El colonialisme espanyol sota la lupa

Que jo sàpiga, el colonialisme espanyol no ha generat una producció literària gaire abundant, com a mínim en l’àmbit de la literatura catalana. És per això que podríem considerar que Final d’imperi, de Xavier Serra, és una mena d’excepció. De fet, és una excepció doble, perquè el llibre inclou dues narracions, localitzades, respectivament, a les Filipines i a Califòrnia. Malgrat la distància física, tots dos relats tenen bastants punts en comú, a banda, òbviament, del fet colonial. Per exemple, la duresa del dia a dia, la interacció amb els nadius, més o menys assimilats, la voluntat d’evangelització, però, sobretot, la sensació de decadència, de trobar-se al final d’un procés, tot i que en estadis diferents. També, part de la concepció narrativa.

Un dels grans reptes de la novel·la històrica és mantenir la intriga del relat, quan el lector ja sap, per poc que sigui un lector informat, què passarà. No és fàcil i Serra ho aconsegueix amb mestria i, a més a més, ho fa, bàsicament, sense invencions. L’altre element extremadament atractiu d’aquest llibre és que no se centra en els grans personatges de la història, que hi apareixen només quan són necessaris, sinó en persones comunes, de classe baixa, situades en un context molt diferent a aquell del qual provenen. Hi ha, per tant, aquells elements de la intrahistòria que ens resulten tan pròxims, en aquest cas, una quotidianitat trasplantada a terres llunyanes. La història dels grans esdeveniments —allò que alguns en dirien la història en majúscules, un terme que a mi sempre m’ha semblat una relativa estupidesa: pobres majúscules i minúscules— ens apareix filtrada a través dels ulls humils de dos personatges reals que n’han deixat constància escrita. Serra ens obre una petita finestra que ens serveix per a observar un fragment de la història.

Ilustración de Andreu Vicedo

Aquest llibre és del tot exportable, però té una característica que, com a lectors valencians, ens el fa especialment pròxim. Els personatges sobre els quals pivoten els textos han nascut a casa nostra. Anem a pams, però. L’obra pren el títol del primer relat —personalment, hauria evitat la confusió donant un títol específic al relat i reservant Final d’imperi per al conjunt, però és una qüestió de gustos molt col·lateral. Joaquim Bonet va néixer a Gandia però havia viscut sempre a Ondara, el poble de sa mare. Té poc més de vint anys quan el 4 de gener del 1889 embarca com a infant de marina camí de les Filipines al vapor Santo Domingo, de la naviliera del marquès de Comillas —potser us sona: Jacint Verdaguer va ser capellà de vaixell en aquesta companyia i després el marquès el va contractar com a capellà domèstic; li va dedicar l’Atlàntida. Bonet passarà tres anys i mig fora de casa i deixarà constància del que hi va viure en un quadern, on també farà algunes il·lustracions amb aquarel·les.

L’estada del frare Lluís Sales a Califòrnia va ser força més llarga: gairebé vint anys. Fill d’un sabater, va néixer el 1745 a València. El van batejar Pasqual Josep Manuel Vicent Joan, però va prendre el nom de Lluís en honor de sant Lluís Beltran quan va ingressar al convent de Predicadors de València. Com Bonet, Sales també escrivia una mena de dietari. Part del que va viure, que ell considerava «uns fets extraordinaris», queda resumit en el fragment següent:

Havia sobreviscut a un naufragi, a les fletxes i les pedrades dels kumeyaays, a les febres i al desert, a l’assetjament d’una fragata britànica enmig de l’oceà… Havia conegut el virrei Bucareli el 1771, quan arribà a Mèxic, i el comte de Revillagigedo, quan el deixaren anar-se’n, l’any 1790. Entremig, hi havia hagut uns altres cinc virreis. S’havien estès les missions a Califòrnia i, a la fi, s’havia provocat un conflicte amb els britànics per unes terres que, en tres segles, els espanyols no s’havien molestat a colonitzar, i en les quals l’única riquesa que es cercava eren les pells de les llúdries marines.

Un dels aspectes que em sembla que dona més valor al llibre és la visió que Serra ens ofereix, sense posicionaments a favor d’un bàndol o de l’altre —o dels altres, perquè sovint hi ha més de dos bàndols—, sense herois ni antiherois. Aquests testimonis relativament anònims del colonialisme espanyol a les Filipines i a Califòrnia transformen la història en matèria literària. Al final del volum trobareu una nota en què Serra ens informa de les fonts bibliogràfiques que l’han inspirat i que us permetran ampliar la mirada. Si llavors voleu ser objectius o no, això ja és cosa vostra.

Suscríbete para seguir leyendo