Les darreres hores de Peset Aleixandre

Després d’un pas per la ciència-ficció amb Mater (Proa, 2023), l’obra amb la qual va guanyar el Premi Proa el 2022, i dos assaigs magnífics —Del Natural. Una història de la natura en la pintura (Proa, 2023) i La llum de les llums. Antologia de la saviesa del segle XVIII (Angle, 2025)—, Martí Domínguezretorna a l’espai narratiu en què, al meu parer, es troba més còmode i, sens dubte, excel·leix: la novel·la amb trets històrics —no sé si atrevir-me a qualificar-la de novel·la històrica. Ingrata pàtria completa la trilogia dedicada al feixisme iniciada amb La sega (2016) i continuada amb L’esperit del temps (2020), totes tres publicades en Proa.

Sempre m’ha preocupat l’estranya tendència que tenim en aquest país a oblidar les persones importants sota la capa d’homenatges en forma de noms de carrers, avingudes, hospitals i toponímia menor d’allò més variada. En aquest cas, i per centrar-nos només en la ciutat de València, tenim l’avinguda del Doctor Peset Aleixandre, l’Hospital Universitari Doctor Peset —inicialment es denominava Residència Sanitària General Sanjurjo, en homenatge al militar insurrecte— i el Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València.

Crec que els estudis acadèmics i fins i tot llibres com el de Martí Domínguez fan més justícia a les persones, però potser també és una qüestió de gustos molt personal. En tot cas, Ingrata pàtria entrarà a formar part, possiblement amb el poemari de Vicent Andrés Estellés Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (Tres i Quatre, 1979), del cos literari que hauria de permetre recuperar el record d’un dels intel·lectuals més eminents que el règim franquista va eliminar.

El plantejament narratiu de Domínguez acaba resultant extremadament colpidor: tota la novel·la se’ns presenta estrictament en primera persona, però la veu narrativa va saltant entre els diferents personatges. Els cinquanta capítols que la constitueixen es reparteixen en divuit veus, si no m’he descomptat, entre les quals hi ha des del seu advocat defensor al president del Consell de Guerra que va condemnar Peset en un segon judici, impulsat, com el primer, per professors de la Facultat de Medicina de la Universitat de València, fins a un total de quinze col·legues; el director general de Presons; treballadors de la Presó Model de València, com ara el director, un guàrdia, el metge a qui Peset va acompanyar en una darrera operació d’hèrnia abans de l’execució, un dels capellans castrenses, una monja…; l’enterrador del cementiri de Paterna encarregat de dipositar els cadàvers dels afusellats a les fosses comunes; Anita, la dona de Peset, que havia estat presidenta d’Acció Catòlica i malgrat això no el va poder salvar; algun dels companys de presidi, entre els quals hi havia l’advocat, escriptor i teòric marxista Ángel Gaos, i, especialment, els tres companys de patíbul, amb un pes predominant de Casaca, el darrer alcalde republicà de Sagunt, el tinent metge que ha de certificar la mort de Peset, a qui reconeix des del primer moment com a professor seu a la facultat, i, inevitablement, Joan Baptista Peset mateix. És, doncs, una obra de sensacions, bastida sobre punts de vista complementaris, perquè Domínguez aconsegueix ben brillantment posar-se en la pell de cadascun dels seus personatges, sovint polièdrics i amb multitud d’arestes, gens prototípics, fins al punt que de vegades l’angoixa dels guanyadors i la dels perdedors s’assembla molt, tot i que, certament, en alguns altres casos, són brutalment antagònics.

No em puc estar de reproduir els que, segons Martí Domínguez, poden haver estat els darrers pensaments de Peset:

«I allí, uns segons abans de la mort, he sentit el pes de la història, i com aquesta ho interpretarà tot, com seré judicat, com uns diran és que, i altres, clar, és clar, com uns altres inclús introduiran el fibló del dubte, alguna cosa així com que si l’han mort serà per algun motiu, i no tindran cap mena de recança, i si la tenen aquesta serà ràpidament bandejada, perquè ningú no vol estar de part dels vençuts: el vençut pesa com una llosa, com un pes mort, i és trist i punxerut, i la vida mira sempre cap als vencedors, alegres i segurs, rutilants i sorollosos, encara que siguen uns malànimes, encara que siguen uns criminals de manual. La vida bandeja el fracassat».

Ara que es compleixen cinquanta anys de la mort de Franco, cal recordar les persones insignes que el dictador va executar, sense oblidar els centenars de milers de ciutadans anònims que van tenir el mateix destí. Servirà per a completar el desig que Peset Aleixandre va expressar en la carta que va fer arribar a la seva dona i els seus fills: «Confie, segur en Déu, que algun dia la meua pàtria us retornarà el meu nom com el d’un ciutadà que mai va fer res més que servir-la complint els seus deures legals»

Suscríbete para seguir leyendo