Bromera, Cometa Halley

Des que Paquita la del Barrio va cantar per primera vegada en públic la cançó Rata de dos patas, mai fins ara la paraula rata havia tingut una dignitat tan alta com el dia que vam escoltar els familiars d’algunes de les víctimes de la dana anomenant així l’aleshores president de la Generalitat; un moment que el va situar, directament, en la claveguera política, passant de mantenir un escenari impossible a una realitat insostenible.

L’autèntic art neix sempre del malestar. Fins i tot quan es tracta la felicitat, hi ha sempre una inevitable fuga cap a la malenconia i el desordre. El veritable art ens permet modificar el dolor en emoció, com ho va fer la cantant mexicana creant una bellíssima obra d’art a partir d’un lèxic difícil de digerir.

Davant la situació que estem vivint, a mi pocs actes socials m’emocionen. I intente evitar-los tant com puc. Si hi vaig és a desgana, i en la majoria de casos acabe dient-me a mi mateixa o a qui tinc al costat la meua frase més cèlebre: hauríem d’haver-nos quedat a casa. Però la setmana passada va haver-hi una excepció: l’entrega dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira, que coincidia amb els quaranta anys del naixement de l’editorial Bromera. Al teatre de la ciutat, tot era una celebració, i faltaven hores per encabir els records de quatre dècades d’història. I jo, per molts motius, aquell dia estava feliç.

L’editorial Bromera es va crear l’any que vaig néixer. I, des d’aleshores, sempre m’ha acompanyat. Vaig créixer amb els volums d’El Micalet Galàctic, i vaig anar fent-me gran a mesura que els lloms de la seua col·lecció anaven canviant de color a la prestatgeria de casa segons progressava en la lectura. Ja d’adolescent, vaig passar a entrar en el mar de la col·lecció Espurna, a les obres de Pasqual Alapont i els seus Menjaré bollicaos per tu per arribar, definitivament, a surfejar ones atlàntiques: la col·lecció l’Eclèctica i, en lletres d’or, les pàgines de Ferran Torrent.

Totes les meues edats es poden distribuir pels colors d’uns llibres en una prestatgeria. I crec que poques editorials com Bromera poden resseguir pas a pas la vida d’algú, la formació lectora de tants i tants joves al País Valencià, sense oblidar el paper que ha jugat, tant l’editorial com la fundació que duu el seu nom, d’exercir de Conselleria d’Educació quan ací, durant tantes dècades en el darrer mig segle, ha estat desmantellada.

A mi, amb Bromera, m’han passat algunes de les coses més boniques de la meua vida. Fins i tot delictes prescrits que enyore d’una forma escandalosa. Quan estudiava l’ESO em presentava als concursos adolescents que convocava l’editorial. Escrivia poemes, els repartia entre els companys de classe, i ens presentàvem als concursos amb noms diferents. El tracte era que si guanyava el poema que jo havia presentat amb el meu nom, els diners del premi me’ls quedava íntegrament jo. Si, per contra, guanyava el poema que havia presentat un company de classe amb el seu nom, anàvem a mitges. Un any els vam guanyar tots, i davant la sospita per part de l’editorial que tots havien eixit del mateix centre educatiu, la meua mestra, Mercè Sarrió, em va portar a un despatx per disculpar-me per telèfon amb dos senyors: un es deia Josep Gregori. L’altre, Jeremies Barberà. Els vaig demanar perdó. Que no tornaria a passar. Pocs anys més tard, Josep Gregori seria el meu editor. Mai no li vaig dir que ja en aquella trucada jo ja sabia que quan fora gran publicaria amb ell a Bromera.

Divendres passat l’emoció va ser immensa. Una gala conduïda amb un humor intel·ligentíssim de la mà de Maria Juan, construïa pas a pas un edifici de quatre dècades, i entre el públic, autors, lectors, mestres, veïns, autoritats, amics, periodistes, membres de la Fundació i treballadors de l’editorial, incloent la recent i flamant incorporació de Susanna Lliberós. I dalt l’escenari, dos discursos èpics, valents i memorables. Un d’ells, de la mà de Sandra Capsir, que en les seues paraules estel·lars va evidenciar que Bromera és un cometa Halley enmig del cel. Lliure, brillant, feliç, de dimensions planetàries però d’una altra galàxia, com el Micalet.

Parlant del cometa Halley, també entren en aquesta feliç constel·lació les últimes setmanes de treball d’aquest periòdic que és, per a mi, una forma de casa. L’orgull que he sentit pel rigor, la fermesa i la contundència en què han actuat els seus periodistes en la seua tasca diària davant la responsabilitat amb la ciutadania i el dret a la veritat, m’omple d’esperança; de saber que la dignitat d’unes víctimes i la professionalitat d’uns periodistes poden fer caure governants d’un país. Tampoc és estrany: a dia de hui, la distància entre el cometa Halley i una claveguera és de cinc milions de quilòmetres.

Suscríbete para seguir leyendo