Teodor Llorente, reivindicat

Els professors universitaris tenen dues obligacions fonamentals: fer classes i investigar. Per això mateix es diuen personal docent i investigador. És cert que cada vegada han de dedicar més part del seu temps a la gestió, a la burocràcia, però és un tema en què no m’abelleix gens ni mica entrar. La recerca, en general, es fa dins l’àmbit de la seva disciplina i per a col·legues especialistes en la matèria però també és bo que, a partir d’aquesta experiència, en facin partícip la societat —al capdavall, una universitat tancada en si mateixa no resulta gaire útil. En certa manera és el que fa Rafael Roca amb l’Antologia poètica de Teodor Llorente que acaba de publicar en l’Editorial Barcino, dins l’excel·lent col·lecció Imprescindibles, perquè les antologies ben fetes, com aquesta, tenen la virtut d’aproximar els autors al lector general.

Roca és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, especialista en literatura del segle XIX i, durant uns anys, eficient secretari de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació —veieu?, la burocràcia. La Renaixença valenciana i la seva figura cabdal, Teodor Llorente, són, de fet, el centre sobre el qual pivota la seva recerca acadèmica, tot i que, com poden comprovar els lectors que segueixen les seves columnes del Levante-EMV, sovint tracta també temes d’actualitat, que sol vincular amb perícia amb l’objecte dels seus estudis.

M’atreviria a dir que la poesia de la Renaixença és la que pitjor ha envellit si la comparem amb la d’altres períodes de la nostra literatura. No m’agradaria que se m’acusés d’autoodi, perquè faig l’afirmació des de la més estricta percepció estètica i la faig extensiva al conjunt dels autors: els temes que tracta i la manera com els tracta em sembla que queden una mica allunyats dels interessos del lector actual. Això, però, no ha de ser un obstacle perquè la coneguem en profunditat. Al cap i a la fi, sense l’esforç que van fer aquells escriptors no hauríem arribat a la producció literària actual. Cal reivindicar-la i valorar-la partint del context en què va ser produïda, com, amb molt bon criteri, fa Roca en analitzar l’obra de Teodor Llorente.

Aquesta antologia té una interessantíssima introducció en què l’autor s’acosta a la figura del poeta des de diferents vessants: el biogràfic, l’ideològic, el professional, el literari… És un personatge polièdric l’obra del qual, com molt bé apunta Roca, ha tingut una recepció ben desigual d’acord amb el moment en què s’ha llegit i els ulls crítics —especialment ideològics— amb què s’ha mirat. L’antòleg posa èmfasi, d’una banda, en la reivindicació que Llorente fa de la unitat de la llengua catalana, amb independència del nom que hi dona i del biaix apolític que vol per a la branca valenciana de la Renaixença, i, de l’altra, de la intensa relació que va tenir amb Catalunya, on, també cal dir-ho, sempre va ser rebut amb força estima, fins al punt que, com molt atentament recull Roca, se li va fer un monument dotze anys abans a Barcelona que a València.

Pel que fa a la selecció i la distribució del poemes, he de dir que és ben extensa: recull gairebé un terç de la seva producció poètica en català, quaranta-set de les cent cinquanta-una peces que va publicar. Com és habitual en les antologies d’aquest tipus, el curador busca —i puc confirmar-vos que aconsegueix— l’equilibri entre la qualitat intrínseca i la representativitat temàtica de les composicions. En aquest sentit, els blocs en què les distribueix parteix de la tríada temàtica pròpia del moviment, que connecta amb els guardons principals dels Jocs Florals i remet als trobadors medievals: Pàtria, Amor i Fe. A aquest tres blocs, Roca n’hi afegeix un de final que apel·la a «les múltiples relacions de proximitat —històrica, geogràfica, humana, cultural…— que el País Valencià, en general, i Llorente, en particular, mantenien amb Catalunya, Mallorca i Provença», amb la voluntat de remarcar, com insisteix en la introducció, aquest estret lligam.

El llibre es completa amb una bibliografia més que suficient per a aquest tipus d’edició i un glossari concebut per al lector actual, que pot trobar alienes algunes de les formes que fa servir Llorente en els seus versos. Tot plegat, ens trobem davant una obra imprescindible de qui, torno a citar Rafael Roca —amb qui combrego totalment—, és «l’escriptor més representatiu del vuit-cents valencià».

Suscríbete para seguir leyendo