La memòria valencianista a través de la premsa

La gènesi d’aquest llibre cal situar-la en 2013, quan la Fundació Irla va inaugurar a València l’exposició itinerant El valencianisme republicà. 1837-1977 i alhora va posar en marxa el web memoriavalencianista.cat, que recull més de 500 entrades biogràfiques i una hemeroteca digital amb un bon nombre de publicacions històriques.

La Fundació Irla va voler anar més enllà i, l’any 2019, a través de l’Àrea de Periodisme de la Universitat de València, dirigida aleshores pel catedràtic Josep-Luís Goméz Mompart, ens va proposar l’elaboració d’una obra que recollira la producció de la premsa valencianista produïda entre 1837 –aparició del periòdic El Mole– i 1977, any en què se celebraven les primeres eleccions legislatives lliures des de temps de la II República i que marcarien la transició democràtica.

Vam enllestir molt il·lusionats el projecte ja que l’objectiu era ultrapassar el que s’havia publicat fins ara referent a la premsa en valencià i actualitzar amb les màximes dades possibles l’empremta del valencianisme en la premsa escrita de paper. Per confeccionar el llibre vam visitar i investigar en 117 arxius públics, biblioteques municipals i universitàries, hemeroteques, centres educatius, museus, associacions i arxius particulars del País Valencià, Catalunya, Madrid, Navarra, Amsterdam i Perpinyà. El llibre es reforça igualment amb més de 300 referències bibliogràfiques i documents.

L’impulsor de l’edició, Josep Vall –director de la Fundació Irla– ha materialitzat de manera clara un projecte que finalment s’ha fet realitat. I al qual s’han unit la Universitat d’Alacant, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València. Els prologuistes del llibre, Josep Lluís Gómez Mompart i Joan Manuel Tresserras, de la Universitat de València i Universitat Autònoma de Barcelona, respectivament, qualifiquen l’obra d’exhaustiva, precisa i rigorosa. I afirmen el següent: «La història de la comunicació explica l’evolució global de les societats a partir de l’organització de la producció comunicativa. La premsa valencianista, 1837-1977 ho expressa perfectament. En els continguts i les imatges o il·lustracions».

De fet, el resultat que trobaran els lectors i lectores és la petjada que durant 140 anys han deixat publicacions periòdiques que, en tot o en part, han emprat el valencià. Fan un total de 448 capçaleres, de les quals 423 es van editar al País Valencià –on hi destaca la ciutat de València, amb 283 periòdics–, mentre que 25 van ser nàixer a ciutats com ara Barcelona, Buenos Aires, Ciutat de Mèxic, Córdoba, Madrid, Montevideo, París, Rosario, Santiago de Xile i São Paulo.

Estructura i metodologia

Els autors hem elaborat fitxes hemerogràfiques de 448 capçaleres, ordenades cronològicament a partir de la seua data d’aparició. Cada fitxa està encapçalada pel nom del periòdic, l’any d’inici i la població d’edició, completat amb dades tècniques pautades (editor, director, redactors, col·laboradors, impremta, periodicitat, format, tipologia i tendència i localització), juntament amb una petita història de la publicació dins del context històric en què va veure la llum.

Altrament, en la part final, incorporem un estudi bibliomètric amb taules de tots els periòdics per llocs d’edició, matèries, periodicitat i duració i aparició per períodes històrics. A més d’un índex alfabètic de publicacions i un índex onomàstics. Incorporem, a més, informació de 79 periòdics referenciats a diferents obres de recerca sobre premsa, dels quals no se’n conserven exemplars, s’han extraviat o bé es hi són en col·leccions particulars que han desaparegut. Esperem que futures estudis o donacions permeten continuar descobrint aquestes capçaleres.

Valencianismes diversos

El criteri principal emprat és l’ús preferent però no exclusiu del valencià. La major part de les revistes són escrites en la llengua pròpia, però n’hi ha bilingües i altres que, per condicionants socials o polítics, són majoritàriament o totalment escrites en castellà i fins i tot una en portugués. Hem aplicat una visió flexible del valencianisme. Ho expliquem en la introducció ‘Valencianismes i valencianitat en la premsa escrita de paper’. Partint del fet que el valencianisme no sempre ha estat polític i cultural, mostrem com s’han manifestat els diversos valencianismes i maneres de sentir-se valencià. Quasi un segle i mig de premsa en què el valencià va ser prohibit com a llengua oficial i sovint perseguit en règims polítics diferents.

El resultat és un compendi històric del valencianisme a través de la premsa, entès com el conjunt d’idees, llibres, publicacions, entitats, iniciatives, fets i personatges que, des de mitjan segle XIX, han reivindicat la identitat pròpia del poble valencià i, en especial, la recuperació i l’ús de l’idioma compartit amb la resta de territoris de llengua catalana. Evidentment, el valencianisme té bastants colors plens de matisos.

