El desamor sense màscares

Itinerario. Poesía de amor y desamor és un poemari imprescindible per a entendre els anys finals de la vida de Maria Beneyto. Una vegada més i com ja ho va fer amb els poemes inèdits en Poesia completa 1947-2007 (2008), i les novel·les Regreso a la ciudad del mar (2019) i La invasión (2025), Rosa María Rodríguez Magda rescata una part de l’obra inèdita de l’escriptora que completa la seua trajectòria literària, però també biogràfica, ja que aquests poemes són testimoni descarnat dels canvis en la relació amorosa que va mantindre durant tretze anys amb el poeta José Albi.

La tradició de la poesia de desamor és tan antiga com la de l’amor, i en aquest recull Beneyto explora el temes que la recorren: la pèrdua i el dolor que acompanya l’amargor de la separació de l’amat, la nostàlgia que s’endinsa en la memòria d’un amor idealitzat, l’esfereïdora soledat que l’embolcalla després de la ruptura i, tal vegada el més important, el llenguatge poètic com a mètode catàrtic, sanador d’una identitat fragmentada per la desil·lusió i la desesperança.

Per primera vegada en tota la seua producció poètica i narrativa, Beneyto es mostra sense màscares i construeix un jo poètic que, sense cap pudor, és projecció fidel del jo biogràfic enfonsat en un tràgic estat d’incomprensió i abandonament. Rodríguez Magda ens ofereix una excel·lent introducció en què explica el principi de l’amistat entre els dos poetes, les raons del trencament i l’estructura tripartida en què ha dividit els poemes que Beneyto li va deixar en custòdia.

En la primera part, recupera el llibre Itinerario que la poeta pensava incloure el 2005 en la Poesia completa, però que després va desestimar per temor a empitjorar els malentesos amb els fills d’Albi. Els poemes traspuen ambivalència afectiva i parlen del punyent record que evoquen els paisatges compartits, de la incomprensió per haver-se acostat a un home per a estrenar la soledat, de la lluita, que acaba en fracàs davant les imposicions castradores d’un amant que només accepta la feminitat submisa («Tú me has querido débil siempre»), de la gelosia i desigs de revenja de l’home que no suporta l’excel·lència de la companya i que la converteix en una rival –«la presuntuosa»– que ha d’abatre per a poder ser ell, a més de la dolorosa contradicció en què s’instal·la: «Yo negando a mi vida su camino / trazado».

La segona part inclou Poemas contigo. Davant del retret que Albi li feia el 1967 per la inexistència d’una poesia amorosa en els seus versos, una dolguda Beneyto es va llançar a escriure aquests poemes en la dècada dels 90, aquests poemes quan la relació entre els dos passava d’amistat literària a una relació íntima. Apareix ací la constatació de la diferència entre els dos amants («desde la esquina de mis muchos mayos, / saludo a tus octubres»); els esforços de la poeta per mostrar la nuesa de l’ànima i deixar de ser una desconeguda; les experiències compartides en diversos viatges, l’estupor per la incapacitat de deslligar-se del menyspreu de l’amant que fa «de mi huida el gran regreso»; el perdó gratuït que ofereix a l’home que ara és «isla huérfana del agua» per a tancar les ferides; i l’esperança dipositada en la poesia com a únic camí que ha de seguir qui sobrevisca a la mort per a perpetuar el vincle amorós entre els dos.

Poemas d’amor y desamor, el recull que apareix en la tercera part, són quasi totes peces escrites durant el 2005, tot i que algunes recuperades d’anys passats, en què, com explica Rodríguez Magda, Beneyto es debat entre la nostàlgia de sentir que s’ha acabat la relació, la decepció i la lucidesa davant d’una relació en què s’ha sentit manipulada, forçada a donar la imatge atenta i abnegada de la dona que ja no vol ser, i els compassius i frustrats intents de reconciliació d’una amant que es diu «la perdonadora» davant l’espectre d’una mort propera («no te me mueras, odiándome, si llegas / a la meta más pronto»). Com la poeta uruguaiana Idea Vilariño va expressar en el seu famós poema ‘Ya no’ (1957), inspirat en la seua atzarosa relació amb Juan Carlos Onetti, en els poemes d’aquesta part, Beneyto es despulla l’ànima i en fa un nu integral on el ressentiment passa revista als greuges contra l’amant, esmentats en poemes anteriors, però ara amb una esbalaïdora cruesa.

En aquests poemes Beneyto demostra que, a través de la pèrdua més traumàtica, és capaç d’examinar la seua existència i endinsar-se, com no havia fet mai, en l’exploració de la ferida com a instrument poètic de construcció i, més important encara, de transformació salvífica. Una vegada més, però ara sense complexos i amb una enlluernadora sinceritat, la poeta poa versos del sofriment que significa l’amor perdut i d’un rebuig que l’ha deixada en la més insidiosa intempèrie, i demostra que el camí de la curació passa per la poesia. En definitiva, Itinerario, gràcies a Rosa María Rodríguez Magda i a la seua magnífica edició, recupera parcel·les ignotes de la fèrtil obra i del final de la vida de Maria Beneyto fins ara ocultes.

Suscríbete para seguir leyendo