L’estrela visionària de Clarice Lispector

Diuen que, la vespra del dia que havia de morir, i ja instal·lada a l’hospital del qual mai no eixiria, va patir una hemorràgia particularment intensa que la va fer alçar-se del llit i dirigir-se a la porta de l’habitació que ocupava, on una infermera va barrar-li el pas mentres ella li cridava que havia de moure’s perquè el seu personatge estava morint-se.

Esta anècdota quasi pòstuma, i tan bella com desesperada, és el perfecte reflex, culminació i coda de la personalitat i les obsessions de Clarice Lispector (Txetxèlnik, 1920 – Rio de Janeiro, 1977). Nascuda al si d’una família jueva d’Ucraïna (aleshores part de la Unió Soviètica), els seus primers anys de vida serien un continu viatge cap a l’oblit de la misèria, la fam, els pogroms antijueus i el record de la salvatge violació que va patir sa mare durant la Primera Guerra Mundial. Un moviment de fugida familiar que constituiria un constant pelegrinatge cap a l’oest, com un mandat irrenunciable: primer Moldàvia, més tard Romania i finalment, en 1922, el Brasil, l’oest més extrem, la terra calenta i promesa.

Només arribar, tots els membres del clan (perquè n’eren uns quants), i amb la indissimulada pretensió de deixar ben clara tant la voluntat de permanència en el seu nou país com el desig de deixar arrere tot vincle amb els orígens, van canviar de manera més o menys ortodoxa els seus noms al portuguès. A la tercera filla del matrimoni Lispector li va tocar Clarice.

Als seus 10 anys, i quan ja estaven establits a Recife, dins de l’estat de Pernambuco, va morir sa mare com a resultat de la sífilis que arrossegava des d’aquella violació, i de la qual la mateixa Clarice era un fruit indirecte, ja que va ser concebuda amb l’esperança en els efectes de la superstició –molt estesa llavors en l’Europa de l’est– segons la qual l’embaràs curava la malaltia. Eixe destí o funció de la seua concepció i naixement, d’alguna manera utilitari, i a més frustrat, el tindria sempre ben present Clarice Lispector, actuant com una especulació existencial permanent, ballant entre l’absurd i la necessitat, un combustible més, al remat, per a una producció literària que amb freqüència es presentarà amerada dels dubtes de l’existencialisme i d’uns rampells filosòfics expressats ací i allà.

Traslladada la família a Rio de Janeiro, i amb la benvolent tutela d’un pare que venia roba de manera ambulant i era un home generós que volia fer saber a tots el talent que les seues filles atresoraven, la jove Clarice va iniciar estudis de Dret. Però totes eixes matèries l’inundaven d’un tedi insuportable, i detestava lleis, ordenances i reglaments mentres somiava amb redaccions de periòdics atrafegades, sorolloses, plenes de fum, i amb els herois i heroïnes dels llibres que devorava, amb convertir-se en alguna cosa encara indefinida però que poguera semblar-se als seus admirats Machado de Assis, Eça de Queiroz, Jorge Amado o, ja en el seu Olimp, als seus remotíssims parents eslaus Lev Tolstoi o Fiódor Dostoievski, la càlida i idealitzada nostàlgia del fred que en la memòria guardava.

Com era perfectament previsible, tota eixa tensió i desajust entre la realitat i el desig acabaria per esclatar. Una explosió que es concretaria en forma de novel·la en 1943, amb el nom de Perto do coraçao selvagem, que va ser guardonada amb el premi Graça Aranha com la millor novel·la d’eixe any, i que va donar eixida a la seua carrera literària i li obriria la porta a col·laborar amb diaris com Jornal do Brasil, aquell somni humit dels seus dies d’estudiant.

Després vindrien el matrimoni amb un diplomàtic, un nomadisme constant per raons de treball, la maternitat itinerant per dos vegades (el primer fill nascut a Berna, el segon a Washington), la separació conjugal, cert declivi personal i una malaltia prematura i letal. Enmig, més col·laboracions periodístiques, més presència pública i més llibres: O lustre (1946), A cidade sitiada (1948) o A paixao segundo G.H. (1964), entre uns quants més.

Tota eixa producció –per l’alta qualitat i singularitat, i no tant per quantitat– convertix a Clarice Lispector en una de les principals escriptores llatinoamericanes de tots els temps, i les seues obres en una sort de calidoscopi on les formes van girant al voltant d’uns quants temes sempre canviants, sempre renovant-se: la identitat, la soledat o una especial i inimitable introspecció que l’emparenta amb veus cabdals del segle XX com Virginia Woolf o James Joyce.

L’hora de l’estrella (Club Editor, 2020) és la darrera obra publicada en vida de Clarice Lispector, el 1977. Es tracta d’una novel·la breu (quasi una nouvelle) on l’autora planteja, entre altres coses, un joc que s’acosta o anticipa la metaliteratura (o la metalingüística), i on per mitjà dels suposat narrador-creador, Rodrigo S.M., se’ns conta una història però també les vicissituds del narrador en novel·lar eixa mateixa història, la seua pròpia existència i les divagacions que li venen al cap i a la ploma per raó d’allò que relata. Una espècie de joc d’espills a tres bandes on el suposat autor, la verdadera autora i la protagonista –les penes de Macabéa, una jove de classe treballadora de 19 anys, originària del nord-est del Brasil– interaccionen en un exercici d’introspecció i ficció més que notable.

Exploradora de la paraula i dels silencis, visionària del límits i de l’estrany viatge de la vida, del valor d’allò més quotidià, la figura de Clarice Lispector envellix de manera admirable i manté perfectament el seu paper d’icona cultural, de referent que traspassa la literalitat per a portar-nos, satisfets, a les més límpides estreles.

Suscríbete para seguir leyendo