La resistència de Maria Beneyto

Maria Beneyto és una de les veus decisives de la literatura valenciana del segle XX. Ho és perquè, en un temps advers, va convertir l’escriptura en un espai d’afirmació personal i col·lectiva: afirmació de llengua, de territori i de subjecte femení. Escriure en valencià, i fer-ho per a contar la realitat valenciana —la ciutat de València, la memòria de la guerra, les cases i els oficis, les relacions que sostenen la vida—, fou per a Beneyto una tria estètica i ètica. En el marc del franquisme, aquesta tria tenia un valor doblement subversiu: lingüístic, perquè dignificava una llengua menystinguda i sotmesa; i, polític, perquè ho feia des d’una mirada de dona que no volia demanar permís per existir literàriament.

La seua poesia s’ha definit sovint com a íntima i senzilla. I és cert. La dicció és neta. La música és discreta. Les imatges sorgeixen del quotidià. Però, darrere d’aquesta sobrietat hi ha una enorme exigència formal i una consciència molt clara del que vol dir elevar l’experiència comuna —el cos que pateix o desitja, el gest domèstic, la llum d’un carrer, la cicatriu de la guerra— a matèria poètica. Beneyto transforma el domèstic en un camp de sentit. Allò que la tradició relegava a l’àmbit privat (les cures, les pors, la gestió de les pèrdues) es torna llenguatge noble i, per tant, polític. La seua és una poesia que escolta i que fa lloc. Es una poesia que, sense estridències, resisteix.

Aquesta manera de polititzar la intimitat té conseqüències fondes. En primer lloc, construeix un ‘jo’ femení autònom, capaç d’explicar-se sense haver de traduir-se a categories alienes. En segon lloc, articula una memòria on les dones no són comparses del dolor col·lectiu, sinó subjectes: mares, filles, vídues, treballadores, lectores, amigues. I, finalment, restitueix el cos —amb la seua fragilitat i força— com a lloc de coneixement. El cos ferit, el desig que incomoda, la malaltia o l’angoixa no apareixen com a temes ‘privats’, sinó com a finestres per on entra la història i el temps que ens toca viure.

Beneyto, a més, reivindica la llengua valenciana amb una naturalitat que és, alhora, afirmació i cura. No hi ha programa pamfletari. Hi ha una pràctica sostinguda d’escriure el món en valencià i d’explorar-ne les possibilitats expressives. Així, el poema esdevé una manera d’ordenar l’experiència i de donar-li espessor simbòlica. Aquesta fidelitat a la llengua pròpia s’entén millor si recordem el context. La dictadura no només imposava una visió unitària de l’Estat i de la cultura, sinó que assignava a les dones un lloc jurídicament i socialment subordinat als hòmens. Per això, en l’obra de Beneyto, la defensa de la llengua i l’emancipació simbòlica de les dones es toquen. Dir el món en valencià i dir-lo amb veu de dona és un mateix gest d’alliberament.

La seua aportació no es limita a la poesia. En la narrativa, la novel·la La dona forta constitueix un moment clau. Allà, Beneyto dona cos a un espai de sororitat i d’autoorganització femenina —un club on les dones parlen, pensen i imaginen futurs— que, en el context del franquisme, resulta d’una audàcia notable. La novel·la no cerca consignes, sinó que mostra vitals concretes que s’alcen contra els rols imposats, que experimenten formes d’autonomia econòmica, afectiva i intel·lectual, i que tramen complicitats per fer possible una vida més lliure. Aquesta dimensió coral complementa la lírica intimista. Si el poema ordena el jo, la novel·la posa en escena el nosaltres.

Arribats a 2025, la lectura de Beneyto guanya una nova capa de sentit. Vivim —ací i arreu— un retorn de discursos negacionistes sobre la igualtat de gènere, sovint amplificats per actors polítics de dreta radical i per una part d’hòmens que, davant l’avenç de l’emancipació femenina, reaccionen amb por o ressentiment. En aquest clima, la literatura de Beneyto no és només patrimoni: és eina. Ho és perquè aporta allò que la polarització tendeix a erosionar: complexitat, matís i humanitat. On alguns simplifiquen —negant violències estructurals o reduint la discussió a eslògans—, Beneyto posa noms i rostres. Dirigeix la mirada al pes de la memòria, la feina invisible, el dolor i el desig que no caben en caricatures. On alguns busquen uniformitat, ella ofereix diversitat d’experiències femenines i una llengua capaç de sostenir-les.

