L’escriptora forta com el drago

L’any 1993, poc després que haguera rebut el Premi de les Lletres Valencianes, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar l’escriptora Maria Beneyto per a la revista El Temps. Jo acabava d’arribar d’un viatge a les Illes Canàries, a Tenerife, on havia visitat una atracció turística molt particular: el drago mil·lenari d’Icod de los Vinos. Tenia, doncs, molt present la forma torturada d’aquell arbre misteriós considerat com el vestigi d’un passat remot dotat de propietats màgiques. Per això, en sortir al balcó del pis de l’Eixample valencià on vivia l’escriptora per tal que el fotògraf aprofitara aquella càlida llum d’estiu, vaig identificar de seguida l’arbret que creixia en un cossiol de pedra: era menut però no semblava fràgil, el seu tronc es dividia en branques retorçudes d’on sorgien unes fulles llargues i dures com llances. Era un drago, un minidrago si voleu, però un drago. «El vaig dur de Canàries, molt xicotet, i ara mira com s’ha fet», em va aclarir l’autora. Maria Beneyto havia viatjat a l’arxipèlag canari en els anys 50, convidada per un grup d’escriptors que volia conèixer-la i animar-la a participar en les revistes literàries que publicaven. Maria Beneyto era aleshores una autora coneguda i requerida, un referent de la poesia, tant en castellà, com en català, però pocs anys després el seu nom desapareixeria dels suplements culturals, de les ressenyes literàries i de les llistes d’autors premiats. Es va convertir en una escriptora gairebé desconeguda fins al punt que les seues obres eren difícils de trobar.

En aquella entrevista, Maria Beneyto, elegant, discreta però enèrgica, lamentava aquell ostracisme que l’havia apartat del món literari, però no de la seua vocació absoluta: l’escriptura. Què va passar? La mateixa Beneyto confessava que havia pagat cara la seua fidelitat a un estil realista que en els anys 70 del segle passat molts consideraven passat de moda. L’any 1977 havia publicat el poemari Vidre ferit de sang, Premi Ausiàs March, i a partir d’ací... el silenci. Fins al 1993, l’any d’aquella entrevista en què, entre antologies i noves obres, cinc llibres seus arribaven al públic. Maria Beneyto no havia deixat d’escriure, malgrat les dificultats i la incomprensió que va patir, també, per publicar en castellà i català, i per escriure a més, prosa i vers. Educada en castellà, havia fet del valencià també la seua llengua literària, gràcies a l’influx dels germans Casp, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. Potser, més que poeta realista -com ella s’etiquetava- Maria Beneyto era, com deia Fuster del poeta de Burjassot, una poeta «de realitats», unes realitats presentades amb un treball formal acurat i un lirisme evocador. La seua denúncia de les condicions de vida dels més desfavorits, dels oblidats i apartats pel sistema -pobres, vells...- era contundent, però la forma d’expressar-la no oblidava mai el valor estètic de l’escriptura.

Aquell revival de la seua figura va ser efímer, quan Maria Beneyto va morir, l’any 2011, la seua obra tornava a ser difícil de trobar en les llibreries. Estudiosos i erudits parlaven del valor i la qualitat dels seus llibres, però aquells estudis semblaven treballs d’arqueologia efectuats sobre obres oblidades. I no obstant, Maria Beneyto torna, ara de la mà de l’Acadèmica Valenciana de la Llengua que ha tingut la magnífica idea de proclamar-la Escriptora de l’Any 2025. L’efemèride torna a dur el seu nom als volums crítics però, sobretot, ha propiciat reedicions i descobriments, com ara el de la novel·la inèdita Al límit de l’absurd. Lectures, exposicions i homenatges demostren no sols la qualitat i la potència de l’obra de Maria Beneyto, sinó també la seua total vigència. Ara sí, tenim a l’abast la seua obra. Llegim-la, és el millor homenatge que podem fer a una escriptora valenta, irreductible. Llegim per exemple la versió valenciana de la seua novel·la El riu ve crescut, publicada molt oportunament per Drassana i Alfons el Magnànim. Una novel·la dura sobre les riuades que assolen periòdicament el territori de l’horta de València i les seues poblacions. Ara que fa un any el fang i la mort ens colpejaren com mai i que la ignomínia s’instal·là al Palau de la Generalitat, la seua lectura ens descobrirà que molt poques coses hi ha de noves sota el sol.

Maria Beneyto torna, en realitat no se’n va anar; com el drago, resistia adversitats per a continuar creixent, a poc a poc, sense aturar-se.

Suscríbete para seguir leyendo