el partit comunista. Al ser un autor d’èxit a Europa, és considerat al seu país un agent perillós procedent d’Occident, provocant la seua arribada enveges i controvèrsies entre els escriptors romanesos que mai havien creuat el Danubi amb les seues obres. El 1927, amb l’escriptor grec Nikos Kazantzakis, l’autor de Zorba, el grec, viatja a la Unió Soviètica. Fidel a l’estalinisme, molt prompte manifestarà les discrepàncies amb l’URSS per les purgues i el maltractament que pateixen els treballadors soviètics. Aquest posicionament farà que siga rebutjat per molts intel·lectuals d’esquerra, especialment francesos, que el cancel·len. El 1929 torna a Romania i adopta certes posicions nacionalistes i lliberals al considerar l’estalinisme com una modalitat del feixisme. Aquesta postura farà que ara siga criticat pels escriptors i la premsa romanesa d’esquerres. El 1935 mor a Bucarest proscrit per uns i per altres, sense valorar la seua qualitat literària. Oblidat durant més de 35 anys, no serà rehabilitat al seu país fins el 1970. Autor de 25 títols escrits en francès, alguns en versió romanesa signada pel propi Istrati, està traduït a més de 30 llengües. Cal Carré està publicant algunes de les delicioses obres protagonitzades per Adrià Zograffi, l’alter ego de l’autor, com Els haiducs, La domnitza de Snagov, Mikhail i Quan surt el sol.

Llegint Istrati he pensat en la dificultat de ser lliure i tenir una consciència critica. Com escriu a La domnitza de Snagov, és dur enfrontar-se «a la bèstia parladora, la que supera el bou en resistència i el conill en fecunditat». Però sempre hem d’estar disposats a plantar cara als monstres per a demostrar-nos que som vius, tot i que hem de tenir molta cura de les revolucions passives que ens parlava Gramsci. No mai hem de deixar de ser Lord Byron. La paraula i la dialèctica sempre són bones armes per a lluitar contra la misèria i les desigualtats, per a cavalcar a través del vent i en llibertat com els indis, malgrat que hi ha moltes persones que viuen com els tres simis savis de la cultura oriental. Sovint em pregunte si no veure, no parlar i no escoltar són signes de saviesa. Afortunadament, encara som molts els haiducs.

Suscríbete para seguir leyendo