El valor cívic d’aquesta obra hui és múltiple. En primer lloc, recordar que l’emancipació de les dones no és un caprici recent, sinó un procés llarg i arrelat en pràctiques concretes - llegir, organitzar-se, cuidar-se, parlar en veu alta, escriure des de si mateixes-. Beneyto hi participa amb una poètica de la constància. Poema a poema, llibre a llibre, va obrint llocs on ser dona no implique renunciar a la complexitat. En segon lloc, la seua obra convida a deixar de tindre por - por a les paraules, a les diferències, a perdre privilegis -. En La dona forta, el club no és un búnquer, sinó que és una finestra. Aquesta finestra continua sent necessària en un 2025 on les xarxes i el soroll mediàtic fabriquen enemics imaginaris i teories del greuge.

En tercer lloc, Beneyto ens recorda que l’emancipació necessita llenguatge. Sense paraules per a dir el que passa, sense imatges que dignifiquen el quotidià, sense una memòria que ens situe, la llibertat queda en eslògans. La seua senzillesa no és renúncia, sinó que és la tria d’una claredat que fa lloc a qui llig, que no expulsa. Aquesta claredat és políticament poderosa perquè torna intel·ligible allò que alguns prefereixen negar o ridiculitzar.

També el vincle amb València i amb la realitat valenciana és decisiu el 2025. En temps de globalitzacions apresurades i d’identitats mercantilitzades, el seu arrelament no és folklorisme, sinó criteri, com és mirar el món des d’un lloc, amb una llengua concreta i uns conflictes concrets, per tal de fer preguntes que importen a tothom. La ciutat que apareix en els seus versos —carn de memòria, espai ferit però viu— és una ciutat habitable. Es una ciutat que es pot narrar i, per tant, transformar. Aquesta mirada encara ens interpel·la quan discutim sobre barris expulsats pel turisme, sobre treballs de cura invisibles o sobre com repartim la vulnerabilitat. Com mostra El riu ve crescut (1959), ambientada en les riuades de 1949 i 1957 a València, la ciutat vulnerable que hi retrata ens ajuda hui a pensar episodis com la dana de 2024 i entendre el nostre territori.

Llegir Beneyto ara mateix és també una proposta pedagògica. A l’aula o en clubs de lectura, la seua poesia permet treballar la llengua des de la sensibilitat i el pensament crític: el pes d’un adjectiu, el gir d’una imatge, l’eco d’un vers en la pròpia experiència. I la seua narrativa obri debats sobre autonomia, sororitat, desigualtat i llibertats sense reduir-los a consignes. Contràriament al que alguns voldrien, l’educació no s’empobreix quan parla de gènere, sinó que s’enriqueix perquè aprèn a nombrar el món amb precisió i respecte. Beneyto és una aliada en aquest aprenentatge.

Des d’un punt de vista estrictament literari, la seua obra resisteix el pas del temps. No depèn de circumstàncies puntuals. La precisió de la llengua, la mesura del ritme, la intel·ligència amb què disposa imatges recurrents (la llum, el vidre, la ferida, el silenci, la ciutat) fan que torne a dir-nos coses noves en cada lectura. I, tanmateix, la circumstància importa. Saber que aquells llibres es van escriure quan la llei i els costums relegaven les dones a la dependència reforça la força d’aquesta veu avançada al seu temps. L’avantguarda de Beneyto no és efectista; és ètica. Es una avançada en el reconeixement de subjectivitats que aleshores el discurs hegemònic no sabia —o no volia— escoltar.

Si hui alguns discursos neguen l’existència mateixa de les desigualtats de gènere, o caricaturitzen el feminisme com una amenaça, Beneyto ofereix una altra via. Defensa fer-se càrrec de la realitat sense ressentiment, amb fermesa i amb bellesa. Ni ingenuïtat ni cinisme: lucidesa. La seua obra demostra que la dignitat no necessita grandiloqüència i que la llibertat pot parlar en veu baixa i arribar més lluny. Per això, posar-la en valor el 2025 no és sols un homenatge, sinó que és una política cultural necessària, que abraça llegir-la, reeditar-la, treballar-la a les escoles, situar-la al costat d’altres autores valencianes i mediterrànies que, com ella, han anat obrint camí.

En resum, l’aportació de Maria Beneyto com a escriptora valenciana i com a dona es pot dir així: va fer lloc. Va fer lloc perquè el valencià fos llengua d’alta poesia i de memòria compartida; perquè el cos i la casa deixaren de ser pretextos per al silenci i es tornaren coneixement; perquè la ciutat es poguera veure amb ulls no submissos; perquè les dones trobaren en la literatura no sols miralls, sinó finestres. En temps de dictadura, això va ser una forma d’emancipació. Hui, en temps de negacionisme, continua sent una brúixola. Llegir Beneyto és, encara hui, una manera de resistir amb precisió, amb tendresa i amb sentit.

Suscríbete para seguir leyendo