Fruits del centenari de Vicent Ventura

El darrer article periodístic que publicà Joan Fuster porta per títol ‘Quaranta-i-tants anys de Vicent Ventura’ i veié la llum a la revista Saó en maig de 1992. Al llarg d’un escrit entranyable –i en bona mesura autobiogràfic–, l’autor de Nosaltres, els valencians repassava la «llarga i conseqüent amistat» que, durant vora mig segle, l’havia unit a Ventura. I rememorava l’anècdota que, a finals dels anys quaranta, havia presenciat «en alguna tertúlia de café, potser en un local que es deia Club Universitario»: «Un individu de Madrid, militant rigorós de la Falange, hi feia una conferència sobre política espanyola, i un assistent, al final, li va preguntar en veu alta: ‘Oye, ¿y tú crees que Franco es falangista?’ Era Ventura, i Ventura ja desconfiava de Franco».

M’imaginava l’escena, magistralment relatada per Fuster, el dijous de la setmana passada, mentre caminava en direcció a la Sala de Juntes de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, per tal d’assistir a la presentació conjunta dels cinc volums a què ha donat fruit la commemoració del centenari del naixement de Vicent Ventura (1924-1998). Un acte tan inusual com instructiu que fou presidit per Anna Aguilar Ventura, neboda de l’homenatjat; i que les instàncies universitàries haurien de promoure amb major freqüència, ni que només siga perquè els estudiants tinguen l’oportunitat de veure en acció un pòquer d’asos del periodisme cultural i polític com el que s’hi congregà: Francesc Pérez Moragón, Adolf Beltran, Francesc Bayarri i Nel·lo Pellisser.

El primer dels llibres que s’hi presentà fou la reedició d’El País Valencià, que Ventura donà a la llum en 1978 a les icòniques Publicacions de l’Abadia de Montserrat. El volum, ara actualitzat per la Universitat Jaume I, incorpora un pròleg de Pérez Moragón en el qual s’afirma que, en origen, l’obra tenia «la pretensió de fer reviure la consciència unitària valenciana, sotmesa de feia anys a embranzides molt fortes, en les quals la divisió provincial instaurada al segle XIX es combinava amb l’impuls d’una entitat regional de contorns canviants, en què els noms Levante o Sureste designaven possibles realitats despersonalitzadores, a més d’interessos econòmics i polítics que en part procedien de velles xarxes de cacics».

El segon llibre, titulat L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista, ha sigut editat per la Institució Alfons el Magnànim; i posseeix l’encant d’oferir-nos una mena d’informe fins ara inèdit que Ventura redactà quan «encara ressonava el xerric metàl·lic dels tancs feixistes que havien recorregut les avingudes de la ciutat de València el 23 de febrer de 1981», tal com assevera Bayarri al pròleg. L’obra és el resultat d’un encàrrec «perquè posara per escrit la seua visió del valencianisme polític dels anys seixanta i setanta» que «degué disgustar a qui li havia fet la comanda». I per quin motiu? Bayarri ho té clar: el text, que parla de retallades i renúncies, «havia de desagradar, per força, el totpoderós PSOE de l’època, que en el zenit del triomf no desitjava que algú vinguera ara amb velles històries». I, en llegir-ho, una nova anècdota se’m fa present: en abril de 2024, en eixir del soterrar d’Emili Marín, Joan Lerma s’acostà a Pérez Moragón i li digué: «Ventura era un rebel». Et pour cause.

De la mateixa manera que la IAM, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua també ha volgut sumar-se al centenari amb un aplec d’imatges que porten per títol Vicent Ventura, una vida per la llibertat, que han sigut seleccionades i ordenades per Pérez Moragón. El volum –que s’estructura en quatre grans apartats: «La família», «La professió», «Les amistats» i «La política»– s’inicia amb un recorregut per la biografia de l’homenatjat i es tanca amb una «Relació d’articles periodístics del fons documental de Vicent Ventura dipositats a la Biblioteca Valenciana», en la qual s’inclouen les referències dels múltiples articles que publicà a capçaleres com ara Avui, Al Día, Canigó, Cuadernos para el Diálogo, Deia, Destino, Diario de Valencia, Diario 16, El Correo Catalán, El País, Hoja del Lunes, La Vanguardia, Levante, Noticias al Día, Tele/eXpres, Valencia Fruits i moltes més.

Per la seua banda, l’editorial Afers –tan diligentment capitanejada per Vicent Olmos– ha publicat Paraules d’un demòcrata. Entrevistes, 1960-1993, on Beltran, que n’ha sigut el curador, ofereix una molt suggeridora recopilació de vint-i-cinc intervius que varen ser publicats en diaris, llibres i revistes; i també, la transcripció de la conversa que promogué Ràdio París en 1962, quan Ventura i un grup de represaliats hi varen ser acollits després de participar en l’anomenat «contuberni de Múnic». El llibre incorpora entrevistes tan simbòliques com les que li feren: Baltasar Porcel, recollida al segon volum de Los encuentros (1969), Montserrat Roig per a la revista Serra d’Or (1973) i Amadeu Fabregat per a l’obra Partits Polítics al País Valencià (1977).

Així mateix, els textos permeten albirar quina fou l’evolució ideològica de Ventura: des de la «decantació cap al falangisme en la immediata postguerra» i «la seua adscripció al corrent dissident del règim de la mà de Dionisio Ridruejo» fins a «exercir en els seixanta ja com un socialista democràtic declarat». Quan, amb l’antifranquisme per bandera, esdevingué «un home d’acció»: un «antitotalitari, per la seua forma de pensar, d’escriure, d’actuar i de viure», en expressió de Beltran.

Sense suport oficial

El darrer dels títols és Periodisme a contracorrent, que ha vist la llum al si de l’Institut Universitari d’Estudis Socials d’Amèrica Llatina, de la Universitat d’Alacant, i ha anat a càrrec de Pellisser. El volum aplega un centenar d’articles d’opinió –de temàtiques i característiques diverses– publicats entre 1956 i 1993, i s’encapçala d’un magnífic estudi introductori en què, després de disseccionar els textos, Pellisser conclou que, malgrat haver sigut «privat molt d’hora d’exercir professionalment de periodista, limitant-li la possibilitat de desenvolupar tasques de gestió i direcció en qualsevol de les capçaleres», Ventura és, sens dubte, «un dels nostres referents del periodisme de la segona meitat del segle XX». I no sols per les característiques de la seua obra, «que abasta un grau d’especialització en els camps de l’economia i la política poc habitual a l’època», sinó per la mirada «sobre els canvis i les transformacions de la societat que li va tocar de viure. Una mirada a la vegada intuïtiva, però també documentada, sempre embolcallada per una curiositat inesgotable i un sentit de l’humor primigeni».

Per sort, i més enllà d’aquests cinc llibres, el centenari també va produir taules redones, conferències i múltiples articles de reconeixement, tal com Pérez Moragón detalla en el núm. 9 (2025) de la Revista Valenciana de Filologia i en aquest Posdata en Abril. Amb tot, no hi ha dubte que els volums més amunt consignats representen la joia de la corona d’una commemoració que, malgrat comptar amb un nul suport de l’Administració, ha sabut honorar «una d’eixes quatre o cinc persones sense les quals hauríem oblidat el nom de les coses», tal com fou proclamat en l’homenatge que, en 1992, Saó dedicà a Ventura.

Suscríbete para seguir leyendo