De Bach a Goldberg: la melancolia de la capacitat

Les Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach són un avenc. Un pou sense fons, un forat negre que t’atrau irremissiblement. Regresse a elles una volta i una altra, en la versió de Glenn Gould, o en la d’András Schiff, de Lang Lang o del nostre estimat Xavier Torres. Gould cantusseja, i té una màgia especial, però a voltes és massa manierista i interfereix un poc en la prístina resolució de cada variació. Així i tot, qualsevol interpretació té la seua vigoria, el seu repte majúscul d’articular aquell univers de bellesa i saviesa. Com escriu Paul Hindemith, en Johann Sebastian Bach. Una herencia obligada, en la cuidada reedició de la Colección Clepsidra, a cura de Luis Gago, Bach és «pensament pur». I les Variacions Goldberg són la seua més exquisida culminació.

Segons ens explica Johann Nikolaus Forkel, autor de la primera biografia de Bach, aquestes variacions foren escrites per al comte Hermann Karl von Keyserling, que patia d’insomni, per tal que el seu músic de cambra Johann Gottlieb Goldberg les interpretara. Goldberg era un músic brillant, tan talentós que havia rebut el sobrenom «der Notenfresser», és a dir, «el devorador de notes». M’imagine el dia que el comte li va deixar la partitura damunt del clavecí i Johann es va posar a interpretar-la suaument, com qui obri un tresor d’incalculable valor, com qui accedeix al regne de la bellesa i de la llum. Vull imaginar-me el comte Keyserling i el pianista Goldberg, que aleshores sols tenia catorze anys, en aquella primera nit, en aquell primer moment en què varen ressonar aquelles notes sublims, i sent una emoció pura i primigènia. Perquè són de tal bellesa que escoltant-les tornes a creure en la naturalesa humana.

Bach ja era un home molt gran quan les va escriure. Es podria dir que és de les seues últimes grans obres. Havia caigut en un període de poca creativitat, amerat per una certa melancolia. Fins al punt que, dins de l’obra bachiana, les Variacions Goldberg són un fet aïllat, un producte absolutament únic i per tant com una mena d’última floració d’aquell arbre tan productiu. Bach va compondre tres grans passions, que tampoc em canse de sentir, i més ara que tenim els textos traduïts en la versió de Miquel Desclot, una obra també grandiosa (Tres passions de Bach. Ficta Edicions). O centenars de cantates, que conformen un cosmos d’universos paral·lels, si la metàfora és possible. Però les Variacions, que abans rebien el nom d’Ària amb variacions diverses, perquè naixen d’un tema que en aquest cas és una ària, que serveix de base per a les trenta variacions posteriors, són un fet aïllat i únic. El comte Keyserling va recompensar de forma generosa Bach amb un greal d’or que contenia un centenar de lluïsos d’or, l’equivalent aproximat al salari anual com a kantor de la Thomaskirche de Leipzig.

M’imagine Bach rebent aquell greal d’or, que l’ajudaria a combatre les malvestats de la vellesa, i aquell estat de desànim en què es trobava. Com escriu el també compositor Paul Hindemith, els anys següents foren de paràlisi creativa: «En el cas de Bach no cal parlar d’impotència, perquè algunes obres dels darrers deu anys mostren una potència artística mai assolida ni per ell ni per altres. Però com que la melancolia resulta innegable, podem suposar ací legítimament l’existència d’una melancolia de la capacitat, i amb això, crec, hem trobat la resposta a tots els enigmes».

Una «melancolia de la capacitat». També el «devorador de notes·, com ens explica el gran bachià Gilles Cantagrel, era un home melancòlic, capaç de passar d’una gran exaltació a períodes de desànim i autodestrucció. Fins al punt que s’especula que va destruir bona part de la seua obra. Tot i això, Bach va copiar una de les seues cantates, per a interpretar-la a la Thomaskirche. Quina glòria per a Goldberg! Quin gran reconeixement! Va morir l’any 1756, cinc anys després de Bach, i amb tan sols vint-i-vuit anys, d’una llarga malaltia («consumpció», diuen els biògrafs), que podria ser tuberculosi.

I, tanmateix, aquelles Variacions escrites per al comte Keyserling duen el nom de Goldberg i no el del comte. Alguns biògrafs actuals, com ara Christoph Wolff, han dubtat del testimoni de Forkel, adduint que Goldberg era massa jove i que aquella obra en realitat feia part d’una altra més extensa. Tant se val. Estic segur que Bach hauria estat content que la peça portara aquell nom. I és ben possible que la grandíssima complicació i bellesa d’aquestes Variacions siguen precisament degudes al fet que sabia que serien interpretades i «devorades» pel joveníssim Goldberg, que havia estat alumne seu i que ja reconeixia els seus dots extraordinaris. I de melancòlic a melancòlic, va crear aquella obra d’infinita bellesa i complexitat. Com un regal, com una ofrena, com un llegat dels Déus. Com un gran crit d’ànim. Així ho vull pensar.

Suscríbete para seguir leyendo