Josep Piera, sempre mediterrani

Entre els seguidors més fidels de la sèrie de pel·lícules Star Wars hi ha la gran discussió de si cal veure-les seguint la cronologia de la narració o la de la producció. A mi, que n’he vistes algunes més d’una vegada, especialment les estrenades durant les dècades dels setanta i els vuitanta del segle passat, però que també m’he adormit al cinema acompanyant el meu fill a veure’n alguna de les més recents, la controvèrsia m’interessa ben poc. Tanmateix, m’ha fet pensar quina deu ser la millor manera d’acostar-se a l’obra completa d’un autor. Una fora, òbviament, anar llegint-ne els llibres a mesura que van apareixent, un sistema que permet copsar l’evolució de l’autor. El que passa és que l’ordre d’edició no t’assegura que sigui l’ordre en què es van escriure, com demostren casos tan flagrants i tan pròxims com el de Vicent Andrés Estellés, amb un desgavell editorial més que antològic. Una altra fora per gèneres. La més habitual deu ser la caòtica, és a dir, anar llegint els llibres de l’autor a mesura que et cauen a les mans, assumint que necessitaríem moltes vides per a llegir tot allò que voldríem llegir o que hauríem de llegir.

És una mica el que m’ha passat a mi en el cas de Josep Piera. Al llarg dels anys he llegit bastants llibres seus, però he de reconèixer que més tard del que ho hauria d’haver fet. Si no recordo malament, el primer va ser Jo soc aquest que em dic Ausiàs March, segurament el 2001, acabat de publicar. Duia, per tant, gairebé trenta anys de retard respecte a les primeres obres de Piera. Més endavant, vaig llegir algun dels seus poemaris i part de la seva obra memorialística. Fa poc vaig llegir, i ressenyar, Ací s’acaba tot, la reedició revisada i actualitzada d’un dels seus llibres cabdals, segons el meu parer. Era el primer llibre que publicava després de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2023 i pràcticament inaugurava una nova i valenta editorial: Cap de Brot.

M’atreviria a dir que Tot són ones, que acaba de publicar l’editorial de Catarroja Afers, és el millor complement d’Ací s’acaba tot. Parteix d’una concepció diferent, però part del contingut i especialment el to són ben similars. Ramon Ramon hi ha seleccionat vuitanta-cinc articles entre els més de set-cents que Piera ha produït al llarg de més de cinquanta anys: reportatges apareguts en el setmanari El Temps entre 1994 i 1995 i articles escrits per al Levante-EMV. Els ha organitzats en cinc capítols, que tenen títols bastant descriptius perquè no necessitin gaire exegesi: ‘Som com som’, ‘El país’, ‘Enllà és ençà’, ‘Gandia, la Safor, la memòria’ i ‘La mar sempre recomença’. Són, indubtablement, una mostra de la capacitat literària —poètica, en l’accepció més àmplia del terme— que té Piera per a transmetre estima pels espais viscuts, pels escriptors llegits, pels records d’infantesa i adolescència, pels plats menjats o cuinats, per les festes dels pobles, pel camp amb els arbres i les flors, per la mar, pels grans temes de la humanitat o pels detalls insignificants que esdevenen deliciosament atractius, de vegades tot lligat amb una senzillesa i una bellesa que sorprenen, com ara ací, en què en una mateixa frase connecta mitologia grega —tradició literària, per tant— i memòria personal que acaba esdevenint col·lectiva quan assumim que els seus records també poden ser els nostres: «També a l’amada Nicòsia, a l’illa d’Afrodita, botant línies verdes invisibles i fronteres ben visibles, com de xiquet quan jugava al sambori i a mos redó esmorzava l’entrepà de formatge amb raïm, m’he sentit mediterrani».

He de dir que, per al meu gust, en el procés de revisió dels textos de cara a aquesta nova publicació, potser hauria calgut emprar la tisora per a eliminar-hi algunes repeticions, però també és ben cert que potser llavors els articles amputats haurien quedat coixos. En tot cas, és un però més que insignificant davant una obra extremadament atractiva. En els articles de Tot són ones trobem, sovint, un punt de partida de molts dels projectes editorials de Piera. De partida o d’arribada: les idees germinals, els mots ben trobats, les reflexions conclusives… És, al capdavall, un doble regal per al lector: ho van ser en el moment en què es van publicar per primera vegada en la premsa periòdica, quan es llegien de manera atomitzada, i ho tornen a ser ara, que els podem llegir tots plegats, cosa que ens permet de captar la univocitat del conjunt.

El llibre es completa amb un magnífic pròleg de Maria Josep Escrivà —sens dubte, la crítica que més i millor ha aprofundit en l’obra de Piera— que, amb un to gairebé tan poètic com el del mestre, ens ofereix dades —algunes de les quals m’he limitat a repetir en aquestes ratlles— i apreciacions que ens ajuden a acostar-nos de la millor manera possible al llibre. Els lectors habituals de Piera ja hauríeu d’anar camí de la llibreria. Els que no el coneixeu del tot hi trobareu un molt bon motiu per a començar a ser-ho.