Quan la bondat desafia i trenca les fronteres

Fins on jo sé, a Gavarda, el meu poble, no hi va haver assassinats ni abans ni després de la Guerra Civil Espanyola. En els moments inicials, es van cremar els sants de l’església, tret de la figura itinerant de sant Vicent Ferrer, que sembla que no va prendre foc tot d’una i li van agafar por: miracle del sant dominic per a alguns, característiques de la tela per a altres! Això sí, l’església va quedar convertida en magatzem, però la gent d’esquerra van protegir la gent de dreta quan escamots d’altres pobles venien a cercar-los per afusellar-los. Sí que va haver-hi morts al front, com ara el meu oncle Saoret, germà de mon pare, caigut el 13 d’octubre de 1938 al front del Segre. Segons que m’han contat, el seu cos va poder ser recuperat i traslladat a Gavarda amb les aportacions econòmiques d’alguna família conservadora del poble, perquè els meus avis eren més pobres que les rates. Sempre he vist una fotografia seva —semblava un xiquet— al peu de les dels meus avis quan en visitava la làpida al cementiri. La manera en què va actuar la gent que va donar suport a la república va fer que, acabada la guerra, no hi hagués represàlies per part dels que es consideraven vencedors. Tot plegat, a la creu de la victòria que hi havia a la porta de l’església, l’únic «caído por España» era José Antonio, fins al punt que jo sempre em sorprenia quan, de petit, anava a un altre poble i veia una llista més o menys llarga sota el nom del fundador de la Falange. En fi, que al meu poble no hi haver represàlies ni rancors.

Ben diferent és el que ens conta Núria Cadenes en Qui salva una vida, el llibre amb què ha guanyat el VII Premi Proa de novel·la. Les rancors hi són ben presents tot i que, certament, no són el que dominen el relat. Ans al contrari, el que hi trobem és, precisament, la bonhomia d’algunes persones, d’un bàndol i de l’altre, que ajuden coneguts i desconeguts a passar la frontera que divideix la Cerdanya entre els estats francès i espanyol. I ho fan tant durant la Guerra d’Espanya com durant la Segona Guerra Mundial. És, al capdavall, una frontera on es jugaven bona part dels valors europeus que ara mateix, posats en dubte per part d’alguns, faríem bé de reforçar. El que hi conta Cadenes es basa en fets reals, explicats en la seva nota final, que prefereixo reproduir textualment:

«El grup que ha inspirat aquesta novel·la tenia com a eixos clau dos capellans amb parròquies a banda i banda de la frontera: a Puigcerdà, en Joan Domènech (Ger, 1902 – Lleida, 1984), i, a Dorres, en Jean Ginoux (Bèucaire,1904 – Dorres, 1966). També en formaven part la família Sala (Melitó i Dolors, les seves filles i els seus fills), la família Martí, l’estudiant de medicina i futur prestigiós hematòleg i genetista antiracista, Jacques Ruffié (Limós, 1921 – 2004), la Rosita Lucas o l’escriptor Antoni Cayrol (Sallagosa, 1920 – Perpinyà, 2011), de nom poètic Jordi-Pere Cerdà, entre més persones coratjoses que espero que s’hi sentin igualment representades».

Cadenes estructura la novel·la en capítols presentats temporalment en dues categories: uns, amb datacions que van del 1943 al 1950, sense ordre cronològic; altres, identificats amb un «abans», que es remunten fins a la Guerra Civil. Estilísticament, l’autora fa un treball acuradíssim en la descripció del paisatge, en el tractament psicològic dels personatges i fins i tot en la incorporació dels trets dialectals característics del català septentrional propi de la zona.

És un llibre dur, molt dur —«La guerra d’ara li semblava una continuació de l’anterior, com si fossin filles de la mateixa perversió», ens diu Cadenes sobre un dels personatges més tendres de la novel·la—, amb poques concessions al benestar del lector, més enllà de fer que s’adoni que de tant en tant l’espècie humana genera persones que són capaces de jugar-se la vida per ajudar el proïsme independentment de la ideologia i sense esperar res a canvi. La majoria dels personatges són persones ordinàries que actuen de manera heroica.

Qui salva una vida requereix una lectura pausada, conscient, activa. Sovint té salts temporals fins i tot dins d’un mateix capítol o d’una mateixa seqüència narrativa i, sempre, en la línia habitual de la producció de Cadenes, un tractament dels diàlegs i dels pensaments inserits sense marques tipogràfiques en el cos narratiu. De vegades, hi ha moments, episodis o reflexions simplement embastats, suggerits, que el lector ha de completar. El conjunt embolcalla en una atmosfera en què és més important el que se sent que el que s’entén. Si esteu disposats a fer aquest esforç, us trobareu davant un llibre madur, rodó, impactant, imprescindible, us adonareu que viure és prendre partit, que estimar-se està per damunt de les creences i fareu immortals, amb el vostre record, els personatges que transiten per aquesta novel·la, que bé que ho mereixen.

Suscríbete para seguir leyendo