El risc i el goig de recordar

Qui em coneix sap que soc un descregut no gens inclinat a l’esoterisme laic o religiós, místic o hedonista, ni tan sols per curiositat, tot i que done una certa importància a les coincidències com a llenguatge simbòlic per a interpretar una part imprevista de la vida i l’univers. Amb tant de racionalisme cal deixar sempre la porta oberta a la casualitat, on les coincidències s’amalgamen en la nostra biografia, donant girs inesperats al nostre tedi vital i creant noves sendes encara sense caminants.

La casualitat ha fet que en una mateixa setmana hagen arribat a les llibreries dues importants novetats editorials que tenen molt en comú, i no sols perquè ambdues són magnífics exemples de literatura memorialista o, més bé, de literatura del jo. Parle d’El pa dels àngels de Patti Smith i Una noia a la ciutat de Mercè Ibarz. Una mateixa acta notarial en dos diferents contextos culturals i una comuna concepció de la literatura, de contar contant-se, amb un substrat emocional -per què no filosòfic?- universal.

He afirmat en més d’una ocasió que Mercè Ibarz és una de les escriptores catalanes actuals més importants. Una escriptora que ha picat molta pedra fins a aconseguir un estil propi des de la llibertat expressiva. Una manera de narrar molt personal i difícil d’imitar. Me n’alegre pel reconeixement públic que viu actualment, les traduccions de les seues obres al castellà incloses.

No m’agraden les comparacions, però també he afirmat en algun moment que la Ibarz és la nostra Patti Smith, i no ho dic per la coincidència actual dels dos títols esmentats a la taula de novetats de les llibreries. Fa temps que ho pense i ho dic, sobretot després de llegir Labor inacabada, l’obra que tanca el seu esplèndid Tríptic de la terra, i que connecta amb M Train de la Smith. Ambdós llibres són exemples d’una literatura híbrida, transversal i íntima que fa un especial ús de les paraules i de les imatges visuals, integrant aquestes últimes no com a meres il·lustracions del text, sinó com a part indestriable de la narració. Després de llegir Una noia a la ciutat em reafirme en la homogeneïtat casual de les dues escriptores, i no només per les continues citacions que l’autora de la Franja de Ponent fa de la nord-americana.

Saidí, al Baix Cinca, i Barcelona són el camp i la ciutat que configuren la unicitat de la literatura ibarziana. Cap escriptor i escriptora actual ha reflexionat sobre el món rural contemporani com ho ha fet la Ibarz. Ara repensa la ciutat amb la mateixa claredat. «La terra m’ha fet escriptora, la ciutat m’ha donat la força per a escriure. No les he sentides mai en desacord en mi, terra i ciutat», escriu en aquestes memòries. «Escric, em penso, per aplanar les capes de memòria del cos que precedeixen, perdre-m’hi i retrobar-me. El cos ho tradueix tot, la feina és trobar la veu».

Aquestes citacions de la catalana són una declaració de principis, una poètica, que també trobem en la geografia emocional i artística de l’estatunidenca. De Chicago a un petit indret de New Jersey, i de New York a St, Clair Shores, al nord de Detroit, i de bell nou a la ciutat del Hudson. La Ibarz i la Smith fan urbà el tel·lurisme i viceversa. Però la Ibarz és la Ibarz i la Smith és la Smith. Cadascuna amb la seua veu inconfusible dins d’un mateix marc generacional i emocional, perquè la cultura, com els sentiments, no té fronteres.

Soc un lector dual convicte i confés, ho he afirmat més d’una vegada en aquesta pàgina del Posdata en abril. La casualitat ha fet que Una noia a la ciutat compartira la meua butaca i el meu temps de lectura amb Estación. Ida y vuelta de Rosa Chacel, autora que també compta amb una petita citació al llibre de la Ibarz. La de Valladolid i la de Saidí comparteixen la concepció de literatura expandida orteguiana del jo i les circumstàncies dins de la inabastabilitat, on també coincideixen amb la Virginia Woolf, tot i que desconec si la del grup de Bloomsbury va llegir Ortega.

De Mercè Ibarz a Patti Smith, Rosa Chacel, Virginia Woolf, i com no, Mercè Rodoreda i Anna Murià. I sobretot Vivian Gornick, Rebecca Solnit, Joan Didion, María Gainza, Louise Glück, Nina Berberova, Maria Zambrano i el mateix Agustí d’Hipona, entre tantes altres escriptores i escriptors. Llegir és fer constel·lacions literàries i artístiques per a descriure i interpretar el món amb nosaltres dins d’ell. Això és la cultura: coincidències fortuïtes que fan que organitzem punts de contacte entre autores i autors, entre artistes. Llegir, mirar i veure, composar i sentir, expressar i contar contant-se són formes d’interpretar interpretant-se. De descobrir el sentit, el punt de vista, la veu pròpia en una lectura infinita, on un llibre ens porta a un altre llibre i a un altre i a una altra referència visual i musical, perquè l’exclusivitat d’una única interpretació destrueix la lectura. Llegir i escriure són existir, ser-hi. I sempre s’existeix en la incertesa, afortunadament. Tot açò forma part de la constel·lació de Mercè Ibarz. Deixe la Smith per a una altra ocasió i em centre en Una noia a la ciutat, on trobem tles qüestions que he anat comentant.

Les elegies són sempre cants de vida al cim de la mort que és el mateix de la memòria. Aquest llibre memorialístic no sols és una elegia dedicada a L., el seu company de vida que va faltar fa poc, sinó també una elegia a la ciutat de Barcelona i a totes les ciutats que formen part de la nostra formació cultural, urbana, vivencial i emocional. Si una ciutat esdevé un món quan estimem a un dels seus habitants, com ens va dir Lawrence Durrell, és obvi que les elegies siguen duals, com també són els epitalamis. I aquesta és una elegia dual que esdevé epitalami. «Elegia i memòria d’imatges, temps i oblits, records, passatges i invencions que el record calla i queda una altra cosa, igual de certa o més», escriu la Ibarz en aquest llibre que no deixa de ser una mena de bildungsroman fugisser que «gira i gira [...] entre el somni i la memòria [...] que són la mateixa cosa», i que té com a eix vertebral el seu periple existencial a Barcelona, des de que arriba a la ciutat en 1971 per a estudiar a la universitat -apartada de la terra, com ens va contar a La terra retirada-, fins als nostre dies, però passant per la convivència amb L.. Una psicogeografia de l’instant i una geopolítica de les situacions, com diu l’autora. Conceptes als quals també vullc afegit el de cartografia domiciliària en la recerca d’eixa habitació pròpia woolfiana.

Cogito, ergo sum, va dir Descartes. Memini, ergo sum, va remarcar Joan-Francesc Mira. A tots dos fa cas Ibarz utilitzant la llibertat expressiva que li dona escriure en primera persona per a deixar girar la memòria -certa i falsa, ficcionada o no, però transformadora- i poder parlar parlant-se de realitats històriques i emocionals no exemptes de perill i plaer. La memòria i el pensament habiten al cor, va dir Aristòtil; els sentits són la nostra consciència, va afegir Llull, Quan el record calla, queda una altra cosa igual de certa o més, escriu la Ibarz. Feu-me cas, llegiu-la.

Suscríbete para seguir leyendo