Això dels premis...

M’encanta formar part del jurat de premis. En la nostra literatura, cada any estic en alguns que van des dels més locals fins al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i en diversos camps, tot i que majoritàriament en els que pertanyen al gènere poètic. Que és el que més m’agrada perquè no només em permet fer una radiografia del que s’està escrivint, sinó també, en aquest punt de la meua vida, veure com els versos d’algú pel que vas apostar quan era pràcticament un desconegut, ara és, per exemple, un Joan Deusa.

Porte més de vint anys formant part de jurats de premis en la nostra llengua, i mai no m’haguera imaginat arribar a viure el que he presenciat en els últims mesos en alguns dels guardons més importants de la nostra literatura. Els premis sempre han de ser, segons es donen les condicions dels originals presentats en cada edició, una balança entre el llibre més excel·lent o una aposta arriscada (a vegades imperfecta), però amb llum de futur. És a dir: seguir reconeixent una trajectòria de prestigi o significar un trampolí d’oportunitats per a veus que intueixes que aniran creixent i donaran molt que parlar. Però ara, amb una freqüència que s’ha convertit en una trista normalitat, la realitat és que alguna cosa està passant perquè els majors receptors dels guardons són autors que s’han convertit en professionals dels premis. Tan professionals que, moltes vegades, els membres dels jurats hem de convertir-nos gairebé en detectius perquè no se’ns caiga literalment el pèl davant l’organisme que ens convoca, perquè molts d’aquests autors no només presenten simultàniament les obres en deu concursos alhora, sinó sota diversos títols.

L’última gran barbaritat m’ha passat fa pocs dies en un guardó de prestigi on el jurat vam premiar un professional dels premis que, anys abans, havia estat premiat amb el mateix guardó i, per un incompliment bestial de les bases, se li va haver de retirar el premi en el seu moment. D’aquestes coses el jurat sempre en té la culpa, però alguna cosa està fallant (o moltes alhora) perquè hagem arribat a aquesta situació. I tinc la sensació que, si continuem així, la situació serà irreversible. És cert que aquest perfil de caçapremis ha existit sempre, però no amb la naturalitat i l’èxit en què ara es passegen pels certàmens. Estic preocupada i fa setmanes que no pare de pensar què és el que ens està passant, sense arribar a cap conclusió que m’arribe a convèncer del tot, però sense passar per alt algunes qüestions.

En relació a altres literatures, la nostra és petita respecte al nombre de parlants que tenim i, tanmateix, deuen haver poques literatures al món amb una musculatura com la nostra, tant pel que fa a la quantitat d’editorials, de festivals literaris i, també, de premis. Més d’un miler. I amb un percentatge preferent dedicat al gènere poètic. Però el que és una fortalesa s’està convertint, si no arribem a temps de reconduir la situació, en una debilitat.

Segurament és ara el moment en què ens està venint en contra que no hi haja una balança compensada entre la quantitat de premis que tenim amb la realitat que l’acompanya, perquè hem destinat més esforços i recursos a la difusió que a la creació. Potser això explica, en part, l’esquizofrènia d’una realitat en la que un autor professional dels premis pot quasi viure anualment dels guardons i, paral·lelament, alguns dels autors més celebrats a casa nostra tinguen problemes a l’hora de jubilar-se.

S’afegeix que, a casa nostra, els autors actualment més consagrats pràcticament ja no es presenten a premis si no són alguns dels més importants que continuen mantenint el prestigi en el seu palmarès.

S’afegeix, també, la limitació del fet. Un tenista, per exemple, pot guanyar diverses vegades el Roland Garros. I això no fa més que augmentar-li el prestigi d’una carrera d’èxits. En canvi, un poeta (excepte els caçapremis) una vegada ha guanyat un premi, no s’hi torna a presentar a un mateix guardó, el que provoca que fins i tot sent un país de poetes, no hi haja poetes per a tants premis.

S’afegeix que els membres d’un jurat, per molt mal que veiem en alguna ocasió la situació a l’hora d’escollir el millor original, ens resistim a deixar-lo desert. Perquè si ja es destinen pocs diners al gènere poètic, només falta que siguem nosaltres mateixos els que anul·lem a algú aquesta possibilitat, i quan dic algú no dic només al poeta, sinó a l’editorial que hi ha al darrere, a la llibreria que ven el llibre i a la institució que convoca el premi, que necessita la fotografia.

A mi m’ha costat haver de guanyar molts premis per poder publicar a dia de hui sense premi. Fa vint anys, i amb el meu desconeixement inicial, guanyar un premi era sinònim de prestigi. Després van haver-hi uns anys que els millors poetes optaven a premis, perquè amb la complicació de l’edició de poesia, almenys t’asseguraves una publicació ràpida i en una bona editorial.

I ara, tothom fuig de la majoria de premis, deixant un oasi d’oportunitats a professionals dels guardons que fan més petita la literatura. Només son tres noms, però fan mal a tot el sistema literari. Tot i que determinats organismes que vetllen per la literatura ja fa anys que treballen pels ajuts de creació, potser caldria replantejar-se, en algun moment, reconvertir guardons en ajuts de creació. És l’única opció que els meus ulls cecs, davant de tant de desconcert, poden arribar a veure, sense saber ben bé si seria una possible solució.

Suscríbete para seguir leyendo