La força de la premsa satírica

Les publicacions predominants són les satíriques (125). Una premsa bastant plural ja que hi ha liberal progressista, carlista, liberal conservadora, republicana i de sàtira social. La seua història ha estat un camí tortuós de repressions i represes, amb editors decidits com Josep Maria Bonilla, Josep Bernat i Baldoví, Jaume Peyró i Dauder, Constantí Llombart, Manuel Lluch Soler o Vicent Miquel Carceller. I amb publicacions valentes com El Mole, L’Ametrallaora Carlista, La Farsa, Á la piu..., El Palleter, El Roder, El Escarpidor, L’Ordinari, El Cullerot, El Tio Nelo, El Pare Mulet, El Bou Solt o La Traca (1912-1938), l’únic periòdic de masses de tota la historia del periodisme en valencià ja que arribà a traure 500.000 exemplars en 1937.

Valencianisme festiu i d’exili

Altres maneres de valencianisme es reflecteix en les revistes festives i les que plasmen la nostàlgia per la terreta editades fora de l’Estat per l’emigració i l’exili valencià, i fins i tot en les publicacions literàries i d’investigació històrica, en les quals no hi ha una identificació ideològica explícita de partit polític. Destaquen sobretot les revistes falleres, però també les dedicades a Sant Vicent Ferrer o a la Mare de Déu dels Desemparats. En elles trobem un valencianisme temperamental de vocació festiva i fervor popular. Ocupen la segona posició (75). La festa es presenta com un ritual secular d’expressió de la consciència valenciana, però llevat d’algunes excepcions –com Pensat i Fet, posem el cas– no demostren interès en la defensa de la normativització de la llengua.

Les revistes falleres reuneixen uns components diferencials: una portada de qualitat artística, els esbossos de les falles de València, literatura relacionada amb la festa, articles costumistes i humor textual i gràfic. Fent un recorregut per aquesta premsa hem pogut observar l’evolució i expansió de la festa i la transformació dels monuments fallers. En la premsa fallera d’abans de la Guerra Civil (1936-1939) escrigueren els lletraferits valencianistes més destacats del moment.

Valencianisme polític dispers

Això no obstant, el valencianisme s’ha manifestat de manera més vehement en la premsa política, que amb 70 publicacions representa el tercer grup més nombrós. Hi ha dos períodes diferenciats. El primer se situa entre 1906 i 1939. València Nova inicia en 1906 la línia de revistes valencianistes polítiques que tindran continuïtat fins a la II República, com ara Lo Crit de la Patria, Terra Valenciana, Renaiximent, Joventut Valencianista, Valencia, La Señera, Patria Nova, El Poble Valenciá, El Crit de la Muntanya, Ideal, Joventut Regionalista, Acció Valenciana, Avant, El Camí, Acció, Esquerra, El País Valencià, Timó, El Popular o L’Hora, el primer i únic diari en valencià, tot i que només va eixir tres dies de juny de 1936. Periòdics que dibuixaren les idees d’un valencianisme no nacionalista farcit de línies internes de fractura.

La segona etapa es desenvolupa entre 1962 i 1977, durant a dictadura franquista, amb l’aparició de 41 revistes clandestines compromeses amb la democràcia i la normalització lingüística i cultural del País Valencià, i la reivindicació de l’Estatut d’Autonomia. Revistes que empren les Normes de Castelló que van ser editades amb procediments modestos, com el ciclostil o multicopista, i que reflecteixen la pluralitat política existent doncs hi ha comunistes, socialistes, independentistes, carlines, republicanes, democratacristianes i llibertàries. La premsa clandestina en valencià va contribuir a la construcció de discursos de contrapoder, vinculats a idees polítiques majorment d’esquerres o al voltant de la identitat valenciana.

La intensitat de la premsa cultural

Convé també fer una mirada a la riquesa de la premsa cultural, que engloba també temàtiques de llengua, tradicions i història, així com les col·leccions literàries, les revistes escolars, sense oblidar les d’informació general i local. Les emblemàtiques Esclat, Al Vent, Sicània, València Cultural i Gorg són un exemple la resistència cultural en els anys foscos del franquisme, que obrin el camí a les agosarades revistes llegendàries de la Transició com Cal Dir, Saó, Dos y Dos i Valencia Semanal, amb la qual es conclou el llibre.

Tot això sense oblidar la contribució al valencianisme de la premsa informativa i local, de les revistes cooperativistes, agràries, sindicals i excursionistes i fins i tot el còmic en valencià, versió moderna i reminiscència de la vigorosa i popular premsa satírica del passat.

Suscríbete para seguir leyendo