Les primeres lectures

Les primeres lectures que triem per estrenar l’any són, més o menys, com la roba que esculls per posar-te quan per primera vegada et reuneixes amb algú; s’han d’elegir amb precaució sabent que signifiquen també una declaració d’intencions. Aquest mes que ha inaugurat un any, a pocs dies d’estrenar-se, d’una forma bèl·lica sense precedents, violant el dret internacional en una llei de la selva que no ha fet més que començar, la meua primera lectura de l’any ha estat Imaginar la vida, de Manuela Carmena.

He conegut a desenes de persones que admire en l’any que hem deixat enrere, he compartit viatges, actes, sopars i vols amb gent que fa anys que volia conèixer, però les hores amb Manuela Carmena ha estat, segurament, el temps que més bé m’ha fet. Tan desil·lusionada com vivia en els últims mesos per l’estat d’ànim -i de salut- de la política, la seua forma d’estar al món no para de donar lliçons sense voler alliçonar de res. I això és el seu llibre: la constatació de que tot allò personal és polític en un viatge que recull quasi mig segle d’experiències pròpies que expliquen el periple que va des d’una jove advocada que acaba de convertir-se en jutge fins arribar a ser alcaldessa de Madrid i que, per damunt de tot, ha lluitat sempre per garantir que els poders públics vetllen, des de les institucions, pels seus ciutadans. Un llibre escrit amb intel·ligència que convida a l’optimisme i a la confiança i que se situa més a prop dels consensos que dels enfrontaments. Per a mi Manuela Carmena ha estat la política més jove que ha tingut aquest país. La que més il·lusió, la que més esperança ha creat. La que millor ens ha fet veure que tot, tot, per més que dure poc, és possible. La que més ens ha ensenyat que qualsevol gest, per ridícul que siga, com decidir entrar a un Mercadona o decantar-se pel mercat municipal, ja és fer política.

M’acompanyen altres lectures aquests dies de tres amics que en poc temps han publicat novetats editorials. Una d’elles, Maria Rosa Sabater Soliva, que ens ha deixat a uns quants sorpresos després de la lectura de Mereixem un final feliç, publicat a Edicions 96. Un gran amic poeta, després de llegir els versos de l’autora, va definir-la com «la Dickinson de Beniopa». I entre les seues pàgines trobem totes les formes de vincles possibles i la necessitat d’aferrar-se a ells com el tronc d’un arbre a terra.

M’acompanya també, aquests dies, Ítaca arrassada, de Joan Deusa, publicat per Godall Edicions. Una obra que va merèixer ni més ni menys que els Jocs Florals de Barcelona i que ens ha deixat bocabadats. Un viatge cap a ell mateix en una travessia que se li espera llarga, i per la que mentrestant pot passar Doraemon agafat del braç de Wittgenstein, o els seus poetes àrabs passejant amb unes Nike. Jo, a Joan Deusa, no sé per què però sempre me’l imagine en un Burger King a la platja de Gandia conversant amb Ausiàs March i Spinoza i mirant tots tres la mar.

I, d’aquesta santíssima trinitat, Josep Piera, que acaba de publicar a l’editorial Afers l’obra Tot són ones, un llibre que ens dona una mesura real i exacta de la grandesa de l’univers literari del poeta. Quasi un centenar d’articles en forma de postals o vivències que ens mostra l’actitud vital i literària d’un autor que ens ha fet entendre que la Mediterrània és més una condició que unes coordenades, i que tornar a un lloc és més important que anar-hi per primera vegada. Una obra on el sentir pesa més que el significar. I que camina amb el mateix entusiasme pels records de la seua Beniopa natal, quan anava descobrint a la gran pantalla del Cine Avenida les rebel·lions de James Dean, que per la seua admirada Grècia. Perquè Josep Piera sap que un territori esdevé paisatge en el moment en què li atorguem unes possibilitats afectives; sap, també, que tornar a casa és la millor de les anades, i que els records estan fets d’imaginació i de memòria a parts iguals.

Encetem l’any i triem, acuradament, les primeres lectures que ens acompanyaran. Gener també és el mes de tots els propòsits que no acabarem complint. Jo enguany m’he proposat no viatjar tant en 2026, i ara mateix estic a l’Índia, un país que, fa tres viatges, m’havia promès no tornar-hi mai més. Sé, que com diu Joan Fuster, les meues contradiccions són les meues esperances. En el fons, també la meua esperança són les meues contradiccions.

Suscríbete para seguir leyendo