Reivindicació de 3i4 i els Premis Octubre

No descobriré res a ningú, afirmant que l’editorial Tres i Quatre i els Premis Octubre són molt més que una editorial i uns premis. Una editorial, pensada des de bon començament, com una «estructura de país», com una eina fonamental en la lluita per la causa dels valencians i del conjunt de la nació; una incubadora d’idees i de pensadors i pensadores necessaris, per a anar farcint de cultura en català l’ermàs immens que havia llegat el franquisme.

Les divuit bombes col·locades pel feixisme tardofranquista, a la seu de l’editorial i de la llibreria Tres i Quatre (situada originàriament al carrer Pérez Bayer de València) a més a més de convertir aquest local, en un dels territoris més bombardejats després de la Segona Guerra Mundial, revelen la dimensió, involuntàriament política, d’aquesta editorial. De les bombes, mai les forces de l’ordre en trobaren cap responsable. La fermesa i la determinació que tingueren Eliseu Climent i Rosa Raga -o si ho preferiu, Rosa Raga i Eliseu Climent- per a tornar a aixecar la persiana i continuar endavant, tampoc són gens fàcils de trobar. Cal estar fets d’una pasta molt especial per a resistir i continuar amb els propòsits inspiradors de l’editorial: «Fer cultura», «Fer país». I això mateix convertia Tres i Quatre, per contrast amb la mediocritat folklorizant i el xovinisme provincià, en un poderós i solvent instrument de transformació, de modernitat i de canvi.

Aquest local va ser el punt de trobada de reunions conspiratives de l’esquerra autòctona i del nacionalisme; el bressol de propostes polítiques, socials, cíviques i també -qui ho anava a dir!- literàries. No només durant els anys de la transició, sinó també molts anys després, convertint-se en una mena de santuari d’obligada visita, per a tots els feligresos i feligreses de la parròquia progressista i nacional.

L’editorial, amb més de mil títols publicats, entre poesia, narrativa i assaig, ha procurat intel·lectuals, pensadors, escriptors i poetes per una llengua i un país en procés de recuperació dels seus trets identitaris, que han anat bastint els fonaments d’una cultura europea com si les mancances polítiques no hagueren existit. Molts altres països amb estat propi, no disposen de la producció editorial que han generat els nostres, ni l’arsenal i el bagatge ideològic, èpic i líric al qual Tres i Quatre ha contribuït a bastir. I milers de lectors, generació rere generació, durant cinc dècades, han pogut accedir i gaudir de la cultura del nostre país en la llengua pròpia. Viure -i en algunes dècades sobreviure- editant únicament en català, des de València estant, és tota una proesa; fer-ho amb el rigor i el nivell editorial -que s’ha mantingut al llarg de la seua llarga història que començà l’emblemàtic i revolucionari any 1968- frega l’heroïcitat.

Indefectiblement lligats a l’editorial nasqueren els Premis Octubre l’any 1973, tot i que cal situar els seus orígens en la iniciativa impulsada per Enric Tàrrega de crear un premi d’assaig Joan Fuster, que es lliuraria per primera vegada als locals de la Societat Coral El Micalet. El llibre premiat va ser El fet lingüístic com a fet social de Francesc Vallverdú, que editaria Edicions 62. Per problemes d’aquesta editorial, Tres i Quatre es va fer càrrec dels Premis, ampliant les modalitats al Premi Andròmina de narrativa i al premi Vicent Andrés Estellés de Poesia.

Tampoc els Premis estaven cridats a ser uns premis literaris més i prou. Al tercer any de convocatòria, el 1976, la gala de lliurament dels Premis es va cloure amb el cant, per part dels assistents, de la Internacional i els Segadors. El fet va comportar una multa de mig milió d’aquelles antigues pessetes per als organitzadors. Multa que es va pagar amb la donació d’un quadre de Tàpies i, alhora, va convertir els Premis Octubre -sense menystindre la vàlua literària dels premiats i premiades- en un esdeveniment intrínsecament polític. No seria l’única vegada que la censura política colpejava els Premis. El 1997, el govern de Zaplana, argumentant indisponibilitat dels locals de la Fira de València, on s’havien de lliurar, va impedir la celebració de la gala, contribuint, supose que indesitjadament, a fer dels Premis Octubre un esdeveniment excepcional metaliterari. Una altra multa, ara del govern Camps a Acció Cultural del País Valencià, entitat organitzadora dels Premis, per mantindre oberts els repetidors de TV3 al País Valencià, feren la gala inviable, tot i que els guardons es van lliurar igualment.

Amb aquest bagatge, els Premis Octubre no han estat mai només literatura. Ni les obres premiades, tampoc. Títols com País perplex de Josep Vicent Marqués, La via valenciana d’Ernest Lluch, Fuster portàtil de Josep Iborra, Les cendres de maig d’Ernest Garcia i Emèrit Bono, La crítica de la nació pura de Joan Francesc Mira, La pesta blava de Vicent Bello, València, 750 anys de nació catalana de Josep Guia, Euram 2010: una geografia necessària de Josep Vicent Boira, Un antídot contra l’extrema dreta d’Antoni Cruanyes o Valencians sense ADN: relats dels orígens de Ferran Garcia-Oliver, per citar-ne-ne alguns, parlen de nosaltres, els valencians, de què ser, de què fer. Escriptores com Carmelina Sánchez -Cutillas, Isa Tròlec Josep Piera, Josep Lozano, Vicent Josep Escartí, Isabel-Clara Simó, Toni Cucarella, Joan Olivares o Xavier Aliaga entre d’altres, ja formen part de les referències literàries de moltes generacions d’aquest país.

Tampoc els sopars dels Octubre han estat només uns sopars, aplegant, cada any, polítics, intel·lectuals, tele-actuals i gent d’arreu dels Països Catalans en un encontre singular i especial on s’hi havia d’estar; un termòmetre de la societat catalànica reunida, el darrer dissabte d’octubre, a la ciutat de València.

Ara, quan el moment polític ve marcat per una dreta extrema i una extrema dreta rampants, ideològicament i mediàticament armada contra la llengua i la cultura dels valencians; quan l’esquerra es mou pels camps de batalla -com diria el filòsof neerlandés Johan Cruyff- «como pollo sin cabesa», allunyada dels interessos objectius de les classes populars a qui diu representar; quan el valencianisme oficial reclama, mitjançant els seus portaveus, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per a que l’estat se’n faça càrrec de les nostres competències davant de la crisi provocada per la barrancada...Potser un espai d’encontre, de reflexió i de cultura, de política de país... com el que han suposat, durant més de cinquanta anys, els Premis Octubre, siguen més imprescindibles que mai. O tant com sempre.

No sé què oferirà el futur, ni respecte a l’editorial ni respecte als Premis Octubre. Eliseu ha complit vuitanta-cinc anys el dotze de novembre passat, i Rosa, vuitanta-quatre el setze del mateix mes. Durant més de mig segle han lliurat aquests premis i han lliurat, des d’aquesta editorial i aquests premis, una part important de la necessària batalla per la cultura. La cultura que, al País Valencià, sempre esdevé política i es converteix, per contrast, en un antídot contra aquells que, quan senten parlar d’ella, recorren a la pistola. Crec que Rosa Raga i Eliseu Climent, han complit amb escreix amb tot allò que es proposaren quan van començar amb l’editorial. I bo seria que aquesta societat els ho reconeguera. Seria una bona mostra de salut d’aquesta societat.

Suscríbete para seguir leyendo