La llibertat de ser lliures

Vaja per davant la meua admiració incondicional per Patti Smith, a qui seguisc -més bé diria que venere- des de fa anys. La cançó Because the Night forma part de la banda sonora de la meua vida, de la mateixa manera que M Train és un llibre que m’agrada rellegir de tant en tant. La meua estimada Fina Cardona, sempre que venia al cas, em recriminava la fascinació que sentia i sent per aquesta llegenda viva. Mai vaig entendre la seua actitud, perquè l’autora de Plouen pigues no tenia cap problema ni amb el compromís cívic de la Smith ni amb el ‘punk-rock’. Era una visceralitat estètica. Amb el desendreçament personal la Cardona era implacable.

Vaig descobrir la Smith amb Horses, el transgressor àlbum que obre la versió del Gloria de Van Morrison amb versos del poema ‘Oath’ de la mateixa Patti: «Jesús va morir pels pecats d’algú, però no pels meus. Els meus pecats són meus, em pertanyen a mi». Tota una declaració de principis que la cantant recorda en cada concert i recital de poesia que fa. La llibertat de ser lliure, que deia Hannah Arendt.

Aquest treball discogràfic va aparèixer en 1975. Però, tot i que Patti Smith va actuar a Catalunya en 1976 de la mà de Gay Mercader, no el vaig descobrir fins uns anys més tard, en plena Transició. El ‘rock and roll’, amb les seues lletres contestatàries, era una de les moltes coses que no li agradaven al franquisme.

La coberta de Horses mostra la icònica foto d’una Smith andrògina i desafiant. La imatge és de Robert Mapplethorpe, que en aquell moment començava a ser conegut al nostre país. Fernando Vijande -ben relacionat amb The Factory, l’estudi d’art fundat per Andy Warhol a Nova York- va organitzar en 1984, a la seua galeria madrilenya, la primera exposició del fotògraf novaiorquès a Espanya. Dos anys més tard, poguérem gaudir de Black Flowers, la primera exposició de Mapplethorpe a la desapareguda Galeria Charpa del carrer Sorní de València.

Formats en aquella escola de la vida que va ser el Nova York d’Andy Warhol, Allen Ginsberg i William S. Burroughs, Lou Reed i The Velvet Underground, de l’art contemporani i el CBGB, Patti Smith i Robert Mapplethorpe formaren una parella d’artistes representativa de tota una època, com conta la poeta a Éramos unos niños, publicat en 2010.

Enguany celebrem el 50 aniversari de Horses i la cantant està fent una gira internacional per diferents països, entre ells el nostre. El passat setembre va actuar al Festival Temporada Alta de Girona i en octubre va donar un concert memorable al Teatro Real de Madrid. A València, cap actuació ni al Roig Arena ni a cap altre lloc. Haguera estat bé un nou concert valencià que recordara aquella mítica actuació de la tardor de 2012, al València Festival Urbà, que va dedicar als veïns i veïnes del Cabanyal i a la plataforma Salvem el Cabanyal, que aleshores lluitava contra la prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez i la destrucció del barri, com pretenia el govern de Rita Barberá. «Viejas casas de azulejos de colores, barracas de pescadores y bungalows como el mío. Estructuras frágiles que nunca podrán ser reemplazadas, solo lloradas. Como mariposas que un día simplemente desaparecen. Me uní a ellos y sentí su orgullosa ira mezclada con cierto grado de impotència. David y Goliat en Valencia». D’aquesta manera descriu Patti Smith el Cabanyal i la lluita veïnal a M. Train. L’actuació va tindre lloc a la sala Noise. Només començar, la cantant va cridar «Keep Cabanyal Alive!».

Al concert de València, la Smith va interpretar, com no, People Have the Power,  un dels temes protesta més populars dels últims 50 anys arreu del món. Escrita per ella mateixa i el seu marit Fred Sonic Smith per a l’àlbum Dream of Life, es canta a sovint en les manifestacions contra el feixisme i les polítiques neoliberals, sempre en defensa de la llibertat, la classe treballadora i els col·lectius més vulnerables. El tema va ser interpretat per 700 musics en el 35é aniversari de la caiguda del mur del Berlin. També s’ha cantant davant del Dalai Lama, en campanyes contra el canvi climàtic i en les protestes contra el genocidi de Gaza.

Em trau de polleguera que, d’un temps ençà, el PP utilitze aquest himne de protesta en els seus mítings, quan aquesta cançó manifesta la lluita contra les polítiques que defensa la formació que lidera Alberto Núñez Feijóo. Em sembla un disbarat recolzar les polítiques neoliberals pures i dures mentre es canta «the people have the power to redeem the work of fools». Igual de contradictòria em resulta l’extrema dreta cridant «Solo el pueblo salva el pueblo», eslògan dels moviments obrers a l’Amèrica Llatina en els anys 60 i 70, «El pueblo unido jamás serà vencido», cançó del grup xilè Quilapayún utilitzada originalment per a protestar contra les dictadures, i escriure en pancartes frases del Che Guevara com «es mejor morir de pie que vivir de rodillas».

Em preocupen aquestes apropiacions indegudes i em grinyolen els polítics de dretes recitant Antonio Machado, García Lorca, Miguel Hernández o Vicent Andrés Estellés, que també s’ha citat en algun discurs. ¿Quin personatge de la dreta ha defensat l’art, la llibertat i la lluita contra l’opressió?, es preguntava David Bollero en un recent article a Público. En la resposta, com diu aquest periodista, podem trobar la raó del per què utilitzen Patti Smith i no José María Pemán. És miserable que la dreta empre en benefici propi el que no és seu i s’ho reassigne.

Coincidint amb el 50 aniversari de Horses, Lumen ha fet una edició especial de Mis mejores canciones 1970-2015, un ‘coffee table book’ de la cantant i poeta que reprodueix el format i la coberta original del famós vinil. A més, també acaba d’arribar a les llibreries El pa dels àngels, un dels millors llibres de 2025 segons The New York Times. Es tracta d’un introspectiu exercici de memòria, on no falten les referències a Rimbaud i Genet, i per on bamba tota una generació d’artistes i intel·lectuals. Amb una prosa quasi poètica i amb la utilització de la fotografia com a part indestriable del discurs, la Smith ens presenta flaixos de la seua infantesa, de les gires internacionals, dels seus anys a Michigan amb el seu marit i els seus fills. Un fresc sobre la llibertat i el desig d’escriure, on aireja la seua vida privada amb una gran sinceritat, sempre fidel al seu estil. L’artista ha escrit un llibre memorialístic viu i emocionant amb buits i omissions intencionats que el lector pot omplir, si vol, amb altres títols de l’autora, com els citats Éramos unos niños i M. Train, a més de L’any del mico i Tejiendo sueños.

El pa dels àngels és un text crepuscular. Una elegia que raja vida: magnífics els paràgrafs impressionistes dedicats als trànsits i funerals de Fred Sonic Smith, Rober Mapplethorpe, Allen Ginsberg, William S. Burroughs i Susan Sontag. Un llibre que també és un cant als pares: una smithiana manifestació de la síndrome de Telèmac en la recerca del jo, d’eixe «jo soc tu» que tanca el llibre. Unes memòries on brolla el civisme i que fan el pes, com totes les memòries, perquè com diu la Smith, «els contrapesos de la vida són el secret de cada persona», i en açò, la poeta i cantant nord-americana se sembla al nostre Toni Mollà. Tot dit.

Suscríbete para seguir leyendo