Bosc endins amb bolets

Camine pel Bovalar, al terme de Vistabella del Maestrat, sota l’ombra totèmica de Penyagolosa. L’alçada esvelta dels pins negrals i el silenci espès em commouen. Cerque bolets, que és una excusa com qualsevol altra per passar l’estona. Un pit-roig es posa en una gavarrera, amb els fruits brillants, enxarolats, que són com reflexes del color vermell de l’ocellet. Fa tsit, tsit, i jo em quede embadalit veient les seues curtes revolades, caçant ves a saber quines mosquetes. La setmana passada el bosc del Bovalar era de gom a gom de boletaires, i els crits i el xivarri trencava la beatitud del lloc. Hi ha gent que sols trepitja el bosc quan arriba l’època boletaire, i que sols cull rovellons. Avui, el dia és molt més tranquil, la gernació ha marxat cap a altres indrets, i jo em dedique a badar, fotografiant bolets que no interessen ningú. Perquè la màgia de la tardor és aquesta explosió fúngica, amb les amanites, els mataparents, les rússules, els fredolics, les cama-seques, els rossinyols, els peus de rata i tants altres bolets de noms fascinants.

Bosc endins es perd la noció del temps. Perquè, en molts sentits, aquest caminar despreocupat és un regal en una època d’urgències infinites, de whatsApps apressats, de deadlines ineludibles. Allí hi ha mala cobertura, i el telèfon es queda en una butxaca, tancada amb cremallera, inútil durant un temps. En un rodal de pins, amb unes poques carrasques, apareix un grup de bolets que s’assemblen a rovellons. El fet que ningú els haja collit és simptomàtic de la seua poca vàlua gastronòmica: en realitat la seua carn és agra com un ferro. I , tanmateix, són tan bonics i delicats! Amb una olor tan afruitada! Alguns boletaires primerencs els cullen amb molta alegria, i després descobreixen l’engany, amb una desil·lusió que és directament proporcional al goig de descobrir-los. Per això, aquest pseudo-rovelló rep el nom d’enganyapastors, i pot arruïnar un cuinat de rovellons vers, de Lactarius deliciosus. El rovelló, quan el talles, sempre deixa aquella empremta rovell als dits, mostra de la seua sang noble i vigorosa. Esclata-sangs, li diuen també, amb raó.

Bosc endins és un endinsar-te dins tu mateix. Sobre unes molses creixen uns camagrocs, ja una mica passats, però amb la cama encara tesa i lluenta. El camagroc té un sabor turgent i insuperable, i cuinat amb pasta fa uns plats exquisits. Sens dubte, el rei del paladar és el cep, Boletus edulis, però aquest no creix al Bovalar, cal buscar-lo en barrancs més recòndits i amagats, sobre sòls de naturalesa àcida. Perquè Penyagolosa és un massís ple de racons, d’una diversitat inesgotable. Fa poc, Enric Roncero va publicar La cucala (Onada edicions), on recull amb la seua prosa rica i especiosa la màgia d’aquelles terres nimbades. Hi parla de tots aquells barrancs, cingles, colls i prats, i com donen lloc a un prodigi paisatgístic, a vessar d’històries de tota mena, moltes d’elles amb un realisme màgic encisador. Penyagolosa és curulla d’històries amagades i fantàstiques.

Faig algunes fotografies més. Vora els camagrocs creixen uns bolets menudets, delicats i gelatinosos. Després intentaré identificar-los en el preciós llibre Bolets del massís de Penyagolosa (Diputació de Castelló), a cura de M. Agut, J.M. Ahicart, A. Conca, C. Escrig i F. García. Entre altres autors, perquè aquest és un llibre coral (amb nou autors més), d’una excel·lent factura, amb un contingut científic molt acurat i amb unes excel·lents fotografies i infografies. Feia temps que no gaudia tant amb un llibre de natura, amb un llibre escrit i confeccionat amb tanta estima i dedicació. I on l’estudi taxonòmic, seriós i profund, s’uneix amb altres branques del saber, com ara les pàgines dedicades a la tubericultura. Com explica Rocío Moliner, autora d’aquesta part i pionera del cultiu de la trufa a Penyagolosa, antigament els masovers trobaven tòfones en les vores dels bancals quan els llauraven amb els matxos, però no els feien gens de cas, fins que varen arribar boletaires catalans interessats en «una cosa negra que surt baix de les carrasques i d’olor desagradable, i que es busca amb gossos». I així descobriren les tòfones i el seu alt valor comercial! Igualment abellidores són les pàgines finals consagrades a la gastronomia, a cura de Mari Agut Monferrer, reconeguda micòloga i cuinera, amb el títol: I ara... Què mengem?: del bosc a la taula, amb receptes de tota mena: melmelada de ceps, cama-seques arrebossades, mandonguilles de bolets, arròs melós de conill i tords amb camagrocs, fredolics i rovellons... Les possibilitats semblen infinites. Tot plegat una delícia en tots els sentits, que ennobleix encara més Penyagolosa, la més bella de totes les muntanyes del país.

Bosc endins, i no tornaries mai. El cel s’ha anat enfosquint i cauen les primeres gotes, que queden suspeses sobre la superfície dels bolets, reflectint la vida profunda del lloc. Els meteoròlegs anuncien una onada de fred polar per als dies vinents, i pense que potser, fins a la pròxima tardor, no tornaré a viure un dia com aquest. Però és precisament aquest caràcter efímer dels fongs el que confereix al passeig una bellesa continguda. Perquè bosc endins, el temps s’atura i queda per sempre en la memòria.

Suscríbete para seguir leyendo