Els hereus del Mussolini populista

Antonio Scurati (Nàpols, 1969) ha tingut l’atreviment de novel·lar la vida i la trajectòria política de Benito Mussolini en cinc volums —més de tres mil pàgines en total— publicats entre 2018 i 2025: M. Il figlio del secolo, M. L’uomo della provvidenza, M. Gli ultimi giorni dell’Europa, M. L’ora del destino i M. La fine e il principio, amb un èxit de vendes espectacular tant a Itàlia com internacionalment. He dit atreviment perquè escriure de manera novel·lada sobre algú té el risc de convertir-lo en un heroi, sobretot perquè la mitificació sol tenir més a veure amb la recepció per part dels lectors que amb el plantejament que l’autor pugui fer, i estic convençut que, per res del món, Scurati voldria contribuir a aquesta mitificació.

Narrar, contar, explicar el feixisme a través dels feixistes —i ho dic per als joves— no vol dir de cap manera adherir-se a la ideologia feixista; ans al contrari, per a mi té el significat de tractar de moure el lector italià —i no només l’italià— a passar comptes finalment amb el feixisme.

Amb la mateixa valentia, i amb la mateixa premissa antifeixista militant, afronta la reflexió sobre l’ascens de la ultradreta que estem vivint els darrers anys en Feixisme i populisme, Mussolini avui, que publiquen en coedició Afers i Raig Verd, amb traducció i epíleg de Gustau Muñoz. El text d’aquest assaig breu és —Scurati mateix ens n’informa— una reelaboració de la seva intervenció el 29 de setembre de 2022 en els Rencontres Internationales que tenen lloc anualment a Ginebra des de 1946, quan, acabada la Segona Guerra Mundial, un grup d’intel·lectuals van decidir que calia mantenir el diàleg cultural per preservar la pau. Quatre dies abans havien tingut lloc a Itàlia les eleccions generals que van encimbellar Giorgia Meloni com a primera ministra.

Scurati parteix de dues tesis que planteja de manera explícita. La primera és que els moviments, els partits i els dirigents polítics que desafien avui la democràcia parlamentària no provenen del Mussolini feixista, sinó del Mussolini populista, en un procés que ha avançat de manera subterrània durant decennis. La segona és que Mussolini no va ser només el fundador del feixisme sinó també el creador d’una manera de fer, de comunicar i de liderar políticament que avui coneixem com a populisme sobiranista. Tot això fa que la filiació dels neofeixistes actuals de vegades no sigui ni conscient, malgrat que sovint reprodueixen, com molt bé demostra i exemplifica Scurati, consignes literals del duce.

Tot seguit, estableix les sis regles que defineixen el populisme: uns preceptes, uns procediments i unes tècniques polítiques que van permetre l’ascens de Mussolini mitjançant la seducció i que també fan servir els moviments ultradretans actuals. La primera regla és «Jo soc el poble», que es completa amb «El poble soc jo», un posicionament que estigmatitza tota posició política contrària al líder perquè es concep com a contrària als interessos nacionals. D’aquesta regla, se’n deriva la segona: l’activitat del parlament, el temple de la diversitat, és una complicació inútil, un entrebanc, i es presenta com un centre de corrupció, un obstacle per a les decisions polítiques executives. La tercera regla és que el líder populista no guia les masses precedint-les, sinó seguint-les, amb la qual cosa «no té conviccions irrenunciables, no té fidelitat, no té lleialtat, no té estratègies a llarg termini» i, per tant, pot reformular-les sempre que li convingui i sempre serà guanyador. El líder populista practica la política de la por: aquesta és la quarta regla —completament contrària a l’esperança dels moviments progressistes—, que aprofita els estats d’ànim especialment baixos en temps de crisi econòmica o social. La cinquena regla és senzilla: convertir la por en odi, perquè l’odi és un sentiment actiu que fa actuar contra qui és odiat, contra l’estranger, contra el diferent… La regla final és la de la simplificació. La realitat és, per al populista feixista, ben senzilla i es pot reduir a un únic problema que cal identificar com un enemic, l’estranger invasor al qual és possible eliminar, amb la qual cosa es resol el problema.

Com podeu imaginar, tota aquesta anàlisi que us acabo de presentar, Antoni Scurati la fa aplicant-la tant a la praxi de Mussolini com a la dels populistes amb què ens toca de conviure i la va nodrint amb anècdotes personals en què se’ns mostra com el narrador experimentat que és. Tot un encert.

Cal dir, per acabar, que, malgrat la profunditat i la importància del tema tractat, aquest és un llibre de lectura àgil que, això sí, desperta la reflexió contínuament. Si el llegiu, us adonareu que no podreu deixar de comparar el que Scurati planteja amb la situació que hem viscut a l’Estat espanyol. Les semblances són nombroses, però les diferències també. Entre les més òbvies de les primeres, la repressió ferotge de la dictadura, la persecució ideològica o l’eliminació sistemàtica de l’adversari i la dissidència; entre les segones, l’arribada al poder després d’una guerra civil, la simbiosi amb la jerarquia eclesiàstica, la mort al llit del dictador o l’arribada a la democràcia mitjançant un procés controlat exhaustivament pels dirigents del règim, amb unes estructures, algunes de les quals encara perduren, que o en són filles o, directament, són les mateixes. I podeu continuar-hi.

Suscríbete para seguir leyendo